O tempora, o mores!

Quins temps, quins costums! És tan temptadora la nostàlgia. De les profunditats de la plaça del Seminari de Lleida emergeix l'antiga Cuirassa, el call jueu de la ciutat. Encara s'han de remoure molts metres cúbics de terra, però veure un carrer empedrat, perfectament conservat, per on havia caminat algú al segle XIII et posa la pell de gallina. Potser un estudiant de l'antic Estudi General que es dirigia a renovar el material escolar al taller de pergamins que ha aparegut a pocs metres, a sota del carrer Sant Andreu. Ara és un trajecte vigilat de prop pel campanar de la Seu Vella, que s'alça com un far solitari des del darrera del turó. Però en aquell moment ni tan sols existia, encara. En aquella època, si fa no fa, el jurista Guillem Botet va escriure el còdex de dret local més antic de Catalunya. Els Costums de Lleida o, en l'original llatí, Consuetudines ilerdenses, és una mena de codi penal avant la lettre. Ni els guionistes més retorçats poden ser més imaginatius. Que s'ha comès adulteri? Fem passejar nua la senyora per la ciutat perquè pugui ser fuetejada. Que un roba una gallina? Se li talla la mà. Però només una, que no cal abusar. L'altra la tallarem -només- si n'ha robat dos. I què fem amb els morosos? Encadenats a pa i aigua fins que tornin el que deuen. També estava penat aigualir el vi -multa de seixanta sous- o circular de nit sense cap llum que ens fes visibles -cinc fuetades a la plaça. Aquests eren els costums de Lleida el 1228. Vaja, eren els de tot arreu, el que passa és que aquí es van posar per escrit per “eliminar qualsevol ocasió de fer mal a aquells que quan el costum els afavoria afirmaven que existia dit costum però, si en un cas similar s'utilitzava contra els seus interessos, aleshores negaven dit costum”. Guillem Botet ho va dir de manera molt rebuscada, però si rellegeixen la frase, li trobaran el seu punt. A mi em recorda els polítics denunciant-ho tot quan estan a l'oposició i justificant-ho tot quan governen. Durant prop de 600 anys la ciutat es va regir per aquestes normes, de lectura més que recomanable. Amb el temps, però, ens vam civilitzar. No es pot emparar una salvatjada en la tradició. Ni a Lleida ni a Tordesillas. El Toro de la Vega és una vergonya sense pal·liatius. O en aquest poble encara s'estila el dret de cuixa? Com que són tan amics de la tradició...

El retrovisor. (Segre, 18-9-15)

Carretera i manta

Onze de setembre. Deu, quinze, vint anys enrere una minoria sorollosa reivindicava la Diada Nacional de Catalunya mentre la resta de la població treia partit de l'últim pont abans de la tornada al col·le. Una senyera al balcó i para de comptar. I perquè -almenys a Lleida- la regala l'ajuntament. Però el 2010, complint-se els pronòstics d'Alfonso Guerra, el Tribunal Constitucional va passar el ribot a l'Estatut sortit del Parlament de Catalunya. L'havíem votat quatre gats, però aquella va ser la gota que va fer vessar un got que ningú no era conscient que fos tan ple. Ònmium Cultural va organitzar una manifestació de rebuig a la sentència. Deu de juliol, una calor insuportable i més d'un milió de persones al carrer. “Heu vingut de Lleida expressament?” Aquell home no se'n sabia avenir. Jo tampoc, la veritat. Com nosaltres, centenars de milers de persones. Aquella quasi Diada va estar encapçalada pel president de la Generalitat, que recordem que aleshores era José Montilla, del PSC. Tampoc no hi va faltar Duran Lleida, líder d'Unió. Com han pogut canviar tantes coses en cinc anys? Des d'aleshores, l'onze de setembre ha estat sinònim de carretera i manta. Bé, la manta no ha calgut mai, que la llumenera que va decidir convertir en simbòlica l'hora de les 17.14 es va quedar ben descansada. Aquell dia de juliol es va parlar de jornada històrica. L'adjectiu acabaria perdent el sentit, perquè des d'aleshores les manifestacions s'han convertit en autèntiques proeses organitzatives. L'any passat, no les tenia totes. Haver-se d'inscriure, portar un color determinat de samarreta, anar a un lloc concret de la Diagonal, fer-ho a l'hora que el sol cau a plom, pagar autocar, malmenjar un entrepà... Ni sent-hi vaig ser conscient del que estàvem fent. Un time-lapse trobat al Twitter em va deixar admirada. Com un exèrcit de formiguetes, aquella munió de gent que captava la càmera instal·lada en un terrat es convertia en una enorme senyera humana. A partir d'aquí, ja m'ho crec tot. Diria sí que es pot, però el seu líder és un altre dels que ha desertat. Després del fiasco del 9-N pensava que s'acusaria el cansament. Però he de graduar-me la bola de vidre. Només a la plana de Lleida, onze autocars més que l'any passat. Ens hem guanyat que l'11-S sigui un festiu i prou per anar a la platja sense mala consciència.

