Machín, per què m'has abandonat?

Potser sí que sóc tímida. Potser sí que jugo a ser extravertida. L'humor, com una disfressa. Com una cuirassa. Potser sóc més pudorosa que tímida. No em costa treure un tema de conversa, però parlaré d'allò que no m'importa, que no em pot fer mal. I aquesta manera de funcionar farà rica la psicòloga. A mi també, en certa manera. Acumulo anècdotes tan reals com estúpides que us fan riure, i a mi m'agrada. M'agrada compartir-les, i que us facin riure. Seguiré batent records (sense accent). Tornaré a la meva època de boleros, quan era capaç de recórrer totes les floristeries de Lleida per trobar les dues flors que m'ajudessin a posar en boca de Machín allò que jo no m'atrevia a dir. No va ser fàcil. Vaig descobrir que les gardènies no es venen en poms, com les roses. Jo què sabia? I sense pensar-m'ho massa vaig plomar la pobra planta amb unes tisores de tallar les ungles. El ram era tan precari que exigia un lliurament immediat. Però el destinatari es feia l'esquiu, així que vaig haver de presentar-me a casa seva sense ser convidada. Tenia el cor accelerat, desfermat. Vaig trucar al timbre amb el dit tremolós. Hi era. Em deia que pugés, però que me'n penediria. Com a bona adolescent insegura, vaig donar per fet que no estava sol i m'ho volia mostrar. I no, ell havia estat més literal. Vivia en un setè i s'havia espatllat l'ascensor. Amb una mà m'aferrava al pom que encara no estava segura de ser capaç de lliurar. Amb l'altra, a la barana, tractant de contenir aquells batecs que semblaven voler escapar-se del meu cos. No estava sol. Però no era cap pelandrusca, sinó un amic seu que sempre havia donat per fet que era un pseudònim. 
Encara m'admira com vaig ser capaç de no desmaiar-me. De seguir aquella conversa literària amb dos senyors tan grans. I fer-ho amb aplom malgrat que el meu obscur objecte del desig m'havia presentat a l'altre interlocutor com la noia que li acabava de portar dues gardènies. Suposo que jo també volia ser gran. 
Potser per alliberar tensions, quan al cap de pocs dies ens van dir que el Pepe, el cambrer del local on anàvem tot sovint, feia una festa amb barra lliure ni m'ho vaig pensar. Tampoc no és que fos molt amic nostre, però ja que ens convidava... Vam arribar puntuals. El plural, ni se us acudeixi pensar que és de parella. No. Nosaltres no fèiem mai res en parella, que no quedava bé anar amb una teenager. A la festa hi anava amb uns amics. El Pepe ens va dir que se sorprenia de veure'ns. Vam interpretar que allò era manera educada de dir que teníem una mica de cara. Però ja que hi érem... vam aprofitar la barra lliure. No coneixíem a ningú. I mai no havíem vist tants pijos en un mateix lloc. Tan hippy que es veia el Pepe, quines coses. Va ser una nit d'acudits, que feien més gràcia a cada glop. Encara recordo que la Montse en va explicar un amb accent andalús que a mi gairebé em fa caure de tamboret: “Era tan guarra, tan guarra, tan guarra, que se puso un clavel en el pelo y le agarró”. Hi havia dues festes: la nostra i la dels pijos. I el Pepe, a la barra, com sempre. Finalment, algú li va preguntar què celebrava. I ell va fer cara de pòquer. De sobte, hi va caure: “jo no celebro res!”. Com? Però si el Pepe de l'Europa feia una festa amb barra lliure... “El Pepe no... el PP!!!!” Què?!!! Era una festa del Partit Popular. Feia poc que es deia així, encara es feien anar les sigles AP. El Pepe es tronxava. No se'n sabia avenir. I nosaltres, a aquelles hores, doncs també ens feia molta gràcia, val a dir. 

Ja de matinada, anàvem cap a casa i vaig trobar un tresor abandonat a prop d'un contenidor: una maraca! Machín m'havia vingut a rescatar. Una companya de pis que estudiava infermeria va transformar en carabassa la carrossa: “Anna, solta-ho! No és una maraca... és... és una lavativa, solta-ho!”.