Per què?

El 7 d'agost del 1996 es produïa una d'aquelles notícies que no acabes d'entendre. Que no pots assimilar. Vuitanta-set persones que passaven uns dies de vacances al càmping Las Nieves de Biescas, un paratge idíl·lic del Pirineu d'Osca, van morir com a conseqüència d'una torrentada que ho va arrasar tot. Literalment. "A l'infern no hi ha foc: l'infern és aigua", relatava un supervivent de Lleida. No he de consultar l'hemeroteca per recordar-ho. Un testimoni esgarrifós. A la televisió, imatges de la pista de gel de Jaca convertida en un improvisat dipòsit de cadàvers. Incredulitat i preguntes, moltes preguntes. Potser els psicòlegs saben per què puntuem les tragèdies amb signes d'interrogació. Necessitem respostes. Tot i intuir -perquè ens fem trampes al solitari- que la veritat no alleuja ni dóna pau. Volem saber. Necessitem que la script girl supervisi el guió absurd que estem interpretant i talli la pel·lícula perquè alguna cosa no té sentit. Aquella impossible segona oportunitat. Hora de desempolsar l'ampli catàleg de possibilitats que ens brindava l'atzar per allunyar-nos de l'horror. Guardem els interrogants en una capsa i ens instal·lem en el mode condicional. Si s'hagués construït la instal·lació uns metres més enllà. Si s'hagués previst que hi hauria una tromba d'aigua monumental. Si s'hagués respectat la normativa. Però no podem fer marxa enrere. El que ha passat, ha passat. Dies després, a Biescas regnava un silenci espès. El sol il·luminava les restes del naufragi. Bicicletes, joguines, sabates... Aquells objectes enfangats feien presents les absències. De sobte, un llibre inflat per l'aigua. Les tapes obertes, com un ocell abatut. El conec. L'estiu abans l'havia llegit jo. Mañana en la batalla piensa en mí. L'agafo en un acte reflex. Procurem no tocar res d'aquell mar de desolació, però gairebé sense pensar l'he tancat i l'he deixat a sobre d'un tronc immens que va arrossegar l'aigua. Amb respecte. Com si li tanqués els ulls esbatanats a un cadàver. No puc evitar un calfred. Javier Marías comença la novel·la amb una mort inesperada. Gairebé absurda. Dimarts es va estavellar un avió als Alps. No podíem assumir les 150 víctimes tan properes i ens vam fer preguntes. De nou Marías. "No he volgut saber però he sabut". Aquest és l'inici de Corazón tan blanco. Hem sabut i ens ha fet (més) mal.

El retrovisor (Segre, 27-3-15)