És
un dels llocs més enigmàtics i singulars de Lleida, però no puc
evitar sentir alguna cosa semblant al vertigen quan m'hi apropo. No
sé si Sören
Kierkegaard en treuria alguna conclusió existencialista. Però el
cert és que procuro vorejar la plaça del Dipòsit, al centre
històric, sense creuar-la.
M'impressiona saber que a sota dels meus peus hi va haver un mar
mort. Nou milions de litres d’aigua procedents del canal de
Pinyana, els necessaris per l’ús de boca de la Lleida del XVIII.
Quan fa vint anys es va buidar el dipòsit, que ja no s'utilitzava,
va emergir una insòlita catedral submergida -el títol és de
Debussy-. Una magnífica construcció de mil metres quadrats que
sostenen vint-i-cinc pilars de pedra de 10,5 metres d’alçada. Però
jo hi veig l'aigua negra, encara. No em facin cas. És un d'aquells
llocs que paga la pena visitar. Perquè es pot visitar. Va ser la
gran obra del marquès de Blondel, l'home que va portar el
racionalisme de la Il·lustració fins a la capital del Segrià en
temps de Carles IV. El projecte
que posaria punt final als problemes de salubritat medieval. Som al
1784. Ja feia molts anys que Felip
V havia fet tancar el vell Estudi General, la universitat més antiga
de la Corona d'Aragó, així que a l'antic barri universitari d'espai
en sobrava per dur a terme aquest gran magatzem d'aigua ocult durant
més de tres-cents anys. Era una obra faraònica que es
complementaria amb la creació d'una xarxa de fonts públiques que
distribuïen l'aigua a tots els racons de la ciutat. Fa poc, vorejant
aquesta plaça com acostumo a fer, vaig passar per davant d'un
d'aquells sinistres blocs desarrollistas
que
havia vist moltes vegades però no m'havia mirat mai. En un dels
accessos al pati interior que formen els edificis hi havia,
col·locat sense cap gràcia, el que semblaven dos capitells
medievals. No estaven ni centrats. No sóc cap experta, però eren
massa discrets per ser de cartró pedra. “I tant si són
originals”. El meu particular oracle és l'historiador de l'art
Alberto Velasco, que m'ensenya una foto del 1954, quan s'estava
construint l'edifici i Josep Lladonosa lluitava per conservar
aquelles restes. Torno a sentir alguna cosa semblant al vertigen.
Aquest cop no és per l'aigua que ja no hi ha a sota dels meus peus.
Miro al meu voltant i hi veig cases tristes i solars buits. Aquells
dos insòlits capitells com pops en un garatge esperant que algú els
hi retorni un mínim de dignitat. Tracto d'imaginar-me l'esplendor
universitària. Només
l'intueixo en el nom -preciós- de la plaça dels Gramàtics.
Llàstima que no n'hagi quedat res més. Gràcies també per això,
Felip V.
El retrovisor. (Segre, 4-9-15)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada