Un poeta com una cuba

Quan em passava els estius embalant fruita a la cooperativa la Sardana em vaig acostumar a sentir una sinècdoque que estalviava a les veteranes, aprendre's el nom de les estudiants que pul·lularíem un parell de mesos per allà. Els primers dies, aquesta figura retòrica que consisteix a agafar la part pel tot em xocava. I molt. Fins i tot m'incomodava. Però no hi veies malícia. Ni tan sols la grolleria semblava pretesa. Així que responies amb cordialitat quan una d'aquestes senyores grans cridava per sobre del soroll de la cinta transportadora: “Chocho, que s'acaben les caixes!”. De vegades, t'hi afegien l'adjectiu loco parlessin o no parlessin en català. D'altres, eres chochito, més íntim i entranyable. 

L'estiu del 91 va ser el primer en molts anys que no vaig treballar a la fruita. A la redacció de Segre solien dir-me Anna o Sàez, malgrat només ser una becària. Pensava que ja no tornaria a sentir-me això de chocho loco, però anava errada. Pocs anys després, m'ho van tornar dir amb la mateixa innocent desimboltura. Me'n feia creus. No era una pobra dona sense estudis, sinó una glòria nacional. Un poeta que ja tenia categoria de mite. L'autor de Palabras para Julia o Lobito bueno va resultar que també feia anar figures retòriques quan parlava i era especialment militant d'aquesta sinècdoque. Confesso que feia com que no me n'adonava perquè no sabia molt bé com reaccionar. Era tan jove! I li havia de fer una entrevista. Ell semblava entusiasmat amb la idea, però, invariablement, començàvem i em deia: “saps què? Vine després, just abans de dinar i parlem una estona”. I jo, com un clau. “Queda't a dinar, dona! Després del cafè, parlem una estona”. I jo, sense protestar.

Després va tenir son i va voler fer una migdiada. I així fins a l'extenuació. Cada vegada que ens retrobàvem estava bevent amb generosa convicció, i  començava a témer que no podria concedir-me l'entrevista ni que volgués. Ja havia plegat i tot quan ens vam tornar a veure a la Sala Europa. Passaven de les dues de la matinada. “Què no m'havies de fer una entrevista, chochito? Ara és un bon moment”. Sí que semblava un bon moment. Era el moment perfecte perquè aquell senyor entrés en coma etílic i em caigués rodó. Ho vaig pensar, però no ho vaig dir. Vam anar a les taules que hi havia al pis de dalt. Però era impossible. Ni cridant ens enteníem.“Tens cotxe?”. I com que no en tinc, vam demanar unes claus a algú. 

Carrer Ballester. Quarts de tres del matí, servidora i un poeta borratxo (molt borratxo) es disposen a pujar a un cotxe prestat per fer una insòlita entrevista. “Tu davant i jo al darrera, que no puguin dir que et foto mà” i va riure amb ganes de la seva ocurrència. Era una situació absurda. Amb molta dificultat, es va embotir al seient del darrera d'un tres portes. Jo no sabia què fer. Si seia al davant no ens veuríem les cares, però tampoc no gosava contradir-lo, així que em vaig quedar al lloc del copilot, però agenollada, mirant enrere. Indigna, una mica. Però semblava la solució més pràctica. Ell, com si fos la cosa més natural del món, va començar a parlar sense pressa de la seva poesia, de la seva relació amb els germans, de la seva generació, de la vida... Una conversa llarga i amable. M'havia costat un dia sencer, però havia connectat amb aquell home de cara greu. Prou perquè m'expliqués una anècdota deliciosa de la seva infantesa. Somreia recordant-la. “La primera vegada que em vaig discutir seriosament amb el meu germà -em sembla recordar que Juan- va ser per un poema. Vam estar un temps sense parlar-nos i tot, i això que érem molt jovenets”. Juan Goytisolo li va ensenyar una creació literària al seu germà gran perquè li'n donés el parer. “No vaig poder evitar de riure amb ganes i es va enfadar molt”. El jove aprenent d'escriptor havia descrit una bella senyoreta que portava un ram de magnòlies a l'escot. “Com si fos ara que li vaig dir: si hi ha magnòlia, no hi ha escot. Si hi ha ram, no hi ha noia”. Han passat més de vint anys i encara me'n ric sola quan veig un magnolier florit. Pobre Lobito bueno. Eren vora les quatre quan tornàvem a la Sala Europa. Jo, amb mal de genolls. Ell, més serè, però també més cansat. Vam tornar les claus i ens vam acomiadar. Tot just havia caminat quatre passes quan es va obrir la porta i vaig sentir la seva veu cridant: “adiós chocho loco!” Suposo que era la seva manera de dir-me que havia estat a gust. O potser és que ja tornava a portar el got a la mà i havia recuperat l'alegria.

