dijous, 30 d’abril del 2015

El dia després

Sant Jordi deixa ressaca. Sí, és una absoluta meravella. Un dia que es regalen llibres i roses et retorna la fe en la humanitat. Un dia laborable en què la gent s'organitza per fer festa. El triomf, efímer, de l'anarquia. Això és Sant Jordi, res més: Un prodigi de senzillesa i complexitat. O això era Sant Jordi (i remarco el temps verbal). M'hi sobren els rànquings. La xifra exacta de roses que es despatxen. Els milions d'euros que facturen editors i llibreters. La mercantilització de Sant Jordi és, també, la banalització de la festa. Una competició absurda que no entenc. “Avui porten els llibres al mercat,/ i els venen com si fossin peix o faves”, escriu Pere Rovira a propòsit de Sant Jordi. “Són llibres, si considerem l'objecte” però són les “coses tristes” que duu a sota del braç el lector que compra “consultant les llistes”. Amén. Durant molts anys he exercit de periodista cultural. En nosaltres ningú no hi pensa el Dia del Llibre, però també ens toca fer moltes hores extra a l'abril. Amb el cap saturat de novetats que no hem tingut temps d'assimilar, una pregunta fatídica que s’ha repetit al llarg de tota la setmana: “quin llibre em recomanes?”. Sí, no sembla difícil de respondre. Però com es pot recomanar un llibre? No m’imagino res tan íntim i personal com obrir-ne un i endinsar-te al món que creix entre les seues pàgines. De vegades es fa tan gran, tan inabastable, que el recorreràs la resta de la teua vida. És el cau del conill que fa de porta d’entrada al país de les meravelles. Un estiu llunyà de xafogor i llargues migdiades tedioses vaig arribar a Macondo sense saber on anava. I em va canviar la vida. Diuen que Gabriel García Márquez ha mort. No m’ho acabo de creure. És immortal. És com el París de Humphrey Bogart i Ingrid Bergman: Sempre hi podrem retornar. Perquè no hi ha res més trist que tancar un llibre quan ja en formes part. El capità del vaixell amb bandera del còlera que passeja l’amor clandestí de Florentino Ariza i Fermina Daza fa la pregunta que jo també em faig quan un autor obra el miracle de fer-te sentir part del seu univers literari i et negues a abandonar el llibre: “¿Y hasta cuándo cree usted que podemos seguir en este ir y venir del carajo?”. Florentino Ariza tenia la resposta preparada des de feia més de cinquanta anys: “Toda la vida”.

El Retrovisor (Segre, 24-4-15)


