Una núvia al riu

La boda era l'endemà. No canviaria de casa, perquè era pubilla, però sabia que res seria igual. Tenia por, però això no es podia verbalitzar. No tocava. Casar-se era el millor que li podia passar a una noia. Una sort. S'havia criat amb aquesta convicció. Quan li van dir que tot era a punt, ella va seguir dòlcilment totes les dones de la família. Fosquejava. “Anem al riu, que demà la casem”, responien orgulloses quan algú preguntava on anaven a aquelles hores. Regnava una estranya barreja d'alegria i solemnitat. La núvia estava cada cop més espantada, però no deia res. Tampoc no li van demanar el parer. Se sabia el camí de memòria. Cada dia, de bon matí, baixava al Regall a buscar aigua. Es col·locava el capçal amb destresa rutinària i, amb molt de compte, el càntir ple s'instal·lava en aquella plataforma de roba improvisada a sobre del cap. Així quedaven les mans lliures per portar-ne dos més. Avui feia el mateix trajecte sense anar carregada, però també notava un pes incòmode. No sabria dir massa bé on. La van fer despullar i va obeir. Sempre li havia fet respecte la força de l'aigua, però s'hi va embotir. La van rentar, com si fos una criatura. Era el primer cop que es banyava i no li va agradar gens la sensació. Massa aigua per al seu gust. Massa freda. Un antropòleg s'hagués posat les botes. Ho disfressaven amb sabó, però aquell estrany ritual purificador, amb la verge submergida, tenia alguna cosa d'ofrena. Va sortir del riu tremolant. La van eixugar i la van vestir. Semblava que ella no tingués voluntat. De tornada, les més joves de la comitiva li feien bromes. Quin bé de déu que es trobaria el nuvi. I tan neta. “Rentada de dalt a baix”, precisaven, picant-li l'ullet. I ella sentia una fiblada que no era de dolor, sinó de terror. Però no deia res. I pensava en l'endemà. En la delicada camisa de dormir que feia mesos que tenia a punt a l'armari. Si hagués sigut de Torres de Segre l'hagués estrenat a l'ermita de Carrassumada. A l'habitació de la Mare de Déu, que així se li deia. No ho tenien fàcil les pobres parelles. El decorador de Christian Grey tenia el dia lliure quan es va preparar aquella cambra de les primeres vegades. Amb la moreneta lleidatana atenta a tot el que hi passava. Un sinistre concepte d'intimitat. Venint d'on venim, encara hem sortit prou bé.

El retrovisor (Segre, 10-4-15)