L'estiu
de 1979 vaig aprendre una paraula llarga i complicada, sobretot
d'explicar. A la televisió -en singular, l'oferta era molt limitada-
es va estrenar una sèrie que no vaig veure perquè no tenia edat.
Però tothom en parlava. A les nits sortíem a prendre la fresca al
carrer i jo seia en un pedrís amb dos noies grans que ara m'adono
que devien tenir catorze o quinze anys. Van ser elles, les mateixes
que anys enrere m'havien ensenyat a anar en bicicleta, les que em van
parlar d'Holocausto.
Em va costar d'assimilar que aquelles atrocitats havien passat de
veritat. Em van assenyalar una porta. “Aquí hi vivia un home que
va estar a Auschwitz”. Què? Sentir aquell horror tan a prop em va
espantar molt. Com si m'haguessin presentat al monstre que dormia
sota el llit. Ell en va sortir viu. No va estar a Auschwitz, sinó a
Mauthausen, segons he comprovat d'adulta. Tant és. Conten que va
arribar al poble molts anys després que s'acabés la Guerra Civil.
Tan prim, que semblava més alt. Tan trist, que ningú no gosava
preguntar-li res. Aquell home havia estat a l'infern. I no se'n surt
indemne de l'experiència. Li va costar molt de refer-se. Quan va
estar més fort va tornar a fer de pagès. Com abans. Encara que ell
i tothom sabien que res no seria mai més com abans. Diuen que sempre
anava amb un gos. Sortia de casa de bon matí amb el posat seriós de
qui ja no podrà tornar a somriure. El gosset amb ell, fidel. Un dia
no va tornar. Va caure amb tanta mala sort que li va passar el seu
propi carro per sobre. Un accident estúpid. Haver sobreviscut a un
camp de concentració nazi per morir pocs anys després d'aquella
manera tan absurda semblava una broma cruel del destí. M'ho
explicaven i se'm feia un nus a la gola. Però encara no coneixia el
final d'aquesta història. Tan trist, que admeto que si no l'havia
compartit amb vostès fins ara és perquè donava per fet que no em
creurien: Els dies posteriors a l'enterrament d'aquell pobre home, es
veia passar a tot hora el gos, desesperat, buscant-lo de bancal en
bancal. Quan va entendre que havia perdut l'amo es va posar en racó
de la pallissa i es va negar a menjar. Eren temps de misèria, però
l'animal feia tanta pena que el temptaven amb carn que moltes
persones no tastaven. No hi va haver manera. Es va deixar morir. Han
passat 70 anys i encara fa mal.
El retrovisor (Segre, 30-1-15)
Tristíssim, nena. Fa mal, sobretot per als que coneixem els gossos que ens estimen la casa i la manera de fer.
ResponEliminaUna abraçada.
És una història brutal. Em va escriure un nebot d'aquest pobre home i es veu la gosseta (ell em va concretar que era una gossa) i va tardar un mes sencer a morir sense sortir mai de la pallissa. És increïble.
EliminaTrist, molt trist. I pensem que darrere de cada víctima dels camps d'extermini s'hi amaga una història, una família, una vida. Fa uns anys vaig llegir Trilogia de Auschwitz de Primo Levi i, creu-me, que em va impactar molt. Res a veure amb les «vides belles», ni els «pijames de ratlles» o altres entreteniments de diumenge a la tarda.
ResponEliminaToni
PS. Enhorabona per les 50.000 visites.
Ja ho pots ben dir, les històries de la guerra no acostumen a ser èpiques. Ni tan sols de cine d'acció.
EliminaAra m'adono d'això de les visites... ja veus! Moltes gràcies!