Machín, per què m'has abandonat?

Potser sí que sóc tímida. Potser sí que jugo a ser extravertida. L'humor, com una disfressa. Com una cuirassa. Potser sóc més pudorosa que tímida. No em costa treure un tema de conversa, però parlaré d'allò que no m'importa, que no em pot fer mal. I aquesta manera de funcionar farà rica la psicòloga. A mi també, en certa manera. Acumulo anècdotes tan reals com estúpides que us fan riure, i a mi m'agrada. M'agrada compartir-les, i que us facin riure. Seguiré batent records (sense accent). Tornaré a la meva època de boleros, quan era capaç de recórrer totes les floristeries de Lleida per trobar les dues flors que m'ajudessin a posar en boca de Machín allò que jo no m'atrevia a dir. No va ser fàcil. Vaig descobrir que les gardènies no es venen en poms, com les roses. Jo què sabia? I sense pensar-m'ho massa vaig plomar la pobra planta amb unes tisores de tallar les ungles. El ram era tan precari que exigia un lliurament immediat. Però el destinatari es feia l'esquiu, així que vaig haver de presentar-me a casa seva sense ser convidada. Tenia el cor accelerat, desfermat. Vaig trucar al timbre amb el dit tremolós. Hi era. Em deia que pugés, però que me'n penediria. Com a bona adolescent insegura, vaig donar per fet que no estava sol i m'ho volia mostrar. I no, ell havia estat més literal. Vivia en un setè i s'havia espatllat l'ascensor. Amb una mà m'aferrava al pom que encara no estava segura de ser capaç de lliurar. Amb l'altra, a la barana, tractant de contenir aquells batecs que semblaven voler escapar-se del meu cos. No estava sol. Però no era cap pelandrusca, sinó un amic seu que sempre havia donat per fet que era un pseudònim. 
Encara m'admira com vaig ser capaç de no desmaiar-me. De seguir aquella conversa literària amb dos senyors tan grans. I fer-ho amb aplom malgrat que el meu obscur objecte del desig m'havia presentat a l'altre interlocutor com la noia que li acabava de portar dues gardènies. Suposo que jo també volia ser gran. 
Potser per alliberar tensions, quan al cap de pocs dies ens van dir que el Pepe, el cambrer del local on anàvem tot sovint, feia una festa amb barra lliure ni m'ho vaig pensar. Tampoc no és que fos molt amic nostre, però ja que ens convidava... Vam arribar puntuals. El plural, ni se us acudeixi pensar que és de parella. No. Nosaltres no fèiem mai res en parella, que no quedava bé anar amb una teenager. A la festa hi anava amb uns amics. El Pepe ens va dir que se sorprenia de veure'ns. Vam interpretar que allò era manera educada de dir que teníem una mica de cara. Però ja que hi érem... vam aprofitar la barra lliure. No coneixíem a ningú. I mai no havíem vist tants pijos en un mateix lloc. Tan hippy que es veia el Pepe, quines coses. Va ser una nit d'acudits, que feien més gràcia a cada glop. Encara recordo que la Montse en va explicar un amb accent andalús que a mi gairebé em fa caure de tamboret: “Era tan guarra, tan guarra, tan guarra, que se puso un clavel en el pelo y le agarró”. Hi havia dues festes: la nostra i la dels pijos. I el Pepe, a la barra, com sempre. Finalment, algú li va preguntar què celebrava. I ell va fer cara de pòquer. De sobte, hi va caure: “jo no celebro res!”. Com? Però si el Pepe de l'Europa feia una festa amb barra lliure... “El Pepe no... el PP!!!!” Què?!!! Era una festa del Partit Popular. Feia poc que es deia així, encara es feien anar les sigles AP. El Pepe es tronxava. No se'n sabia avenir. I nosaltres, a aquelles hores, doncs també ens feia molta gràcia, val a dir. 

Ja de matinada, anàvem cap a casa i vaig trobar un tresor abandonat a prop d'un contenidor: una maraca! Machín m'havia vingut a rescatar. Una companya de pis que estudiava infermeria va transformar en carabassa la carrossa: “Anna, solta-ho! No és una maraca... és... és una lavativa, solta-ho!”.

