Fotos i excessos

Quan Barcelona es va posar guapa anys abans de ser olímpica i es va convertir en una ciutat de moda vam començar a rebre turistes nipons. Ens en fèiem creus que recorreguessin mig món per fer fotos. Nosaltres, que amb prou feines sortíem de casa, no podíem concebre que miressin l'obra del seu admirat Gaudí a través del visor de les seues càmeres, en comptes d'amarar-se de la seua màgia. Ara som nosaltres els que vivim de prestat per ensenyar-ho a tercers. Un llibre dedicat ja no té valor si no s'acompanya de la imatge desganada de l'escriptor al teu costat, somrient per inèrcia o per compromís editorial. Necessitem prova documental de tot el que ens succeeix. I, si pot ser, a l'engròs. Una foto diària durant l'embaràs per comprovar com creix la panxa. Un professor que durant quaranta anys es retrata amb la mateixa roba. Cal? Abans en fèiem molt poques de fotos. Desenfundàvem la càmera en grans ocasions. Dies especials. Per això ens agrada tant de mirar-les, perquè revivim moments que mereixen ser recordats. Hi veiem gent que només tenim en una o dos preuades instantànies. En uns cartronets que comencen a estar rebregats després de tants anys. I que ens sabem de memòria. Moltes d'aquestes fotos ens les va fer un fotògraf. Retratista, en versió rural. Als pobles, no calia ni que el contractessis. Venia per la Festa Major, o en època de comunions i, anava fent al seu aire. Després, penjava el resultat d'aquella tarda de balls i vestits nous en alguna botiga. Si t'hi reconeixies i t'agradaves, la compraves. Això proporcionava material inesperat al teu àlbum familiar. Tinc una foto d'un grup de joves amb els inevitables pantalons de campana que és tot un misteri. Són forasters. Ningú no sap del cert a casa de qui s'estaven. Ells somriuen feliços, aliens a les preguntes que suscitarien trenta anys llargs després. Si fas una prova d'agudesa visual, veus al seu darrera una xiqueta d'esquena -jo- que balla amb una altra. És la foto més excèntrica que tinc AD (abans del digital). Els temps DD han banalitzat la fotografia de tal manera que més que fotos tenim carpetes i més carpetes de documents que no tindrem temps material d'integrar-los al nostre patrimoni sentimental. I la terrible mala consciència que els hem d'endreçar. Algun dia. I esborrar-ne la meitat. O més. Algun dia.

El retrovisor. (Publicat al diari Segre 12-7-13)