Jorge Manrique en minishorts

Hi va haver un temps en què vaig voler ser futbolista. La meua infància va transcórrer en una època que hagués obligat Jorge Manrique a refer les Coplas a la muerte de mi padre. Només que hagis passat una tarda als anys setanta et resultarà difícil d'escriure des del futur que qualsevol temps passat va ser millor. Era un món estrany i canviant en què tot era incoherent i possible a la vegada. Aquell dia érem a casa de l'única amiga que tenia televisor en color i vam veure una pel·lícula que ens va marcar profundament. (Amants del setè art, no seguiu que us farà mal). Las Ibéricas FC es titulava. La cosa anava d'onze noies que segur que encara arrosseguen problemes de circulació de tan ajustats com portaven els pantalonets. Onze noies que ensenyaven cuixa i melic amb l'excusa de formar part d'un equip de futbol femení. Bé, anava d'això i de com totes elles es rifaven bufetades -textual- de nòvios i marits. Convivien en promíscua harmonia la rància moral del nacionalcatolicisme i el destape. Per això es podia fer un film que es presentava amb les senyoretes caminant cap a la càmera mentre la veu en off ens parlava d'”una delantera de primera división” i, a la vegada, amanir-ho amb personatges com el que interpretava Fernando Fernán Gómez, un home permanentment emprenyat amb la seua esposa futbolista que practica la violència verbal amb la mateixa alegria amb què es diu que les Ibéricas “tienen un tiro a puerta fuera de serie”. Eren subtils amb les metàfores, ja ho veuen. I encara falta una sinècdoque en forma de cançoneta en què es definia les noies com “once lindos minishorts”. Però a nosaltres ens va encantar. I pocs mesos després es va obrar un miracle. Es va organitzar un partit de solteres contra casades. Estàvem molt emocionades. Les noies del poble no anaven tan descocades com les ibèriques, però també ensenyaven cuixa. Les casades estava clar que jugaven en una altra divisió. Érem tan profundes que ho vam tenir clar: anem amb les solteres que són més guapes. El camp de futbol, voltat de canyissos perquè afluixés la mosca qui volgués espectacle, estava guarnit amb rojigualdas. Però ja dic que als setanta tot era possible i el xut d'honor es va reservar a una dona que s'havia exiliat a França molts anys abans que nasqués cap de les futbolistes. Sí, potser sí que era incoherent. Però quin glamur!

Soltera, exiliada amb barret glamurós made in France i casada.
Un dels dies més feliços de la meua infància. (Foto revista Escarp)