El canvi de xip d'una generació orgullosa de ser de l'oest
Si
Lo Pardal Roquer cobrés els corresponents drets d'autor cada cop que
en una excursió, competició esportiva, festa de fi de curs i
similars algú canta el seu Sóc
de l'oest, David
Esterri seria immensament ric. Des que el va publicar el 2008, aquest
tema s'ha convertit en l'himne no oficial de la plana de Lleida. Al
portal web lleida.com, que dirigeix Joan Teixidó, se'n recullen fins
a 28 versions. El fill del mestre, Pastorets Rock, La Pegatina,
Obrint pas... La cançó s'ha convertit en un clàssic. Fins i tot se
l'han fet seua els grallers d'Alfés. Tot un fenomen que va més
enllà de la música. Que els manifestants de Ponent que van
participar a la ve baixa de la Diada de 2014 la cantessin
espontàniament ens en dóna una pista. Només tres anys abans que
David Esterri composés aquesta cançó, es va estrenar a TV3, en
prime
time,
una sèrie de molt d'èxit, Lo Cartanyà. Tot i haver nascut a
Terrassa, l'actor Xaver Bertran brodava l'accent nord-occidental. I la
idiosincràsia dels seus parlants més irreductibles. La seua família
és de Balaguer i, a fe de Déu que havia mamat la parla de Lleida.
Lo Cartanyà comptava amb la banda sonora del grup The Companys i
l'assessorament lingüístic d'un dels seus membres, Robert Masip. El
Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona en va demanar la retirada
perquè considerava que la sèrie “era un insult per als
lleidatans”. El cert és que hi va haver polèmica. El professor de
dialectologia de la Universitat de Lleida Ramon Sistac entenia les
crítiques. Segons va afirmar a la premsa aquell 2005, fer humor de
l'accent -i només humor, perquè la variant nord-occidental no se
sentia mai a la televisió- podia resultar ofensiu. Ho comparava a la
ridiculització que feia un personatge com Marianico el Corto del
castellà amb accent aragonès. En només tres anys és com si els
lleidatans deixen de tenir la pell prima per a ser capaços de
riure-se'n d'ells mateixos i de reivindicar la seua singularitat. Què
passa en aquest curt període de temps?
Que les xarxes socials es
popularitzen. I que Apple, una vegada més, ens canvia la vida amb l'aparició de l'iPhone. Els smartphones
ja no seran -només- mòbils, sinó ordinadors de butxaca que ens
permetran estar hiperconnectats les 24 hores del dia. En aquest
context, el publicista lleidatà establert a l'Empordà Julio Estrela
llença el 2009 una campanya al Facebook que revoluciona la xarxa
social.“Vull que la imatge de Lleida sigui una E”, reivindica.
Una “E” que gràficament converteix en la Seu Vella. Val a dir
que cap institució va saber aprofitar el potencial d'aquesta primera
gran reivindicació de la lleidatanitat sorgida de les xarxes
socials. Estàvem acostumats a veure com els parlants
nord-occidentals dissimulaven en públic el seu accent; en especial,
la característica e oberta final. Mari Pau Huguet, que va regnar a
la televisió durant tota la dècada dels noranta, n'és el
paradigma, però no l'únic exemple. Estrela ens sacsejava la
consciència. No tenia sentit imitar allò que no som. Siguem
autèntics, genuïns. Per què ser una mala còpia si podem ser
originals? Un any després, la desapareguda editorial Alfazeta
publica un llibre que va arrasar per Sant Jordi: Lo
nou diccionari lleidatà-català,
que signaven Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta. Nou
perquè el diccionari original el van crear com a divertimento
el 1998. En un principi, era un simple llistat de paraules pròpies
de l'àmbit de Lleida penjat on
line
que s'acompanyava amb definicions plenes d'humor i d'exemples que
acabarien fent fortuna, com el ja mític “fots un radere com un
John Deere”.
El llibre es va convertir en un best
seller contra
pronòstic. Tant és així que havia estat rebutjat per una editorial
gran. Se'n va fer un merchandising
que fins aleshores semblava reservat a llibres d'autors famosos que
escrivien en llengües amb centenars de milions de parlants. Cues a
cada parada de Sant Jordi on se signaven exemplars, samarretes amb la
portada de Lo
diccionari, enganxines...
Aquell
mateix estiu un balaguerí va piular al Twitter utilitzant un
hashtag
que
faria fortuna:
#lleidapower. Francesc
Canosa és un “explicador de coses”, segons definició pròpia.
El #lleidapower se li va ocórrer un dia d'agost en què el congost
de Mont-rebei s'assemblava més que mai al Gran Canyó de Colorado.