dissabte, 18 d’abril del 2015

Senyora de Bressui

Era hivern. Els cims de les muntanyes encara portaven un barret de neu. Però la tarda era tan assolellada que els abrics feien nosa. El dia havia estat molt llarg. Fèiem un reportatge de pobles en perill d'extinció. O, el que és el mateix, portàvem tants revolts acumulats que Bressui ens va semblar el paradís. Era el darrer poble d'un llarg llistat. Sort, als nostres peus. Un silenci majestuós impregnant de solemnitat el paisatge. “Que us heu perdut?” Una dona gran, d'edat indeterminada entre els seixanta molts i els noranta més, avançava decidida cap a nosaltres. Amb una navalla a la mà. Era molt menuda i semblava inofensiva, però la fulla d'acer ens assenyalava. Ni se'n va adonar. De fet, la vam acabar entrevistant i va sortir a totes les fotos amb la navalla. I el davantal. La fesomia està desdibuixada en el record. Però ella no. Se la veia feliç recordant els temps en què les cases ensorrades eren plenes de vida. De fet, estava convençuda que tard o d'hora tornaria a tenir veïns a qui desitjar un bon dia. “Tant turisme, tant turisme... què no menja la gent de Barcelona? Algun pagès haurà de quedar al Pirineu perquè se'ls pugui posar un plat a taula, no?” Ens va fer riure, però tenia raó. Han passat més de vint anys. Desconec si la febre del totxo va convertir aquell racó de món en l'enèsim parc temàtic de l'autenticitat muntanyenca a base de falsa pedra i falsa pissarra. Si la dona de la navalla encara té energia per fer-se càrrec de la casa, l'hort, les gallines i els vedells. Podria ser. El recent tricentenari de la mort del general Moragues m'hi ha fet pensar. Estava casat amb la pallaresa Magdalena de Giralt, que tenia el títol de Senyora de Bressui. Té una novel·la. Entre el 1714 i el 1727 la seua vida va ser un infern. Va ser miserablement utilitzada per pressionar a Moragues. En plena guerra, segrestant-la i empresonant-la quatre mesos a Balaguer. I després de les capitulacions de Cardona, quan el general desisteix de fugir a França en saber que ella en pagarà les conseqüències. Quedar-se li costa la vida. El dia 27 de març de 1715 es fixa la data d'una execució especialment cruel. Moragues és un símbol. No n'hi ha prou amb la condemna a mort. Se n'ha fer escarni. Un avís a navegants de com se les gasten les noves autoritats. Descalç i amb camisa de penitent, Moragues, que aleshores té 46 anys, rep tracte de traïdor. És arrossegat viu per cavalls pels carrers de Barcelona, decapitat i esquarterat. Tot molt gore. Per si això no semblava prou contundent, el seu cap és penjat dins d'una gàbia al Portal del Mar amb un rètol en què s'advertia que havia abusat de la clemència reial.  La seva dona és obligada a viure a Lleida sota control militar i, finalment, empresonada del 1720 fins a la signatura del Tractat de Pau de Viena de 1725 entre Felip V i Carles III. Però ni amb aquest nou escenari polític les autoritats borbòniques accedeixin a retirar el macabre trofeu. Magdalena de Giralt mou tots els fils que té al seu abast.  Per fi, després d'un exhaust pelegrinatge diplomàtic de la Senyora de Bressui, l'1 de febrer de 1727 la Cort de Madrid fa arribar una ordre al Marquès de Risbourg, capità general de Catalunya: “Ha convenido el rey que se recoja la cabeza de su difunto marido que dice que se halla todavía pendiente en la Puerta del Mar de esa capital y me manda SM participarlo a VE para que expida la orden conveniente a su cumplimiento, pero que se recoja la cabeza sin publicidad ni ruido”. En algun moment entre el 14 i el 15 de juliol de 1727 el cap del general és despenjat discretament i enterrat. Sense publicitat ni soroll. A sobre. Oficialment, la Guerra de Successió havia acabat el 1714. Però el malson es va allargar durant molt de temps.



diumenge, 12 d’abril del 2015

Una núvia al riu

La boda era l'endemà. No canviaria de casa, perquè era pubilla, però sabia que res seria igual. Tenia por, però això no es podia verbalitzar. No tocava. Casar-se era el millor que li podia passar a una noia. Una sort. S'havia criat amb aquesta convicció. Quan li van dir que tot era a punt, ella va seguir dòlcilment totes les dones de la família. Fosquejava. “Anem al riu, que demà la casem”, responien orgulloses quan algú preguntava on anaven a aquelles hores. Regnava una estranya barreja d'alegria i solemnitat. La núvia estava cada cop més espantada, però no deia res. Tampoc no li van demanar el parer. Se sabia el camí de memòria. Cada dia, de bon matí, baixava al Regall a buscar aigua. Es col·locava el capçal amb destresa rutinària i, amb molt de compte, el càntir ple s'instal·lava en aquella plataforma de roba improvisada a sobre del cap. Així quedaven les mans lliures per portar-ne dos més. Avui feia el mateix trajecte sense anar carregada, però també notava un pes incòmode. No sabria dir massa bé on. La van fer despullar i va obeir. Sempre li havia fet respecte la força de l'aigua, però s'hi va embotir. La van rentar, com si fos una criatura. Era el primer cop que es banyava i no li va agradar gens la sensació. Massa aigua per al seu gust. Massa freda. Un antropòleg s'hagués posat les botes. Ho disfressaven amb sabó, però aquell estrany ritual purificador, amb la verge submergida, tenia alguna cosa d'ofrena. Va sortir del riu tremolant. La van eixugar i la van vestir. Semblava que ella no tingués voluntat. De tornada, les més joves de la comitiva li feien bromes. Quin bé de déu que es trobaria el nuvi. I tan neta. “Rentada de dalt a baix”, precisaven, picant-li l'ullet. I ella sentia una fiblada que no era de dolor, sinó de terror. Però no deia res. I pensava en l'endemà. En la delicada camisa de dormir que feia mesos que tenia a punt a l'armari. Si hagués sigut de Torres de Segre l'hagués estrenat a l'ermita de Carrassumada. A l'habitació de la Mare de Déu, que així se li deia. No ho tenien fàcil les pobres parelles. El decorador de Christian Grey tenia el dia lliure quan es va preparar aquella cambra de les primeres vegades. Amb la moreneta lleidatana atenta a tot el que hi passava. Un sinistre concepte d'intimitat. Venint d'on venim, encara hem sortit prou bé.



El retrovisor (Segre, 10-4-15)