O tempora, o mores!

Quins temps, quins costums! És tan temptadora la nostàlgia. De les profunditats de la plaça del Seminari de Lleida emergeix l'antiga Cuirassa, el call jueu de la ciutat. Encara s'han de remoure molts metres cúbics de terra, però veure un carrer empedrat, perfectament conservat, per on havia caminat algú al segle XIII et posa la pell de gallina. Potser un estudiant de l'antic Estudi General que es dirigia a renovar el material escolar al taller de pergamins que ha aparegut a pocs metres, a sota del carrer Sant Andreu. Ara és un trajecte vigilat de prop pel campanar de la Seu Vella, que s'alça com un far solitari des del darrera del turó. Però en aquell moment ni tan sols existia, encara. En aquella època, si fa no fa, el jurista Guillem Botet va escriure el còdex de dret local més antic de Catalunya. Els Costums de Lleida o, en l'original llatí, Consuetudines ilerdenses, és una mena de codi penal avant la lettre. Ni els guionistes més retorçats poden ser més imaginatius. Que s'ha comès adulteri? Fem passejar nua la senyora per la ciutat perquè pugui ser fuetejada. Que un roba una gallina? Se li talla la mà. Però només una, que no cal abusar. L'altra la tallarem -només- si n'ha robat dos. I què fem amb els morosos? Encadenats a pa i aigua fins que tornin el que deuen. També estava penat aigualir el vi -multa de seixanta sous- o circular de nit sense cap llum que ens fes visibles -cinc fuetades a la plaça. Aquests eren els costums de Lleida el 1228. Vaja, eren els de tot arreu, el que passa és que aquí es van posar per escrit per “eliminar qualsevol ocasió de fer mal a aquells que quan el costum els afavoria afirmaven que existia dit costum però, si en un cas similar s'utilitzava contra els seus interessos, aleshores negaven dit costum”. Guillem Botet ho va dir de manera molt rebuscada, però si rellegeixen la frase, li trobaran el seu punt. A mi em recorda els polítics denunciant-ho tot quan estan a l'oposició i justificant-ho tot quan governen. Durant prop de 600 anys la ciutat es va regir per aquestes normes, de lectura més que recomanable. Amb el temps, però, ens vam civilitzar. No es pot emparar una salvatjada en la tradició. Ni a Lleida ni a Tordesillas. El Toro de la Vega és una vergonya sense pal·liatius. O en aquest poble encara s'estila el dret de cuixa? Com que són tan amics de la tradició...

El retrovisor. (Segre, 18-9-15)