Histerisme i globus

Potser és aquest cel tan blau que ens regala el vent. Hi ha qui no en té prou alçant el cap i vol tocar-lo amb les mans. Primavera de 1908. S’acaba d’estrenar el segle XX i tot fa olor de modernitat. Dos globus s’enlairen. Dos viatges accidentats. Al capità del Quo Vadis l’arreplegaran en un poble de Saragossa després de trenta-sis hores sense menjar ni beure i amb contusions per tot el cos. El Jerifalte començava l’aventura a les dotze del migdia a Barcelona. Les cròniques parlen d’un incendi. L’aparell es va descontrolar. Va pujar dos mil metres. Més tard, ja eren 5.600. Un cop d’aire el va fer avançar cap a Lleida seguint el curs del Segre. A la nit, era prop de Montsó. Fins a l’endemà no aconseguirien fer-lo aterrar. En un raconet d’aquesta pàgina carregada de testosterona, un breu titulat Las sufragistas. Aquella llunyana primavera hi ha prevista una manifestació a Hyde Park de dones que reclamaven el dret a vot. El primer ministre britànic, Lord Asquitch, les va rebre. Però per dir-los que el Parlament tenia pendents de discussió temes “de més urgència”. Elles rai. El 1918 les dones britàniques de més de trenta anys ja podrien votar. A l’estat espanyol no seria fins al 19 de novembre de 1933. Revisar l’agre debat previ no és aconsellable si es vol mantenir la tensió a ratlla. “La mujer es histerismo y se deja llevar por la emoción y no por la reflexión crítica.” O “el histerismo impide votar a la mujer hasta la época menopáusica”. Consti que són cites de diputats progressistes. El cert és que ja sigui perquè estaven enganxades al confessionari –com se’ls retreia– o pel que fos, Clara Campoamor, la dona que va fer possible que la resta poguessin votar, es va quedar sense escó. Només hi hauria unes altres eleccions amb sufragi universal. El franquisme va ser llarg. Molt llarg. El març de 1979, ara fa 37 anys, hi havia tan poca pràctica que al col·legi electoral instal·lat a la delegació d’Hisenda de Lleida es van haver de reposar la totalitat de paperetes. La dona de fer feines les va vendre al drapaire. I no era cap boicot antisistema. De manera enigmàtica, encara es recull una altra anècdota d’aquell dia en què va guanyar Suárez: “La pudor dels lavabos va retardar l’apertura”. Coses de la transició.

El retrovisor (Segre, 4-3-16)