dissabte, 24 de gener del 2015

Sotanes a Cervera

De tant en tant es posa de moda un verb. No hi fa res que no el  reculli el diccionari. ‘Procrastinar’ és la manera pomposa que tenen el manuals d’autoajuda de dir ajornar. Resumir un refrany tan sobat com ‘el que puguis fer avui no ho esperis a fer demà’ en una paraula que ens treu càrrec de consciència.  Qui no procrastinava gens era Felip V.  Ja saben què va passar el fatídic setembre de 1714, que l’any passat vam patir un atac agut de tricentenari. Aquella mateixa tardor, entre enderrocs, empresonaments i sentències de mort, va tenir temps d’accelerar els tràmits per crear una nova universitat a Cervera. El 7 de gener de 1715, quatre mesos després des la caiguda de Barcelona, arribaven a la capital de la Segarra els primers cinquanta estudiants, que van iniciar el curs al convent de Sant Francesc de Paula. Quedava clar que una de les prioritats del Borbó seria el tancament de totes les universitats catalanes (Lleida, la més antiga de la Corona d’Aragó, Barcelona, Tarragona, Girona, Vic, Solsona i Tortosa). El trasllat definitiu no s’aprova fins a l’11 de maig de 1717, de manera que hem d’entendre aquell gener d’ara fa 300 anys com un avís per a navegants. Cervera era petita i fàcil de controlar. Estava allunyada dels grans nuclis urbans i no tenia una plaça militar: era el lloc perfecte per construir-hi “un majestuoso edificio” que acollís aquesta nova universitat prêt-à-porter. S’havia de fer taula rasa de qualsevol realitat anterior, ja fos política o cultural. Aquells primers cinquanta estudiants acabarien sent-ne un miler en una població que aleshores només tenia 4.000 habitants. Molta testosterona. Potser per això el vestit reglamentari era a prova de libido: sotana negra “larga hasta el zapato”, alçacoll, armilla -també negra- i barret de tres pics. El 1719 es va posar la primera pedra del nou edifici que havia d’acollir les facultats de Filosofia, Teologia, Lleis, Cànons i Medicina. Tres dies de festejos -un dijous etern- que va acabar en aldarulls. Però els estudiants també eren un negoci. Més d’un centenar de cases estaven autoritzades pel canceller -el que avui en diríem rector- per fer de pensió d’universitaris. Els més pobres s’allotjaven al Col·legi de la Santa Creu després de superar un examen en què se’ls qualificava d’excel·lents a suspesos passant per “curts” o “curtíssims”. Filaven prim.

El retrovisor (Segre, 23-1-15)

dimarts, 20 de gener del 2015

La Catalunya de 1901 vs l'Espanya de 1898


Mentre que a Espanya el declivi del que havia estat un gran imperi marcarà a foc una generació pessimista i euroescèptica, intel·lectualment liderada per Miguel de Unamuno; a Catalunya, la pèrdua de les darreres colònies d'ultramar, esperona la societat a avançar en una direcció diametral oposada. És la Renaixença. Per primera vegada, s'uneix forces a l'entorn d'una nova formació política, la Lliga Regionalista. Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Josep Puig i Cadafalch van ser alguns dels dirigents d'aquest partit que veu Espanya com un llast. 


Ara plantejarem una disjuntiva de fàcil resposta: triïn entre desastre o renaixença. Els catalans de finals del segle XIX tampoc no ho van dubtar ni un segon. El 1898 Espanya perdia les darreres colònies d'ultramar. El que havia estat un imperi totpoderós es desintegrava dramàticament. S'havia perdut alguna cosa més que la Guerra de Cuba: s'havia acabat un món. Tocava passar pàgina i avançar, però la derrota va impregnar d'un pessimisme immobilista una societat que va apostar per la decadència més militant i esperpèntica. Catalunya s'ho mirava amb una barreja de por i incredulitat. Por a ser arrossegada. En aquells moments en què Madrid s'enroca i s'aïlla del món per llepar-se les ferides i recrear-se en el seu dolor, Catalunya és una de les regions industrials més importants d'Europa. Els camins es bifurquen.

