Dona amb bufanda

Hi ha una vista de Lleida que ningú no voldria veure. Quatre fotografies que en formen una de sola sobre una mena de taula de centre il·luminada. Si “sense cita prèvia” els hi sona a spin-off d'Anatomia de Grey potser és que han tingut la sort de no veure mai aquesta imatge, una mica descolorida pel pas del temps. Si aquestes tres paraules les relacionen amb portar el DNI a la mà és que hauran fet cua mirant-la alguna vegada. De fet, cues. Primer drets. A l'esquerra, els que no tenen hora demanada. A la dreta, els que sí que en tenen. Tant és. Les dos conflueixen en una taula on es dóna un paper amb una lletra i un número. Comença l'altra cua, normalment més llarga. Voltant la panoràmica de Lleida hi ha moltes cadires. Tantes que esgarrifa. Però no és estrany no trobar lloc. No pots llegir, ni distreure't. Una pantalla va passant torns. No és com a les botigues, on només et cal estar pendent del número i pots calcular l'espera en funció de la distància entre la xifra lluminosa i la del teu paper rebregat. Aquí el 73 pot anar abans del 12, segons la lletra que té al davant. Tots pendents aquella tele trista. Hipnotitzats. Hi ha una parella que porta un cotxet de criatura. Sempre hi ha cotxets. Alguna mare que aprofita el temps mort per donar el pit, algun nen que corre esvalotat, cansat d'aquell silenci tens i insà. El nadó d'aquesta parella dorm plàcidament. La mare plora. Discretament, però plora. Porta un coll de llana que serveix de dic acolorit per frenar les llàgrimes furtives. Li donaria un mocador, però em sap greu que sàpiga descoberta. Tots la mirem amb el cor una mica encongit. Però ho fem com ella plora: dissimuladament. Aconsegueixen arribar al primer cel, el del repartiment de lletres i números i surten del meu camp de visió en la nova cua que hauran de fer asseguts. Millor. Fa mal veure's en l'espill de la desesperació. Una salutació inesperada. Un escriptor amic meu, premiat, publicat, amb títol de doctor. Sense perdre de vista la pantalla magnètica, parlem i riem. Sobretot riem. Passem un matí al segle XIX. No descartem que Larra en faci un article i tot. Potser és per l'excés de fluorescents, però quan surts d'aquest lloc irreal, el món sembla més amable i lluminós. Tècnicament, és una Oficina de Treball. Però tothom li diu pel seu nom: l'atur. Bé, el paro.

El retrovisor (Segre, 6-3-15)