El retrovisor (Segre, 11-9-15)

Buits existencials

És un dels llocs més enigmàtics i singulars de Lleida, però no puc evitar sentir alguna cosa semblant al vertigen quan m'hi apropo. No sé si Sören Kierkegaard en treuria alguna conclusió existencialista. Però el cert és que procuro vorejar la plaça del Dipòsit, al centre històric, sense creuar-la. M'impressiona saber que a sota dels meus peus hi va haver un mar mort. Nou milions de litres d’aigua procedents del canal de Pinyana, els necessaris per l’ús de boca de la Lleida del XVIII. Quan fa vint anys es va buidar el dipòsit, que ja no s'utilitzava, va emergir una insòlita catedral submergida -el títol és de Debussy-. Una magnífica construcció de mil metres quadrats que sostenen vint-i-cinc pilars de pedra de 10,5 metres d’alçada. Però jo hi veig l'aigua negra, encara. No em facin cas. És un d'aquells llocs que paga la pena visitar. Perquè es pot visitar. Va ser la gran obra del marquès de Blondel, l'home que va portar el racionalisme de la Il·lustració fins a la capital del Segrià en temps de Carles IV. El projecte que posaria punt final als problemes de salubritat medieval. Som al 1784. Ja feia molts anys que Felip V havia fet tancar el vell Estudi General, la universitat més antiga de la Corona d'Aragó, així que a l'antic barri universitari d'espai en sobrava per dur a terme aquest gran magatzem d'aigua ocult durant més de tres-cents anys. Era una obra faraònica que es complementaria amb la creació d'una xarxa de fonts públiques que distribuïen l'aigua a tots els racons de la ciutat. Fa poc, vorejant aquesta plaça com acostumo a fer, vaig passar per davant d'un d'aquells sinistres blocs desarrollistas que havia vist moltes vegades però no m'havia mirat mai. En un dels accessos al pati interior que formen els edificis hi havia, col·locat sense cap gràcia, el que semblaven dos capitells medievals. No estaven ni centrats. No sóc cap experta, però eren massa discrets per ser de cartró pedra. “I tant si són originals”. El meu particular oracle és l'historiador de l'art Alberto Velasco, que m'ensenya una foto del 1954, quan s'estava construint l'edifici i Josep Lladonosa lluitava per conservar aquelles restes. Torno a sentir alguna cosa semblant al vertigen. Aquest cop no és per l'aigua que ja no hi ha a sota dels meus peus. Miro al meu voltant i hi veig cases tristes i solars buits. Aquells dos insòlits capitells com pops en un garatge esperant que algú els hi retorni un mínim de dignitat. Tracto d'imaginar-me l'esplendor universitària. Només l'intueixo en el nom -preciós- de la plaça dels Gramàtics. Llàstima que no n'hagi quedat res més. Gràcies també per això, Felip V.

El retrovisor. (Segre, 4-9-15)

Vint-i-quatre dones

Un dels poemes que més em van impressionar a l'adolescència començava amb el record de la mort del seu autor. “Me moriré en París, con aguacero, / un día del cual tengo ya el recuerdo”. I així va ser. César Vallejo és una de les moltes celebritats enterrades a la capital del Sena. A Montparnasse, amb Baudelaire. Amb el mínim de dignitat que se'ls nega als il·lustres difunts del Père-Lachaise. La darrera vegada que vaig anar a París vaig resistir la temptació. Si abans dels smartphones m'entristia aquest turisme mitòman, no vull ni imaginar-me la cua que es deu formar ara a les tombes de Jim Morrison o d'Oscar Wilde per fer-se la selfie de torn. O potser és perquè aquell agost de fa sis anys no venia de gust. “S'ha mort Isidor Cònsul”, acabava de fer saber una veu a l'altra banda del telèfon. Vaig pensar que la vida era estranya. Que el silenci que envoltava aquella mala nova que arribava des de Cervera era una illa d'irrealitat enmig del soroll infernal de l'Aquelarre. De sobte, la constatació que l'última cosa que era conscient d'haver llegit d'Isidor Cònsul anava de bruixes. Una història deliciosa i terrible a parts iguals ambientada a la Ribagorça, on tenia les arrels. El 1980, unes obres de remodelació del campanar de Les Paüls van treure a la llum centenars de manuscrits que formaven part de l'arxiu del Consell d'aquesta població. Uns documents de gran valor històric datats entre 1576 i 1636. La sensibilitat del capellà de Les Paüls, Domingo Subías, va fer possible que aquest tresor viatgés a Heidelberg, on el filòleg Artur Quintana en va treure tot el suc. Entre avorrides llistes de despeses i relacions d'impostos s'havia guardat tota la paperassa generada el 1593 arran d'un judici contra 28 dones de Les Paüls, Alins, Suïls, Perafita, Villarué i Espés, el poble dels Cònsul. Les van acusar de buixeria. Vint-i-quatre van ser condemnades i entre el 4 i el 29 de març van ser penjades o cremades -segons tenien el dia els botxins- al Roder de Sant Roc. D'aquestes 24 desgraciades, 21 eren de Les Paüls, un poble que aleshores tenia 200 habitants. En un mes es va perdre el 10% de la població, tal com sona. Com és possible que s'hagués perdut la memòria d'aquest horror? En els celebèrrims judicis de Salem, per tenir un macabre barem, van ser 19 els ajusticiats, però en tot un any.

El retrovisor (Segre, 28-8-15)