A la petita població de Menàrguens, a la Noguera, trobem un exemple de manual de la manera asimètrica amb què Catalunya i Espanya encaren el segle XX. Som al 1898. S'ha perdut Cuba i amb ella, les grans plantacions de canya de sucre. La remolatxa és el futur. L'empresari barceloní Manuel Bertrand recorre el país buscant el lloc idoni on instal·lar-hi una sucrera i el troba a Menàrguens. L'aleshores acabat de crear Canal d'Urgell garantia l'èxit de la seva empresa, així que convenç els pagesos de la zona per arrencar cereals, vinyes i oliveres i dedicar-se de ple a la remolatxa. Només tenia el problema del transport, però el resol amb la construcció del Carrilet, un ramal de via estreta que unirà la fàbrica amb la línia de ferrocarril de Mollerussa, que havia nascut en paral·lel al canal. Després de poc més d'un any d'obres, el 1901 s'inaugura aquesta Sucrera de més de 80.000 metres quadrats.

Bertrand representa l'aposta decidida pel futur i la modernitat que fa una generació cansada de viure d'esquena a Europa, de formar part d'un país que, literalment s'enfonsa. Va passar a Cavite, a les Filipines, el 1898. La batalla contra l'armada nord-americana se salda amb la pèrdua de tots els bucs de l'armada espanyola amb base a Filipines. Un desastre naval que serviria de pròleg a la batalla de Santiago de Cuba d'aquell mateix any, en què de nou, els nord-americans destrossen sense miraments el que un dia va ser la “armada invencible”. L'imperi feia aigües. La corrupció generalitzada havia minat els fonaments de tota l'estructura política i militar. Tard o d'hora cauria i calia apartar-se'n per no prendre mal. A Espanya, no cal dir-ho, també van sortir veus lúcides advertint de la necessitat d'un canvi radical en les estructures de l'Estat. De gent assenyada n'hi ha a tot arreu. Però van fracassar en l'intent. El capità general Camilo García de Polavieja, conegut com el general Cristiano, publica una carta-manifest l'1 de setembre de 1898 en què aposta per una política regeneracionista després del desastre del 98. S'havien perdut Cuba i Filipines. Però també Puerto Rico i les illes Marianes. Polavieja veia clar que no tan sols calia buscar argumentacions d'estratègia bèl·lica per justificar les sonades derrotes, sinó que calia anar més enllà fer reformes profundes a l'administració pública i descentralitzar l'Estat. La burgesia catalana va acollir amb entusiasme la proposta. Semblava que, per fi, Espanya reaccionava. El general Cristiano entra al govern de Francisco Silvela per impulsar aquestes reformes estructurals. El 1899 és nomenat ministre de la Guerra. Però aquest mateix any es veu forçat a dimitir per l'anomenat Tancament de Caixes de Catalunya. És cert que Madrid, en plena crisi moral, política i econòmica, no tenia molt marge de maniobra, però Silvela i Polavieja comencen la seva particular regeneració fent uns pressupostos molt restrictius que preveuen una pujada d'impostos per compensar el dèficit. Uns impostos que, a més, contemplaven tipus més alts a Barcelona que a Madrid. Era un atac directe a la burgesia catalana que tan bé havia acollit la filosofia del general Cristiano. Catalunya diu prou d'una manera insòlita i imaginativa, el Tancament de Caixes, una vaga patronal encoberta que va consistir a donar de baixa els establiments comercials i les les indústries per deixar de pagar les noves contribucions sense que fos il·legal.

L'altre gran referent del regeneracionisme va ser el polític de Montsó Joaquín Costa. El seu lema era prou explícit: Escuela, despensa y siete llaves para el sepulcro del Cid". Prou d'emmirallar-se en el passat gloriós. Calia modernitzar-se d'una vegada. Invertir en educació per allunyar la misèria. En paraules seves, desafricanitzar Espanya per a europeïtzar-la. De nou, una de les propostes claus per aconseguir aquest salt polític, social i econòmic, passa per la descentralització de l'Estat. Costa tampoc no se'n surt.

