divendres, 5 de juliol del 2013

La decisió de Francesca


Posem que plou. Plou molt, de fet. Acabes de passar els millors quatre dies de la teua vida. La pluja, una cortesia celestial perquè puguis posar-te nostàlgica sense aixecar sospites. Perquè les llàgrimes passin desapercebudes entre les gotes d'aigua que et regalimen pel rostre. Sents un dolor tan agut que t'espanta. Però els cardiòlegs no poden fer-hi res amb aquestes fiblades per molt que la ciència avanci. Penses que tornarà a sortir el sol i que tard o d'hora aconseguiràs domesticar aquests records dolorosos i feliços a parts iguals. Tancar-los amb clau en algun calaix discret de la teua capseta de la memòria. Podràs tornar a ser l'ama del teu món senzill i endreçat. Comences a prendre'n possessió anant a fer la compra, com si res. Però amb això no hi comptaves: ell encara no ha marxat. Està amarat al davant de la botiga, esperant que tinguis el valor d'admetre que vols córrer a abraçar-lo, a dir-li que ningú no t'havia fet sentir res de semblant i que te n'aniràs tan lluny com el cor et porti. El maleït seny et detura. I ell comença el seu camí sense retorn. Tu també. Ets en un cotxe amb un home que no és el que estimes, apropant-te perillosament als dominis de la rutina. Al vostre davant, un intermitent us indica quin és el camí cap a la felicitat. I ja no pots més. T'aferres amb determinació al pany de la porta. Vols fugir. Ara o mai. En tens tantes ganes que t'espantes. Però la porta no s'obre. Amb la por no hi comptaves. El semàfor ja s'ha posat verd i tu encara lluites contra els teus fantasmes. I t'odies per no ser capaç de marxar. Per no haver arriscat. Per haver renunciat a Clint Eastwood. Però Francesca, en què pensaves? Com vas poder tornar a fer pots de melmelada a la teua granja d'Iowa després de passar quatre dies amb aquest home? Han passat prop de vint anys i hem vist l'escena tantes vegades! Però encara esperem que s'obri la porta i ella corri decidida a assaborir el costat salvatge de la vida. I ens tornarem a decebre. I l'acusarem de covarda. I negarem estar pensant que nosaltres potser haguéssim fet el mateix. I ens posarem el clàssic de Lou Reed per sentir-nos més rebels del compte i convèncer-nos que la llibertat no ens aterra. Que cada decisió no implica una renúncia. Que la vida és tremendament complicada, però l'alternativa és pitjor.  

El retrovisor. Publicat al diari Segre (5-7-13)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada