Les històries de la història

Potser és perquè gairebé mai tenia febre, però quan el termòmetre s’enfilava, ni que només fos unes dècimes, entrava en mode psicodèlic. Segurament, el paper de l’habitació hi tenia alguna cosa a veure. Llargues fileres de flors arrapant-se en parets panxudes que no tenien cap angle recte. Tot s’accelerava i donava tombs. Era una sensació estranya, gairebé agradable. Envejava les amigues que cada dos per tres tenien angines. Jo, mai. Era tan injust! Aquella inesperada febrícula anunciada al ritme de Lucy in the Sky with Diamonds activaria un protocol no estrictament sanitari, però guaridor. Riiiiiiiiiiiiing! No era el telèfon, no en teníem. Era el timbre. El padrí pitjava el botó vermell fins que des de dalt de l’escala li responien amb una fórmula que s’ha perdut: “Qui (hi) ha?” Era una pregunta retòrica. Sabíem que era ell per la manera de trucar. El padrí venia a casa quan ens posàvem malalts i, invariablement, li demanàvem que ens expliqués històries de la guerra. “De quina?” Preguntava. I en lloc de plànyer-lo ens meravellava que pogués triar. “És que jo vaig lluitar amb Franco i contra Franco”, precisava. La boca oberta escoltant-lo. No era cap història rocambolesca d’espies. És que a ell l’havien enviat a l’Àfrica el 1921 i el van tornar a mobilitzar quan el seu antic general es va aixecar en armes contra la República. La guerra del Rif ja era remotíssima quan era petita. Per a mi era un apòcrif de Les mil i una nits. I malgrat les atrocitats que n’explicava, semblava una aventura tan fascinant com el viatge en llit volador de la Pippi Långstrump fins a l’illa dels pirates. “Encara me’n recordo de comptar fins a deu en àrab”. I potser s’ho inventava, però sentir-lo parlar en una llengua misteriosa resultava tan excitant com quan ens explicava l’arribada del primer cotxe al poble, que va mobilitzar tota la canalla. O la primera bombeta que va encendre, que li semblava cosa de màgia. Pensava que quan els meus hipotètics néts emmalaltissin no tindria res a explicar-los. La nostra era una vida massa insípida. No sabia que els podria parlar dels temps en què vam viure confinats i sortíem amb por al carrer, protegits amb mascaretes i guants de làtex. Uns temps que algun dia també seran exòtics i remots.

El retrovisor (Segre, 27-3-2020)

Primavera, malgrat tot

Va ser un himne generacional. El meu jo adolescent saludant des del retrovisor. De fons, la veu per sempre jove d’Eduardo Benavente cantant. “Encerrado en mi casa/ Todo me da igual/ Ya no necesito a nadie/ No saldré jamás.” Autosuficiencia, de Parálisis Pemanente, tornant com un bumerang venjatiu per riure’s de la nostra candidesa. Ara que estem tancats a casa per força ens sentim una mica ridículs recordant qui vam ser. Aquesta supèrbia (ofendosa, ja m’ho dic jo) no era més que una disfressa de rebels sense causa, com pertoca. Ara sabem que necessitem gent, potser perquè ja n’hem perdut massa en el llarg camí transcorregut des dels feliços dies d’institut. Som més vulnerables que no ens pensàvem. En som molt conscients en aquests dies estranys de pel·lícula apocalíptica però ben real. Mai no ens hauríem imaginat rebre la primavera amb guants de làtex i una mascareta profilàctica. Compartim l’estupefacció de Rubén Darío. La primavera ha vingut i no sabem ben bé com ha sigut. Ens han robat el mes d’abril abans, fins i tot, d’albirar-lo al calendari. Comença la primavera i se’ns glaça la sang encara que sigui el Dia Mundial de la Felicitat. La felicitat. El diccionari la defineix com “estat de l’ànim plenament satisfet”. Em meravella que es pugui resumir en tan poques paraules i tan òbvies una abstracció tan complicada. I em ve al cap una raresa animada que veia de petita, El senyor Rossi a la recerca de la felicitat. El senyor Rossi era un homenet que tenia una vida trista i monòtona. Un treballador insignificant a les ordres d’un cap que l’anul·la i l’aclapara. Bruno Bozzetto concep el personatge com una crítica mordaç a la Itàlia dels 60. A la bonança econòmica que fa creure als fills de la Segona Guerra Mundial, els nens de la dura postguerra, que pertanyen a la classe mitjana. Al senyor Rossi, el sistema li xucla la sang i ell es deixa fer, dòcil, però no renuncia als seus somnis. És un optimista militant. Un dia que és a punt de sucumbir a la depressió se li apareix la fada Sicura i li dóna un xiulet màgic que li permet viatjar per l’espai i el temps amb el gos Gastone. No han de salvar el món de cap malvat. La seua missió és més complexa: la recerca de la felicitat. I això no és temps perdut.

El retrovisor (Segre, 20-3-2020)