La burgesia catalana se sent frustrada i maltractada. L'entesa amb Espanya sembla impossible. El desgast polític, anímic i econòmic és massa gran per invertir-hi més energies i seguir acumulant fracassos. Ha arribat l'hora de reaccionar i moure fitxa. I així és com tres anys després del Desastre del 98 Catalunya s'adona que només depenent d'ella mateixa podrà salvar-se de la crema. No hi ha cap voluntat regeneracionista per part de Madrid. Cal unir forces i presentar un pla de viabilitat propi. Aquest és el context en què neix la Lliga Regionalista. El catalanisme es veu com l'única sortida. El Centre Nacional Català i la Unió Regionalista són dues de les propostes polítiques amb què Catalunya busca sortir, per ella mateixa, de la crisi. Aviat es veu que s'ha de ser generós i ample de mires perquè aquest incipient nacionalisme arribi a bon port i el 25 d'abril de 1901 els dos grups es fusionen per donar pas al primer partit polític catalanista de la història, la Lliga Regionalista. Poc després  s'hi integren alguns sectors carlins, així com representants de la Renaixença cultural i de l'Església. Són tantes les ganes de canvi, que malgrat la corrupció electoral, un mes després de la seva creació, aquest partit conservador, monàrquic i catalanista va obtenir una inesperada victòria a Barcelona a les eleccions generals del 19 de maig. Per primera vegada, es trencava amb el bipartidisme i Catalunya portava sis diputats a les Corts per treballar per a l'autogovern. No va ser fàcil. Per dur a terme una empresa d'aquesta ambició i complexitat calia partir d'una estructura molt sòlida. I el caràcter polièdric de la Lliga de Francesc Cambó o Enric Prat de la Riba convertia la pluralitat en un hàndicap que obligava a fer molts equilibris. Aviat hi van haver escissions i pactes de difícil digestió. Però, malgrat tot, la Lliga va resistir prou temps com per consolidar un catalanisme polític cada vegada més desacomplexat i madur. “La història de la Lliga Regionalista va més enllà de la d'una formació política. Amb la Lliga neix un somni. Un país. Es creen ateneus, casinos, centres culturals, museus...”, destaca l'historiador Josep Maria Solé Sabaté. Catalunya no trenca amb Espanya, però se solta de la mà i comença a caminar sola amb determinació. “Hi haurà molts factors externs que ho condicionaran, però aquesta generació del 1901, segons la va batejar Vicens Vives, construeix ciutadania”. Ja res no tornarà a ser el mateix. La Renaixença ha suposat un despertar cultural que arribarà a l'excel·lència amb el modernisme i evolucionarà cap al noucentisme. Arquitectura, urbanisme, belles arts, literatura, teatre... Catalunya es mou al ritme d'Europa i, en ocasions, li porta la davantera.

¡Que inventen ellos!”
Tampoc a Espanya res no tornarà a ser el mateix. Al desastre del 98 s'haurà d'afegir el d'Annual, a l'Àfrica, el 1921. I, tot i amb això, la Generació del 98 es manté ferma en la reafirmació d'una identitat tronada allunyada de la realitat. Unamuno ho resumeix en una frase que ens explica moltes coses: “¡Que inventen ellos!” Com no ha de fer por un imperi vingut a menys que lluny de modernitzar-se i innovar ridiculitza a aquells que ho fan. I ho remata: “nosotros nos aprovecharemos de sus invenciones”. Total, segons una pueril regla de tres “la luz eléctrica alumbra aquí tan bien como allí donde se inventó”. I per això no té problema en confessar-li a Ortega i Gasset que se sentprofundamente antieuropeo. Una estranya espanyolitat que es reafirma a partir de la negació de les altres identitats. No era nou, però. Quan el general mallorquí Valerià Weyler arriba a l'Havana el 10 de febrer del 1896 per tractar de contenir els dissidents ho deixa ben clar: “Quien no está por la españolidad de Cuba incondicionalmente está contra España y contra mí”. Weyler nega que els cubans siguin cubans. Nega, fins i tot, que tingui sentit ser cubà. I la premsa de l'època li fa costat. Als diaris no es contraposen els nacionalistes cubans amb els nacionalistes espanyols, sinó que es parla d'"elementos sanos" i de "traidores". Endevinen qui és qui, no? D'aquesta manera, la identitat es basa només en la negació de la identitat de l'altre. La història, de nou, és tossuda i es repeteix.

