Onze
de setembre. Deu, quinze, vint anys enrere una minoria sorollosa
reivindicava la Diada Nacional de Catalunya mentre la resta de la
població treia partit de l'últim pont abans de la tornada al
col·le. Una senyera al balcó i para de comptar. I perquè -almenys
a Lleida- la regala l'ajuntament. Però el 2010, complint-se els
pronòstics d'Alfonso Guerra, el Tribunal Constitucional va passar el
ribot a l'Estatut sortit del Parlament de Catalunya. L'havíem votat
quatre gats, però aquella va ser la gota que va fer vessar un got
que ningú no era conscient que fos tan ple. Ònmium Cultural va
organitzar una manifestació de rebuig a la sentència. Deu de
juliol, una calor insuportable i més d'un milió de persones al
carrer. “Heu vingut de Lleida expressament?” Aquell home no se'n
sabia avenir. Jo tampoc, la veritat. Com nosaltres, centenars de
milers de persones. Aquella quasi Diada va estar encapçalada pel
president de la Generalitat, que recordem que aleshores era José
Montilla, del PSC. Tampoc no hi va faltar Duran Lleida, líder
d'Unió. Com han pogut canviar tantes coses en cinc anys? Des
d'aleshores, l'onze de setembre ha estat sinònim de carretera i
manta. Bé, la manta no ha calgut mai, que la llumenera que va
decidir convertir en simbòlica l'hora de les 17.14 es va quedar ben
descansada. Aquell dia de juliol es va parlar de jornada històrica.
L'adjectiu acabaria perdent el sentit, perquè des d'aleshores les
manifestacions s'han convertit en autèntiques proeses
organitzatives. L'any passat, no les tenia totes. Haver-se
d'inscriure, portar un color determinat de samarreta, anar a un lloc
concret de la Diagonal, fer-ho a l'hora que el sol cau a plom, pagar
autocar, malmenjar un entrepà... Ni sent-hi vaig ser conscient del
que estàvem fent. Un time-lapse
trobat al Twitter em va deixar admirada. Com un exèrcit de
formiguetes, aquella munió de gent que captava la càmera
instal·lada en un terrat es convertia en una enorme senyera humana.
A partir d'aquí, ja m'ho crec tot. Diria sí que es pot, però el
seu líder és un altre dels que ha desertat. Després del fiasco del
9-N pensava que s'acusaria el cansament. Però he de graduar-me la
bola de vidre. Només a la plana de Lleida, onze autocars més que
l'any passat. Ens hem guanyat que l'11-S sigui un festiu i prou per
anar a la platja sense mala consciència.
El retrovisor (Segre, 11-9-15)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada