Un bisbe amb l'aigua al coll

Quan només hi havia una cadena de televisió, tots els programes triomfaven. Ja fos un d'economia domèstica com El canto de un duro o un sobre seguretat viària, La segunda oportunidad. El primer el miràvem amb desgana com a penyora per no perdre'ns ni una dècima de segon de Mazinger-Z, que començava just després. Del segon només ens interessaven les escenes en què la càmera permetia anar enrere al conductor i evitar el fatal error que havia provocat l'accident. Però ja se sap que tant és les oportunitats que ens donin, que ensopeguem amb la mateixa pedra les vegades que faci falta. Dimarts, no cal que els expliqui el desastre que es va viure a la Val d'Aran i a bona part del Pirineu. Per als malalts d'hemeroteca com jo, un déjà vu de manual. Fa exactament cinquanta anys, la matinada del 2 al 3 d'agost de 1963, una impressionant tromba d'aigua va provocar importants inundacions a la mateixa zona que ha patit els aiguats actuals. Arties, com ara, en va sortir especialment malparada. Aquí conflueixen el Valarties i la Garona que van arrasar amb tot el que van trobar al seu pas. Un matrimoni francès que estiuejava a l'Aran va perdre la vida en veure's sorprès per la crescuda de l'aigua. També va morir una senyora gran del poble i almenys cinquanta persones més es van quedar sense casa, donat que la riuada es va endur dotze edificis i va provocar seriosos danys en molts d'altres. A l'altra banda del túnel, la situació també era caòtica. Al Pont de Suert, el riu Noguera Ribagorçana va créixer set metres. I ho va fer de manera tan imprevista i furiosa, que va destrossar el pont que comunicava el casc antic amb el barri d'Aragó. En pocs minuts, els veïns veien impotents com la força de l'aigua arrossegava les seues cases i els deixava sense més pertinença que la seua desesperació. La nit també va ser llarga a Vilaller. A l'estiu es convertia en capital episcopal. Els seminaristes de Lleida, amb el bisbe Aurelio del Pino al capdavant, hi passaven unes plàcides vacances. De sobte, l'aigua va inundar el Seminari d'Estiu i pujava, imparable, disposada a fer-se seu l'edifici. Era nit tancada i queia el diluvi universal, però bisbe i seminaristes van haver de córrer a refugiar-se en un prat perquè semblava que l'immoble no aguantaria. Escriurem mil vegades "a la vora del riu no t'hi facis el niu". 

El retrovisor. Diari Segre (21-6-13)