Si
ara estiguéssim fent un d'aquells incòmodes trajectes d'ascensor
acompanyats seria tòpica i parlaria del temps. D'aquesta primavera
que s'ha atrinxerat al calendari. M'agradaria que fos eterna. Que no
existís la calor. Ni la tristor de l'hivern. Em quedo amb les
tardes lluminoses i l'agradable sensació de dormir tapat. Amb les
roselles alegrant el paisatge amb generosa anarquia. Em fascinen
aquestes flors. Tan humils i tan delicades a la vegada. Tan altives.
No les pots posseir. El sacrilegi d'arrencar-ne una es paga amb el
càstig de veure-la morir. Un final agònic que et deixa les mans
enganxoses i l'ànima bruta. Les roselles resumeixen aquesta màgia
intangible de la primavera. Només en cal una per fer d'un sembrat un
paisatge hipnòtic. Bellíssim. Tan humils i tan poderoses. Tan
inesperades. Una fracció de segon a través de la finestra del cotxe
és suficient per sentir un calfred d'emoció. Com aquell instant
meravellós en què simules no adonar-te de la calidesa de la pell
que t'ha fregat en una carícia accidental. Matussera i furtiva. La
primavera -tant és que sigui estiu- és una reivindicació de
l'amor. Per això algun geni va decidir encabir-hi els exàmens,
perquè els joves no l'acabessin de disfrutar del tot. Perquè els
remordiments s'incrustessin en el seu ADN. Em sembla una venjança
miserable i mesquina. De no poder pair la felicitat aliena. Si per mi
fos, l'època de tancar-se a estudiar coincidiria amb el fred
inhòspit. I quan les fosques orenetes de Bécquer tornessin a planar
sobre un camp esquitxat de roselles alliberaria aquests injustos
condemnats a reprimir les seues ànsies de viure. Però de mi no
depèn. I els pobres es passen aquests dies meravellosos tancats a la biblioteca.
Amb l'angoixa de sentir la fredor de l'acer de la seua particular
espasa de Dàmocles apuntant directament al seu futur. No n'hi ha prou
amb aprovar. Necessiten un 6,5 de mitjana. És la xifra màgica
perquè el ministre Wert consideri que no ets un cafre i siguis digne
d'optar a una beca. Em pregunto en quin moment aquest home va deixar
de ser jove. Prou jove per no ser del tot conscient que te la jugues.
Prou jove per deixar-te portar pel cor. Fins i tot els alumnes més
brillants han tingut alguna primavera més alterada del compte. Ah,
no, que n'hi ha que ja eren vells a la universitat.
El retrovisor (Diari Segre 28 de juny de 2013)
Rosella escapçada de Llesp. (Núria Castells) |