Tanco els ulls i et veig

Tanco els ulls i el cel es torna sorollosament blau. Encara no sé que l'abril és un mes molt cruel, només tinc 18 anys. Busco un número a la guia que no trobo, però la primavera pot més que jo. I què si la inicial no coincideix! Marco des del telèfon públic d'un bar que ja no existeix i aquella F que em volia esguerrar el dia es converteix en una bella carrossa que arrosseguen mitja dotzena de cavalls blancs. Fins i tot, diria que hi ha una pluja de pètals de rosa. T'he trobat. T'he trobat potser sense saber massa bé què busco, però accepto el te que m'ofereixes. Enfilo el carrer costerut que ens separa amb el convenciment que la faldilla verda m'està molt bé. Canvio d'opinió tres o quatre vegades, però no m'escolto. No atenc a raons. Avanço amb tanta determinació que m'espanto una mica. No tinc cap pla. Només una excusa que de vegades em sembla genial i d'altres pueril: portar-te unes cireres. De fet, no tinc cap idea. Tinc la ment en blanc. O, potser no, potser és que m'ocupes tot el pensament. El món s'ha tornat tan petit que no hi ha lloc per a ningú més. Els he oblidat a tots. Des que em vas treure a ballar un fatídic pasdoble que jo no sabia seguir, que la vida sona com un bolero. “No importa el moviment, sinó la distància”, em vas dir. I jo la volia escurçar més, la distància. Per això vaig agrair que apropessis la cadira de vímet sense fer massa cas del pànic amb què m'aferrava a la tassa metàl·lica. Era el meu primer te i encara no sé si em va agradar. El sol es va pondre amb inusual dramatisme al nostre davant. Tanco els ulls, i el color taronja envaeix l'horitzó d'irrealitat. Tanco els ulls, i et veig, encara.

(*) Aquest text el vaig escriure per a la Susana Martínez i el seu projecte de 'Voluntats contraposades'. Em va demanar de fer-me una sessió fotogràfica amb els ulls tancats. I em vaig deixar portar. La foto és seva.