Del complex a la reivindicació

El canvi de xip d'una generació orgullosa de ser de l'oest

Si Lo Pardal Roquer cobrés els corresponents drets d'autor cada cop que en una excursió, competició esportiva, festa de fi de curs i similars algú canta el seu Sóc de l'oest, David Esterri seria immensament ric. Des que el va publicar el 2008, aquest tema s'ha convertit en l'himne no oficial de la plana de Lleida. Al portal web lleida.com, que dirigeix Joan Teixidó, se'n recullen fins a 28 versions. El fill del mestre, Pastorets Rock, La Pegatina, Obrint pas... La cançó s'ha convertit en un clàssic. Fins i tot se l'han fet seua els grallers d'Alfés. Tot un fenomen que va més enllà de la música. Que els manifestants de Ponent que van participar a la ve baixa de la Diada de 2014 la cantessin espontàniament ens en dóna una pista. Només tres anys abans que David Esterri composés aquesta cançó, es va estrenar a TV3, en prime time, una sèrie de molt d'èxit, Lo Cartanyà. Tot i haver nascut a Terrassa, l'actor Xaver Bertran brodava l'accent nord-occidental. I la idiosincràsia dels seus parlants més irreductibles. La seua família és de Balaguer i, a fe de Déu que havia mamat la parla de Lleida. Lo Cartanyà comptava amb la banda sonora del grup The Companys i l'assessorament lingüístic d'un dels seus membres, Robert Masip. El Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona en va demanar la retirada perquè considerava que la sèrie “era un insult per als lleidatans”. El cert és que hi va haver polèmica. El professor de dialectologia de la Universitat de Lleida Ramon Sistac entenia les crítiques. Segons va afirmar a la premsa aquell 2005, fer humor de l'accent -i només humor, perquè la variant nord-occidental no se sentia mai a la televisió- podia resultar ofensiu. Ho comparava a la ridiculització que feia un personatge com Marianico el Corto del castellà amb accent aragonès. En només tres anys és com si els lleidatans deixen de tenir la pell prima per a ser capaços de riure-se'n d'ells mateixos i de reivindicar la seua singularitat. Què passa en aquest curt període de temps? 

Que les xarxes socials es popularitzen. I que Apple, una vegada més, ens canvia la vida amb l'aparició de l'iPhone. Els smartphones ja no seran -només- mòbils, sinó ordinadors de butxaca que ens permetran estar hiperconnectats les 24 hores del dia. En aquest context, el publicista lleidatà establert a l'Empordà Julio Estrela llença el 2009 una campanya al Facebook que revoluciona la xarxa social.“Vull que la imatge de Lleida sigui una E”, reivindica. Una “E” que gràficament converteix en la Seu Vella. Val a dir que cap institució va saber aprofitar el potencial d'aquesta primera gran reivindicació de la lleidatanitat sorgida de les xarxes socials. Estàvem acostumats a veure com els parlants nord-occidentals dissimulaven en públic el seu accent; en especial, la característica e oberta final. Mari Pau Huguet, que va regnar a la televisió durant tota la dècada dels noranta, n'és el paradigma, però no l'únic exemple. Estrela ens sacsejava la consciència. No tenia sentit imitar allò que no som. Siguem autèntics, genuïns. Per què ser una mala còpia si podem ser originals? Un any després, la desapareguda editorial Alfazeta publica un llibre que va arrasar per Sant Jordi: Lo nou diccionari lleidatà-català, que signaven Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta. Nou perquè el diccionari original el van crear com a divertimento el 1998. En un principi, era un simple llistat de paraules pròpies de l'àmbit de Lleida penjat on line que s'acompanyava amb definicions plenes d'humor i d'exemples que acabarien fent fortuna, com el ja mític “fots un radere com un John Deere”. 

El llibre es va convertir en un best seller contra pronòstic. Tant és així que havia estat rebutjat per una editorial gran. Se'n va fer un merchandising que fins aleshores semblava reservat a llibres d'autors famosos que escrivien en llengües amb centenars de milions de parlants. Cues a cada parada de Sant Jordi on se signaven exemplars, samarretes amb la portada de Lo diccionari, enganxines...

Aquell mateix estiu un balaguerí va piular al Twitter utilitzant un hashtag que faria fortuna: #lleidapower. Francesc Canosa és un “explicador de coses”, segons definició pròpia. El #lleidapower se li va ocórrer un dia d'agost en què el congost de Mont-rebei s'assemblava més que mai al Gran Canyó de Colorado. Estava escrivint el llibre L'imperialisme dolç. Catalunya salva Extremadura del Pla Badajoz, la desconeguda història de l'enginyer agrònom Ramon Sala Roqueta, enviat per la Mancomunitat de Catalunya a Califòrnia el 1920. Sala té clar que aquell és el model a seguir. La plana de Lleida estava cridada a ser la Califòrnia de Catalunya, així que no s'ho pensa dos vegades i quan torna fa una primera plantada de fruiters a Vallfogona de Balaguer. La resta, és història. El cap de Canosa bullia. I no era tan sols per la temperatura canicular. El record d'aquell primer bancal experimental el va portar a pensar en la l'epopeia més gran viscuda a Catalunya els darrers 150 anys: la construcció del Canal d'Urgell. L'èpica amb què un poble condemnat a la misèria va canviar el seu destí per sempre més. Aquell era el poder de Lleida. Però els propis lleidatans no se l'han acabat de creure mai. Potser és complexe d'inferioritat. Potser és la pesada llosa de l'herència del leridanismo, aquell moviment caspós i perillós a parts iguals que es va començar a gestar fa molt de temps i que el franquisme va regar, abonar i esporgar fins aconseguir que calés el missatge que Lleida no era prou catalana, que era un entremig. Un ni tu ni jo que s'havia de separar de Catalunya per integrar-se a la Región de l'Ebro. Es van arribar a publicar llibres de text amb els mapes de la mutilació. I no parlem del plistocè, sinó del 1963. Però els temps van canviant, ja ho anunciava Bob Dylan. I ara hi ha un moviment desinhibit i desvergonyit que reivindica el #lleidapower. Nadius digitals que retornen a l'essència carrinclona -compte que carrincló, a Lleida, no té res a veure amb la definició del diccionari.

Hem arribat al 2011. L'Estrella Damm fa un anunci que vol guanyar-se els catalans. “Que què tenim?” La resposta són totes les meravelles del país. Una llarga llista de patrimoni, paisatges, tradicions i festes que ens havia de fer sentir orgullosos de beure cervesa d'aquí. Joan Teixidó va escriure un post al seu blog personal sobre aquest espot televisiu que van compartir 3.200 persones. “Que què tenim?”, es preguntava seguint les indicacions d'Estrella. I posava les respostes de la cervesera sobre un mapa de Catalunya. No és que no hi sortís res de Ponent, és que ni el Pirineu hi era representat amb l'única excepció d'Aigüestortes. Això va crear una allau de protestes en què els internautes lleidatans feien saber a Estrella tot allò que tenim i que no recollia la seua publicitat. La marca es va veure obligada a demanar disculpes, tot i que es manté fidel al seu model concret de país, on s'hi viu #mediterràniament. Aquí és on contraataca el Sr. Postu, que proposa viure #lleidatanament.

Aquest enigmàtic personatge que es presenta amb un barret de l'Aplec -de la nostrada San Miguel, per cert- una màscara d'Spiderman i unes ulleres de sol verd ninja, va fer una versió lleidatana del postureig que triomfava a les xarxes. I, ben aviat, aquest Postureig Lleida ha acabat sent més influent que tots els altres. Tot va començar el 2013. El Sr. Postu tenia tants seguidors a internet que va pensar que podia aprofitar aquesta inesperada popularitat per fer el bé. Un superheroi emmascarat de manual. Fidel al seu humor 100% lleidatà va fer una típica xapa d'I love el que sigui. 

En concret, I love popes. El cor el formava un escot generós. Va causar sensació. Les venia a un euro i va dedicar tota la recaptació a una associació d'afectades pel càncer de mama. Des d'aleshores, les causes posturils s'han succeït. I la popularitat de Postureig Lleida ha fet que el govern de la Generalitat en ple se sumés al Lleida Fruita Challenge, una campanya de suport als pagesos en què la gent es gravava menjant fruita de Lleida i compartia el vídeo a les xarxes socials. Lo Sr. Postu acumula 33.743 seguidors a Facebook -de ben segur que quan llegeixin aquest article la xifra ja estarà desfasada-, 7.925 seguidors al Twitter i més de 20.000 a Instagram. L'amo indiscutible del 2.0 ponentí amb el klout a la mà – el klout és l'índex que mesura la influència que es té a les xarxes. L'editorial Fonoll de Juneda va estar atenta a aquest fenomen i el 2015 li va encarregar un llibre que arrasaria aquell Sant Jordi. Un any abans, la mateixa editorial va publicar Lo lleidatà és fàcil. Txarra'l, sisquere!, una mena de segona part de Lo Diccionari. I es va repetir l'èxit. El leridanismo caspós sembla mort i enterrat. Però també el lleidatanisme provincià del “no ens tenen per res”, del “Catalunya s'acaba a la Panadella”. Aquest nou moviment 2.0 és positiu, divertit i, sobretot, atractiu. Per als de dins i per als de fora. El seu gran encert és haver aprofitat que vivim en un món global per reivindicar allò més local. I fer-ne bandera. Som de l'oest. Som aquí.

(*) Gràcies al CECS i a la revista Arts per fer-me reflexionar sobre el tema. I al Miquel Pueyo per escriure 'Ni blancs ni negres, però espanyols'. Això és un resum d'articles demanats, taules rodones, etc. en què he participat els darrers dos anys (aprox).