Perdre el temps

El rellotge és, potser, l'invent més commovedor de la humanitat. Mesurar el temps és una quimera. Una inconsciència. L'intent èpic de fer girar l'engranatge que mou el món. De sentir que portem el timó de les nostres vides. Locke movent l'illa de Lost. Prometeu robant el foc als déus. Deu minuts poden passar molt lentament. Es fan llargs si esperes. Eterns, si pateixes. Deu minuts són una exhalació si et concedeixes una pròrroga matinal per enganyar el son. Sensació d'estafa quan el despertador -és un dir, ja no n'utilitza ningú- t'anuncia que torna a ser l'hora de llevar-se. Incredulitat i resignació. El temps és relatiu, cert. Però implacable. S'obre camí amb la mateixa tenacitat amb què un riu pot foradar una muntanya en la seua cursa suïcida cap al mar. Anava a posar una coma i escriure “que és el morir”. Però m'ha semblat massa obvi. N'és. Jorge Manrique no va poder fer un dic per retenir el seu pare. Però va aconseguir aturar tots els rellotges i fer-lo etern en el seu dolor. Han passat cinc segles llargs i no tenim res a afegir a les Coplas. No podem. Per sort, tardem a constatar la nostra insignificança. A ser conscients que tot i no poder saber què passarà demà, després del cap de setmana tornarà a ser dilluns. Inexorablement. Potser faig balanç perquè dimecres va ser quinze de juny. “Meitat de l'any, meitat del mes”, deia invariablement el padrí per referir-se a la data del seu aniversari. Un equador que passa desapercebut. Per a d'altres, és cap d'any. Penso en els estudiants que avui es llevaran tard però se sentiran extraordinàriament cansats. Treballs de fi de grau, exàmens de selectivitat, tot s'haurà acabat. Ja no hauran de beure cafè per esgarrapar hores al dia. Alea jacta est. L'adrenalina en retirada els deixarà baldats. Són massa joves per sentir vertigen davant la nova etapa que comencen. Encara se senten immortals. El temps és seu, encara que potser no en són conscients. Viuen instal·lats en el que ja es guixava a les parets de Londres quan els seus pares eren petits. No els culpo. Tenien deu anys quan va esclatar una crisi econòmica sense precedents que encara plana sobre el seu destí, com una espasa de Dàmocles. No han conegut l'esperança. El dia 26 podran votar per primera vegada. I passar comptes.

El retrovisor (Segre, 17-6-16)

Conte de Nadal a 35 graus

Sempre m’havia pensat que si Ebenezer Scrooge mirava per la finestra hi veuria un paisatge nevat. Però sembla que a 35 graus a l’ombra també pot visitar-te el fantasma del Nadal passat. El curiós és que t’ensenya el present, com en un jet lag espectral. Campanya electoral. Altre cop. Eleccions generals. Altre cop. Vés que no sigui que ens hàgim de fixar en el context. Tampoc. El fantasma del Nadal passat mostra els candidats visitant mercats i repartint globus mentre els seixanta-dos diputats de Junts pel Sí no les tenen totes perquè els deu de la CUP es neguen a investir Artur Mas president. Amb el Parlament paralitzat, els empats impossibles i les xarxes socials en ebullició, cita amb les urnes. Els lleons del Congrés no semblen tan ferotges com la nostra fauna autòctona. Quan li toca el torn al fantasma del present, la sensació és de déjà vu. Si no fos pel pas al costat de Mas, que fa que canviï algun personatge de l’auca, semblaria un acudit, perquè ara que hi ha president, no hi ha pressupostos. La resta es manté intacta. Bé, ara fa calor. L’espectre del Nadal futur va dir ahir per boca de Carles Puigdemont que si al setembre no se supera una moció de confiança caldrà tornar a anar a les urnes. Altre cop. Vivim en un bucle. A Scrooge, el viatge en el temps el porta al 1978. Seu al sofà i engega la tele. Fan La segunda oportunidad. Un cotxe amb matrícula de Madrid però de conducció a l’anglesa s’estavella contra una immensa pedra que hi ha al mig de la carretera. Veiem l’accident repetit des de tots els angles. Es nota que som a l’era de la moviola. S’intueix un fatal desenllaç, però de sobte, la roca s’aixeca, el cotxe es desencasta. La càmera rebobina i el conductor retrocedeix sa i estalvi fins al punt en què hagués hagut de fer la maniobra que li salvarà la vida. Una segona oportunitat. Clar que el programa no tenia en compte que l’home és l’únic animal capaç d’ensopegar tantes vegades com faci falta amb la mateixa pedra. Els espectres es rendeixen i deixen que Scrooge faci la seua. El vell avar no entén res. El 26 de juny tornarà a ser Nadal. I no tindrà massa clar si ha retrocedit en el temps, si viu un present extraordinari que permet reescriure la història o si el futur passa per votar inútilment fins a l’extenuació.

El retrovisor (Segre, 10-6-16)

El Segre de Negre

Avui la sang arribarà al riu. Al Segre, en concret. Tranquils: tot metafòric. El Segre de Negre és el títol d’un nou festival de novel·la –negra, evidentment– que s’inaugura a Lleida. Potser és perquè m’he criat en una casa on es va cometre un assassinat múltiple, però m’engresca la iniciativa. També per les reminiscències luctuosofluvials amb què es presenta. El riu se n’ha cobrat unes quantes, de vides. El 1982 va deixar un esgarrifós rastre de mort i devastació. Va ser la darrera vegada que la bèstia d’aigua va aconseguir fugir de la gàbia i ensenyar els ullals. Com ho va fer l’11 de setembre de 1921, quan es va engolir trenta-tres persones que tornaven de l’Aplec de Butsènit a bord d’una barca de sirga comandada pel Treto d’Albatàrrec. En aquest cas, els humans van donar un cop de mà a la natura, i la desgràcia es va produir perquè la barca tenia capacitat per a una quarantena de persones, però en portava més de seixanta. Joves que tornaven de festa i mai no arribarien a casa. Al Segre fins i tot hi trobaria la mort Salomé, la ballarina que va fer perdre el cap a Herodes –Sant Joan Baptista tindria moltes coses a dir sobre aquesta imatge, en sóc conscient–. Deixem la història per endinsar-nos en la llegenda. Visualitzem el riu glaçat –poca broma, que està documentat que als hiverns s’hi formava una capa de gel de més d’un pam–. Una bella senyoreta exiliada a Ilerda des de Judea amb el seu pare adoptiu, Herodes Antipes, i la seua pèrfida mare, Heròdies, llisca gràcilment sobre aquella pista de gel, però el glaç es trenca i cau al riu. Lluita per surar i, en la desesperació dels seus moviments, no s’adona que el forat que se l’acaba d’empassar té un cantell esmolat com un ganivet. El cap de Salomé rodola fora de l’aigua. Mal karma servit en safata de gel. En algunes versions més gore, la noia té temps de maleir sa mare. “Volies el cap del Baptista”, li retreu ja difunta, “queda’t també el meu”. Herodes presencia la macabra escena i, ple de remordiments per haver accedit a degollar Sant Joan, besa el cap inert. Les cròniques que recull el gramàtic i crític literari Samuel Gili Gaya no expliquen com s’ho va prendre Heròdies, la mala mare instigadora del crim. El Segre de roig impartint justícia poètica.

El retrovisor (Segre, 3 de juny de 2016)

Fortunata i Jacinta

A elles també les unia un home. Fortunata Rovira i Jacinta Roure eren cunyades. Mare i tia de Xavier Gosé. La Fortunata catalana també va passejar-se pel Madrid de Galdós. De fet, hi va arribar deu anys abans que es publiqués la novel·la. Es va casar amb un pèrit agrònom lleidatà que va ser destinat a Alcalá de Henares, on naixeria l’artista. Però malgrat el nom, Fortunata va ser poc afortunada a la vida. Va enviudar molt jove. Viuria prou per veure triomfar el seu fill, però també va haver d’enterrar-lo. Just fa un segle, la primavera del 1916, el Reial Cercle Artístic de Barcelona contactava amb ella per lliurar-li l’import obtingut per la venda d’obres de Xavier Gosé en l’exposició pòstuma que va dedicar-se al cronista de la Belle Époque. Vint-i-cinc mil vuit-centes noranta-quatre pessetes en total. Poc més de 150 euros d’ara, però una quantitat important cent anys enrere. Fortunata no es va veure amb cor d’anar a Barcelona, malgrat ser l’hereva de Gosé. Va delegar en el seu germà Joan Rovira, marit de Jacinta. Un article de Maria Isabel Marín explica amb admirable minuciositat com es va gestar aquesta exposició ja mítica que es va poder veure a finals del 1915 al número 33 de la Rambla de Catalunya de la capital catalana. Artistes com Sorolla o Casas, escriptors com Eugeni d’Ors, la ballarina Tórtola Valencia o el Baró de Güell, mecenes del modernisme, van adquirir obres del lleidatà. Les juntes de museus de Lleida i Barcelona també van aprofitar l’ocasió. Fins i tot el rei Alfons XIII es va rendir a la glamurosa sofisticació de Gosé. Plumas, El tocado i Les cadeaux de Noël van ser els tres quadres que van fer cap a palau. No sé si també a l’exili. Potser és que al rei li havia agradat l’obra del lleidatà que es va incloure a l’àlbum que l’alta burgesia catalana va regalar a Alfons XIII quan va casar-se amb Victòria Eugènia de Battenberg el 1906. Van ser unes bodes de sang. Els nuvis van sortir il·lesos de l’atemptat de l’anarquista Mateu Morral, però hi va haver més de vint morts. Gosé tampoc no és que fos monàrquic. Si va participar en aquest àlbum va ser per diners. Era un republicà convençut. No tot va ser frivolitat en la seua obra: també hi va haver denúncia social. Compromís.

El retrovisor (Segre, 27-5-16)