A Josep Pernau, el mestre que em va emocionar

El terrible bombardeig de Lleida del 2 de novembre de 1937 té un rostre, el d'una dona agenollada plorant amargament la pèrdua del seu marit. És una foto magnífica d'Agustí Centelles. L'home mort i mal farjat, la cara desencaixada de la viuda, i una mà desenfocada que fracassa en el seu intent de donar consol, conformen un retrat sinistrament precís del que va significar aquell dia. "Són els meus pares, però no ho posis". Així ho vaig fer. Josep Pernau va respectar sempre la voluntat de la seva mare. I no es va saber la història d'aquella imatge històrica fins que ella va morir. A mi, però, em va commoure més la d'ell. La del mestre Josep Pernau, que em va regalar una de les escenes més colpidores que algú m'hagi explicat mai en el transcurs d'una entrevista.

Poc abans d'aquell fatídic 2 de novembre, el futur periodista va començar a aprendre de lletra, que es deia aleshores. Li feia de mestra una senyora que, malgrat no tenir títol, es dedicava a l'ensenyament en una casa de la plaça Sant Francesc de Lleida. Va ser un dels edificis que van ensorrar els 12.600 quilos de bombes que van caure sobre la ciutat, però els xiquets d'aquella classe no van prendre mal. Tots es van espavilar per saltar la runa i sortir al carrer. Tots menys un. Josep Pernau no va gosar (o no va poder, aterrit com estava) moure's d'un racó on se sentia protegit i va passar tota la nit arrupit entre la desfeta. L'endemà, la mare d'aquell nen espantat el va poder tornar a abraçar. Havia estat una nit molt llarga per a tots dos. A les llàgrimes de l'emoció s'afegirien les del dolor, la ràbia i la impotència pel marit mort en el bombardeig. Josep Pernau no entenia gran cosa, però des dels seus sis anys intuïa que la vida havia canviat. Faltava poc per Nadal. Però la desesperació dels adults en aquells carrers que no reconeixia semblava incompatible amb el tren elèctric que tant havia demanat. Mai no seria seu. "Encara se'm remou alguna cosa quan en veig un en un aparador". A mi em passa el mateix. Pocs dies després de publicar aquest relat en un extens reportatge al dominical de Segre, una senyora  me'l comentava amablement a l'autobús. "Que terrible això del tren elèctric". Hi vaig estar d'acord. Es va posar a plorar. No la coneixia, però segur que ella també posava rostre al bombardeig. En aquell moment se'n commemorava el seixantè aniversari. Encara hi havia molts testimonis vius. 

Icònica imatge d'Agustí Centelles.

(*) Aquest article el vaig escriure el 14 de novembre de 2011, el dia que vaig saber que havia mort Josep Pernau. 

Descansi en pau

De què estan fets, els somnis?

En un moment de la pel·lícula, algú pregunta de què està fet el preuat falcó. La resposta, en la versió castellana, és "del material que se fabrican los sueños". D'això mateix està fet aquest pòster per a mi. És un passatge a la primavera de 1988. El rellotge s'atura i torno a tenir 18 anys. 

Els tres padrins que tenia vius aleshores es van posar malalts a la vegada. No tenia telèfon al pis que compartia amb unes amigues, ni existien els mòbils, així que me'n vaig caminant a l'Arnau a veure si puc saber què està passant. La senyora que m'atén no sembla la candidata més idònia per a optar al premi d'empleada de l'any. No tinc ganes de discutir. Em colo per un passadís que et porta a urgències amb l'arrogància pròpia de l'edat. Allò és un laberint d'olors desagradables. Un sanitari m'atura, però no per fer-me fora, sinó per interessar-me per mi. El cas és que em sona. Ell a mi em situa a primer de Filologia, coses de ser zelador de tarda i bibliotecari de dia i tenir informació privilegiada. Em fa les gestions pertinents, em retrobo amb la família i començo a anar més a la biblioteca. El 24 de març es fa la típica festa prèvia a les vacances de Setmana Santa. Ell també hi és. Fa cinquè. Ja passa dels trenta, però va començar a estudiar tard. Té una història, està clar. Em diu amb un somriure prometedor que tenim pendent un ball. Nervis. No sé ballar. Mai n'he sabut. Sona l'inequívoca trompeta que anuncia un pasdoble. No m'ho podia creure. Quan no saps ballar, el pasdoble és la prova del cotó. Trepitjaràs sense compasió la teva víctima/parella. Faràs el ridícul. No dic res, però sento com el terror em paralitza. M'agafa suaument i endevina les meves pors: "no importa el moviment, sinó la distància". I així va ser com al ritme d'un pasdoble vaig descobrir els boleros.

La primera casa del papa

Un diumenge de juny vam anar a fer córrer el gos al secà després de dinar. El pla de Lleida no és tan pla com sembla. Hi ha una subcomarca clara i diàfana presidida per la silueta de Montmaneu. Nosaltres, li diem Baix Segre. Més que res, perquè el Segrià no vam saber que existia fins als anys vuitantes. És un petit món encerclat per un horitzó de serres blaves. "Què hi ha a l'altre costat?" és una pregunta recorrent de la infantesa dels qui hi hem nascut. "L'Aragó". Per a mi, l'Aragó sempre va ser una terra mítica i abstracta. No la relacionava pas amb Mequinensa o Fraga. Qui s'havia de pensar que una frontera invisible ens separava dels nostres veïns. 

