Un gos fidel

L'estiu de 1979 vaig aprendre una paraula llarga i complicada, sobretot d'explicar. A la televisió -en singular, l'oferta era molt limitada- es va estrenar una sèrie que no vaig veure perquè no tenia edat. Però tothom en parlava. A les nits sortíem a prendre la fresca al carrer i jo seia en un pedrís amb dos noies grans que ara m'adono que devien tenir catorze o quinze anys. Van ser elles, les mateixes que anys enrere m'havien ensenyat a anar en bicicleta, les que em van parlar d'Holocausto. Em va costar d'assimilar que aquelles atrocitats havien passat de veritat. Em van assenyalar una porta. “Aquí hi vivia un home que va estar a Auschwitz”. Què? Sentir aquell horror tan a prop em va espantar molt. Com si m'haguessin presentat al monstre que dormia sota el llit. Ell en va sortir viu. No va estar a Auschwitz, sinó a Mauthausen, segons he comprovat d'adulta. Tant és. Conten que va arribar al poble molts anys després que s'acabés la Guerra Civil. Tan prim, que semblava més alt. Tan trist, que ningú no gosava preguntar-li res. Aquell home havia estat a l'infern. I no se'n surt indemne de l'experiència. Li va costar molt de refer-se. Quan va estar més fort va tornar a fer de pagès. Com abans. Encara que ell i tothom sabien que res no seria mai més com abans. Diuen que sempre anava amb un gos. Sortia de casa de bon matí amb el posat seriós de qui ja no podrà tornar a somriure. El gosset amb ell, fidel. Un dia no va tornar. Va caure amb tanta mala sort que li va passar el seu propi carro per sobre. Un accident estúpid. Haver sobreviscut a un camp de concentració nazi per morir pocs anys després d'aquella manera tan absurda semblava una broma cruel del destí. M'ho explicaven i se'm feia un nus a la gola. Però encara no coneixia el final d'aquesta història. Tan trist, que admeto que si no l'havia compartit amb vostès fins ara és perquè donava per fet que no em creurien: Els dies posteriors a l'enterrament d'aquell pobre home, es veia passar a tot hora el gos, desesperat, buscant-lo de bancal en bancal. Quan va entendre que havia perdut l'amo es va posar en racó de la pallissa i es va negar a menjar. Eren temps de misèria, però l'animal feia tanta pena que el temptaven amb carn que moltes persones no tastaven. No hi va haver manera. Es va deixar morir. Han passat 70 anys i encara fa mal.

El retrovisor (Segre, 30-1-15)