Estava escrivint el llibre L'imperialisme
dolç. Catalunya salva Extremadura del Pla Badajoz, la
desconeguda història de l'enginyer agrònom Ramon Sala Roqueta,
enviat per la Mancomunitat de Catalunya a Califòrnia el 1920. Sala
té clar que aquell és el model a seguir. La plana de Lleida estava
cridada a ser la Califòrnia de Catalunya, així que no s'ho pensa
dos vegades i quan torna fa una primera plantada de fruiters a
Vallfogona de Balaguer. La resta, és història. El cap de Canosa
bullia. I no era tan sols per la temperatura canicular. El record
d'aquell primer bancal experimental el va portar a pensar en la
l'epopeia més gran viscuda a Catalunya els darrers 150 anys: la
construcció del Canal d'Urgell. L'èpica amb què un poble condemnat
a la misèria va canviar el seu destí per sempre més. Aquell era el
poder de Lleida. Però els propis lleidatans no se l'han acabat de
creure mai. Potser és complexe d'inferioritat. Potser és la pesada
llosa de l'herència del leridanismo,
aquell moviment caspós i perillós a parts iguals que es va començar
a gestar fa molt de temps i que el franquisme va regar, abonar i
esporgar fins aconseguir que calés el missatge que Lleida no era
prou catalana, que era un entremig. Un ni tu ni jo que s'havia de
separar de Catalunya per integrar-se a la Región de l'Ebro. Es van
arribar a publicar llibres de text amb els mapes de la mutilació. I
no parlem del plistocè, sinó del 1963. Però els temps van
canviant, ja ho anunciava Bob Dylan. I ara hi ha un moviment
desinhibit i desvergonyit que reivindica el #lleidapower. Nadius
digitals que retornen a l'essència carrinclona -compte que
carrincló, a Lleida, no té res a veure amb la definició del
diccionari.
Hem
arribat al 2011. L'Estrella Damm fa un anunci que vol guanyar-se els
catalans. “Que què tenim?” La resposta són totes les meravelles
del país. Una llarga llista de patrimoni, paisatges, tradicions i
festes que ens havia de fer sentir orgullosos de beure cervesa
d'aquí. Joan Teixidó va escriure un post al seu blog personal sobre
aquest espot televisiu que van compartir 3.200 persones. “Que què
tenim?”, es preguntava seguint les indicacions d'Estrella. I posava
les respostes de la cervesera sobre un mapa de Catalunya. No és que
no hi sortís res de Ponent, és que ni el Pirineu hi era representat
amb l'única excepció d'Aigüestortes. Això va crear una allau de
protestes en què els internautes lleidatans feien saber a Estrella
tot allò que tenim i que no recollia la seua publicitat. La marca es
va veure obligada a demanar disculpes, tot i que es manté fidel al
seu model concret de país, on s'hi viu #mediterràniament. Aquí és
on contraataca el Sr. Postu, que proposa viure #lleidatanament.
Aquest
enigmàtic personatge que es presenta amb un barret de l'Aplec -de la
nostrada San Miguel, per cert- una màscara d'Spiderman i unes
ulleres de sol verd ninja, va fer una versió lleidatana del
postureig
que triomfava a les xarxes. I, ben aviat, aquest Postureig Lleida ha
acabat sent més influent que tots els altres. Tot va començar el
2013. El Sr. Postu tenia tants seguidors a internet que va pensar
que podia aprofitar aquesta inesperada popularitat per fer el bé. Un
superheroi emmascarat de manual. Fidel al seu humor 100% lleidatà va
fer una típica xapa d'I
love
el que sigui.
En concret, I love popes. El cor el formava un escot
generós. Va causar sensació. Les venia a un euro i va dedicar tota
la recaptació a una associació d'afectades pel càncer de mama. Des
d'aleshores, les causes posturils
s'han succeït. I la popularitat de Postureig Lleida ha fet que el
govern de la Generalitat en ple se sumés al Lleida Fruita Challenge,
una campanya de suport als pagesos en què la gent es gravava menjant
fruita de Lleida i compartia el vídeo a les xarxes socials. Lo Sr.
Postu acumula 33.743 seguidors a Facebook -de ben segur que quan
llegeixin aquest article la xifra ja estarà desfasada-, 7.925
seguidors al Twitter i més de 20.000 a Instagram. L'amo indiscutible
del 2.0 ponentí amb el klout
a
la mà – el klout és l'índex que mesura la influència que es té a les xarxes.
L'editorial Fonoll de Juneda va estar atenta a aquest fenomen i el
2015 li va encarregar un llibre que arrasaria aquell Sant Jordi. Un
any abans, la mateixa editorial va publicar Lo
lleidatà és fàcil. Txarra'l, sisquere!, una
mena de segona part de Lo
Diccionari.
I es va repetir l'èxit. El leridanismo
caspós sembla mort i enterrat. Però també el lleidatanisme
provincià del “no ens tenen per res”, del “Catalunya s'acaba a
la Panadella”. Aquest nou moviment 2.0 és positiu, divertit i,
sobretot, atractiu. Per
als de dins i per als de fora. El seu gran encert és haver aprofitat
que vivim en un món global per reivindicar allò més local. I
fer-ne bandera. Som de l'oest. Som aquí.
(*) Gràcies al CECS i a la revista Arts per fer-me reflexionar sobre el tema. I al Miquel Pueyo per escriure 'Ni blancs ni negres, però espanyols'. Això és un resum d'articles demanats, taules rodones, etc. en què he participat els darrers dos anys (aprox).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada