Si per mi fos

Si ara estiguéssim fent un d'aquells incòmodes trajectes d'ascensor acompanyats seria tòpica i parlaria del temps. D'aquesta primavera que s'ha atrinxerat al calendari. M'agradaria que fos eterna. Que no existís la calor. Ni la tristor de l'hivern. Em quedo amb les tardes lluminoses i l'agradable sensació de dormir tapat. Amb les roselles alegrant el paisatge amb generosa anarquia. Em fascinen aquestes flors. Tan humils i tan delicades a la vegada. Tan altives. No les pots posseir. El sacrilegi d'arrencar-ne una es paga amb el càstig de veure-la morir. Un final agònic que et deixa les mans enganxoses i l'ànima bruta. Les roselles resumeixen aquesta màgia intangible de la primavera. Només en cal una per fer d'un sembrat un paisatge hipnòtic. Bellíssim. Tan humils i tan poderoses. Tan inesperades. Una fracció de segon a través de la finestra del cotxe és suficient per sentir un calfred d'emoció. Com aquell instant meravellós en què simules no adonar-te de la calidesa de la pell que t'ha fregat en una carícia accidental. Matussera i furtiva. La primavera -tant és que sigui estiu- és una reivindicació de l'amor. Per això algun geni va decidir encabir-hi els exàmens, perquè els joves no l'acabessin de disfrutar del tot. Perquè els remordiments s'incrustessin en el seu ADN. Em sembla una venjança miserable i mesquina. De no poder pair la felicitat aliena. Si per mi fos, l'època de tancar-se a estudiar coincidiria amb el fred inhòspit. I quan les fosques orenetes de Bécquer tornessin a planar sobre un camp esquitxat de roselles alliberaria aquests injustos condemnats a reprimir les seues ànsies de viure. Però de mi no depèn. I els pobres es passen aquests dies meravellosos tancats a la biblioteca. Amb l'angoixa de sentir la fredor de l'acer de la seua particular espasa de Dàmocles apuntant directament al seu futur. No n'hi ha prou amb aprovar. Necessiten un 6,5 de mitjana. És la xifra màgica perquè el ministre Wert consideri que no ets un cafre i siguis digne d'optar a una beca. Em pregunto en quin moment aquest home va deixar de ser jove. Prou jove per no ser del tot conscient que te la jugues. Prou jove per deixar-te portar pel cor. Fins i tot els alumnes més brillants han tingut alguna primavera més alterada del compte. Ah, no, que n'hi ha que ja eren vells a la universitat.

El retrovisor (Diari Segre 28 de juny de 2013)

Rosella escapçada de Llesp. (Núria Castells)