(Publicat a la revista Sàpiens. Especial Catalunya-Espanya de l'11 de setembre de 2013)





dilluns, 19 de gener del 2015

Nou mesos


Primer van ser les excuses i, després, la data: 27 de setembre. Pel simbolisme de bla, bla. No els avorriré que ja s'ho saben de memòria. Eleccions d'aquí a nou mesos. Nou mesos és una vida. Literalment. En nou mesos poden passar tantes coses! Fa 75 anys, en nou mesos es va perdre una guerra, així com sona. El Centre d'Interpretació del Front del Segre Ermengol Piró d'Alcoletge ens dóna les claus per entendre un episodi històric tan transcendent com desconegut. Quan es va trencar el front d'Aragó, la primera línia de combat es trasllada a Lleida. El riu es converteix en la frontera natural que separa els dos bàndols. Per a l'historiador Daniel Rubio, va ser una de les últimes oportunitats de la República per aturar l'avanç de les tropes franquistes. El cas d'Ermengol Piró, l'home que dóna nom a aquest sorprenent museu, exemplifica la mesquinesa d'una guerra. Era el cap local del POUM a Alcoletge. Va rebre l'ordre d'elaborar un llistat amb el nom de tots els homes de dretes del poble. Es va negar a fer-ho. Sabia que els caps de família que figuressin en aquell tros de paper serien morts que pesarien sobre la seua consciència. Li van tornar a demanar i s'hi va tornar a negar. Li van disparar dos trets al cor. Va salvar moltes vides, però no era del bàndol guanyador, així que mai va rebre cap mena de reconeixement. Va ser oblidat per tothom. Una de les moltes històries tristes que resumeixen la Guerra Civil. Esgarrifa. El Centre d'Interpretació del Front del Segre és a l'antic forn on s'anava a pastar quan el pa blanc era un luxe i el negre es menjava sec. El forn de llenya original encara presideix l'entrada. Però és només un pròleg, una invitació a endarrerir els rellotges i endinsar-nos en un món de misèria que ens encongirà el cor i ens descobrirà un passat recent i silenciat. Veurem com amb les 230 noves aules que la República va construir a les comarques de Lleida, mestres innovadors com Fermí Palau Caselles, del Grup Batec de renovació pedagògica, van fer un esforç titànic perquè xiquets condemnats per naixement a la misèria i a la ignorància tinguessin una oportunitat, un futur que mai no va arribar. La guerra va fer esclatar aquest món en mil bocins. Palau va haver d'anar a l'exili i els seus alumnes descobririen que Espanya havia estat providencialment col·locada per Déu al centre del món. 

El retrovisor (Segre, 16-1-15)

dimarts, 13 de gener del 2015

Un gener de fa trenta anys

Feia fred, però era el que tocava. Les estrelles semblaven brillar amb més intensitat. La màgia havia fet possible una nit rasa, sense rastre de boira. Feia molt de fred, però seguia arribant gent a la plaça. Els més petits amb prou feines veien res. Cada minut que passava els abaixaven més la gorra i els apujaven més la bufanda. Potser perquè eren els temps en què Arale triomfava a la televisió, feia l'efecte que aquella canalla no era del tot real. La mica de galtes que aguaitaven per sobre de la llana eren d'un color roig encès. I els ulls els feien les mateixes pampallugues que als dibuixos japonesos. T'acabaves de convèncer que t'envoltava un petit exèrcit d'androides quan observaves com es desplaçaven. És clar que després t'adonaves que els suposats robots estaven garratibats per l'emoció i, sobretot, per les moltes capes de roba que limitaven seriosament la seua mobilitat. Gila, el gran Gila, deia que la definició correcta de jaqueta és: “peça de roba que es posa a un nen quan sa mare té fred”. En aquest cas, però, l'excés de roba estava justificat. La temperatura queia en picat. Quan van arribar els Reis Mags ja devíem estar sota zero. Però tots vam aguantar estoicament. No sé si encara no es feia un seguiment histèric de la meteorologia o és que aquella onada de fred va arribar per sorpresa però, almenys a nosaltres, ens va agafar desprevinguts. Va nevar a pràcticament tot Catalunya. Però, sobretot, gelava. Molt. La nit de Reis va tenir una certa gràcia, però els termòmetres no es recuperaven i les vacances s'acabaven. Ens vam acostumar a viure sota zero. El 15 de gener d'ara fa trenta anys, a Lleida ciutat es va arribar a -14ºC. Però és que a Barcelona també glaçava (-5ºC) i, al Pirineu, es batien rècords (-21ºC a Arties). El balanç provisional del dia 17 era esgarrifós: hi havia una vintena de víctimes. A Barcelona, on no s'està tan preparat, va morir gent congelada a casa seua!  La venda de calefactors es va disparar un 300%. A la capital de Ponent, les rebaixes van ser una bogeria. Abrics i botes eren el producte estrella. Un divendres d'aquell gener ferotge érem a l'institut pendents del timbre que ens marcaria l'inici del cap de setmana. De sobte, vam veure passar algú per la finestra que semblava que fes patinatge al pati. Se sentia molt de xivarri. Tothom semblava més esvalotat del compte. Havia plovisquejat una mica i la ciutat sencera era una pista de gel. Els grans semblaven molt amoïnats. Van improvisar un caminet de cartrons fins a un cotxe que es va emportar una professora de català, que estava embarassada. Un de matemàtiques es va trencar la cama davant nostre. Al carrer, un padrí que semblava el doble de Valle Inclán ens va demanar ajut. S'agafava a nosaltres amb fe cega, i això que relliscàvem tant com ell. Per sort, no vivia massa lluny. Alliberats d'aquella responsabilitat inesperada, vam riure fins a la indecència de les caigudes pròpies i alienes -150 persones van acabar a l'Arnau-. Quan vam arribar a l'estació d'autobusos ens feia mal tot. I va començar un viatge que ara entenc que va ser temerari. Llavors no. Als quinze anys et sents immortal.



