Una tarda de Carnaval

A l'obaga encara es veu neu, però fa un dia radiant. És divendres tretze, com avui. Però de febrer. L'hivern ens concedia una treva que vam aprofitar per anar als Guiamets a conèixer Neus Català, supervivent del camp d'extermini de Ravensbrück. Som al Priorat, un paisatge de bellesa aspra. Pins, vinyes i argila. Un cactus desafia la llei de la gravetat. Ha crescut més que la casa on va ser plantat. No sembla tenir més límit que el cel. Tan blau, tan net de núvols, que sents una esgarrifança. Aquest no és Un cel de plom. Així es titula la biografia novel·lada que va redescobrir Neus Català a les noves generacions. Carme Martí, l'autora, fa referència al fum de la sinistra xemeneia del camp, que va funcionar fins al darrer dia. S'esvaeixen les cendres de les nostres cabòries amb l'inesperat xivarri de la canalla del poble, que ha anat a la residència geriàtrica a celebrar el carnaval amb els avis. Neus Català, que farà cent anys a l'octubre, no dubta a posar-se un antifaç. Han passat tantes coses en el segle que la separa d'aquests xiquets que no deixa de ser admirable que mantingui intacta la seua fe en la humanitat, el seu compromís amb les companyes que no van sobreviure. “Em sembla que mai no hi he estat, a Lleida”. Però fa memòria i recorda un dia, en plena guerra, que es va donar el gust de rascar-se l'esquena fregant-se contra una paret de marge d'algun lloc de Ponent. “Quin bo que em va donar!” Sempre ha viscut amb la intensitat amb què encara avui assaboreix aquest moment. Potser per això és capaç de parlar de l'horror sense dramatisme. Amb la mateixa determinació i clarividència amb què es va presentar un dia a casa d'un fotògraf perquè la retratés amb l'uniforme de ratlles. “Va ser dur, però sentia que ho havia de fer”. Una imatge icònica. “De vegades penso que gràcies a aquesta foto el meu testimoni ha servit per donar veu a les companyes que la van perdre”. Noranta dos mil. Impossible d'assumir tot el dolor que hi ha en aquesta xifra. Un malson que va acabar el maig de 1945 quan l'Exèrcit Roig va alliberar el camp. “Totes fugien esperitades. Jo em vaig quedar sola, em vaig agenollar i vaig besar el terra”. Començava la seua segona vida, dedicada en cos i ànima a lluitar contra l'oblit. Dilluns va rebre la Medalla d'Or de la Generalitat. Una història atroç amb final feliç.

El retrovisor (Segre, 13-2-15)