Al meu pare sempre li ha agradat molt de caminar i no cal ni dir que s'hi va apuntar. "Vols que anem a veure la primera casa del padrí?", li va proposar a la meua filla. La primera casa catalana, s'entén. Va ser una sensació estranya. Ja passava dels quaranta i mai no me n'havia parlat d'aquells temps difícils en plena postguerra. O potser és que jo mai no li havia preguntat com vivien, quan van arribar de Mazarrón. Havíem d'agafar el cotxe. El camí estava molt malament, però el meu pare insistia que no faltava gaire i se'l veia tan il·lusionat que vam seguir malgrat que el motor es calés cada dos per tres i que els clots i les pedres posessin a prova la suspensió. Vam aturar-nos en un lloc enmig del no res. Un racó apartat de tot arreu que es coneix com Vall-i-Vila. Feia molta calor, però al migdia, a la Granja, bufa la garbinada i vam començar a caminar enmig d'oliveres cremades a l'incendi del 2003, i una intensa olor de timó. Anàvem trobant algun mas mig enderrocat, però cap era la casa que buscàvem. 

De cop, el meu pare va dir: "aquí és" i semblava alegrar-se de tornar a veure aquelles quatre parets . "Fixa't, encara hi ha el forn que va construir el pare", deia tot orgullós. Era una mena de mitja cúpula de pedra envoltada de tota mena de matolls. A quatre passes d'aquell forn precari hi havia les restes d'una construcció de no més de quinze metres quadrats. Una única habitació, una única finestreta feta per algú que, del cert, no era fuster. 

Em vaig haver d'aguantar les ganes de plorar perquè ell no semblava voler impressionar-nos amb els seus orígens  humils, sinó que, més aviat, s'havia deixat portar per la nostàlgia i ens explicava anècdotes divertides del nen de quatre o cinc anys que era quan va arribar a aquell lloc esgarrifós perquè el seu pare treballés  en una boca de mina on tan sols hi havia un altre treballador, un tal Bienvenido de Tornabous. No podia fer de picador, que era com et podies guanyar bé el jornal, perquè des dels vuit treballava en una mina de plom de Mazarrón i tenia els pulmons destrossats. Tant, que va morir amb només 42 anys.  

De cop i volta, em vaig adonar que el meu pare havia estat el que avui entenem per immigrant. Sí, sempre he sabut  que va arribar de nen amb la seua família, que això va ser just en acabar la Guerra Civil, i bla,bla,bla... Sí, tot això ho sabia, però veure amb els teus ulls la misèria més absoluta és molt diferent. 

A casa, mai no hem tingut diners. El meu pare va començar a treballar als nou anys cuidant vaques. Als quinze va entrar (o enganxar, com diu ell) a la mina i, molt temps després, va poder fer de pagès, primer de mitger i al cap d'uns anys com a petit propietari de menys d'una hectàrea repartida entre quatre bancals. Sabia tot això però no sabia res. Sentir com el teu pare explica en un to fins i tot alegre com es penjava als baixos d'un camió carregat de carbó per no haver de caminar una hora llarga fins al poble t'apropa estranyament a un món suburbial que, ni remotament, imagines proper. I hi està. Com l'única possessió que va endur-se de Vall-i-Vila va ser un gat fer que havia domesticat. "Només el podia tocar jo", recordava amb un punt d'orgull. I ens assenyalava un altre mas força llunyà. "Allà hi havia una família que tenia dos xiquetes i de tant i tant hi anàvem a jugar amb ma germana". Li va confessar, amb rialles còmplices a la meua filla que se'n recordava molt perquè un dia va caure pel camí i se li van estripar els pantalons. "No volia que elles em veiessin, perquè semblava que anés amb faldilles". A mi se'm va trencar el cor, però a ell se'l veia feliç recordant. Les sotregades de la tornada em feien retornar als primers quaranta una i una altra vegada. 

Què ens ha passat? Em vaig sentir una estúpida nova rica. Una nena malcriada que ni en trenta reencarnacions podrà ser mai conscient del que havien passat els meus pares perquè jo pogués estudiar. Em sabia greu cada pila. Cada dijous malgastat de festa. Cada examen aprovat pels pèls. Em va durar poc, però vaig sentir la necessitat de fer grans coses. Em sentia amb el deute de donar-li sentit a aquella vida tan trista.