El retrovisor (Segre 9-1-15)

dilluns, 5 de gener del 2015

Un vals de cap d'any

Era guapa. Alta i prima, per a l'època. Aquell punt d'elegància sofisticada d'Audrey Hepburn. Els seus pares s'havien conegut a la Gran Guerra. A ell el van ferir. Ella feia d'infermera voluntària. Com un pròleg d'El pacient anglès. I no era anglès, però traduïa a Shakespeare i ensenyava la seua llengua. Qui sap quins somnis tenia reservats per a la seua filla. La nit de cap d'any de 1941 Raymonde tenia el futur per estrenar. El món tornava a estar en guerra, però va sortir amb unes amigues a celebrar que eren joves i se sentien vives. Va conèixer un noi. Van ballar un vals en un gran saló buit. Me'ls imagino com Alain Delon i Claudia Cardinale a Il Gattopardo. Era inevitable: es van enamorar. Ell tenia poc a oferir. Procedia d'una il·lustre família lleidatana, però a Montpeller només era un exiliat. Un de tants. El pare de la noia li recitava a Victor Hugo per fer-la rabiar: C'était un espagnol de l'armée en déroute”. Però a ella la commovien més els versos d'un poeta que encara no podia llegir. Un poeta que havia quedat a l'altra banda de frontera, el germà de l'home que estimava. La nit de cap d'any de 1942 seria molt diferent. Feia dos dies que Màrius Torres havia mort sol i lluny dels seus. Però la vida seguia i el seu germà petit, Víctor, es va casar amb aquella dona i va decidir seguir lluitant pels seus ideals i mantenir viva la memòria del poeta. La resta, és història. Va ser secretari de la Generalitat a l'exili amb el president Josep Irla, estret col·laborador de Josep Tarradellas, diputat -anys després-, per Esquerra Republicana... El dia 19 de gener hagués fet cent anys. Sempre al costat de Raymonde, des d'aquell vals llunyà. Sempre fidel al record de Màrius Torres. Tenia un físic imponent i una oratòria brillant. Tenia molta memòria. Tanta, que va saber oblidar. Ara que sembla que dos polítics amb un mateix objectiu no es puguin entendre, està bé recordar que Víctor Torres no va perdre mai l'amistat amb Francisco Pons, que presumia de tenir el carnet número 1 de Falange a Lleida i que va arribar a ser alcalde de la ciutat. Els separava un abisme ideològic, però Víctor Torres no el va delatar quan en plena guerra, Pons tractava de fugir a territori nacional. I Pons mirava cap a una altra banda quan havien canviat les tornes i Torres retornava clandestinament a Lleida. Busquem generositat al diccionari?



El retrovisor (Segre 2-1-15)