Un poeta com una cuba

Quan em passava els estius embalant fruita a la cooperativa la Sardana em vaig acostumar a sentir una sinècdoque que estalviava a les veteranes, aprendre's el nom de les estudiants que pul·lularíem un parell de mesos per allà. Els primers dies, aquesta figura retòrica que consisteix a agafar la part pel tot em xocava. I molt. Fins i tot m'incomodava. Però no hi veies malícia. Ni tan sols la grolleria semblava pretesa. Així que responies amb cordialitat quan una d'aquestes senyores grans cridava per sobre del soroll de la cinta transportadora: “Chocho, que s'acaben les caixes!”. De vegades, t'hi afegien l'adjectiu loco parlessin o no parlessin en català. D'altres, eres chochito, més íntim i entranyable. 

L'estiu del 91 va ser el primer en molts anys que no vaig treballar a la fruita. A la redacció de Segre solien dir-me Anna o Sàez, malgrat només ser una becària. Pensava que ja no tornaria a sentir-me això de chocho loco, però anava errada. Pocs anys després, m'ho van tornar dir amb la mateixa innocent desimboltura. Me'n feia creus. No era una pobra dona sense estudis, sinó una glòria nacional. Un poeta que ja tenia categoria de mite. L'autor de Palabras para Julia o Lobito bueno va resultar que també feia anar figures retòriques quan parlava i era especialment militant d'aquesta sinècdoque. Confesso que feia com que no me n'adonava perquè no sabia molt bé com reaccionar. Era tan jove! I li havia de fer una entrevista. Ell semblava entusiasmat amb la idea, però, invariablement, començàvem i em deia: “saps què? Vine després, just abans de dinar i parlem una estona”. I jo, com un clau. “Queda't a dinar, dona! Després del cafè, parlem una estona”. I jo, sense protestar.

Després va tenir son i va voler fer una migdiada. I així fins a l'extenuació. Cada vegada que ens retrobàvem estava bevent amb generosa convicció, i  començava a témer que no podria concedir-me l'entrevista ni que volgués. Ja havia plegat i tot quan ens vam tornar a veure a la Sala Europa. Passaven de les dues de la matinada. “Què no m'havies de fer una entrevista, chochito? Ara és un bon moment”. Sí que semblava un bon moment. Era el moment perfecte perquè aquell senyor entrés en coma etílic i em caigués rodó. Ho vaig pensar, però no ho vaig dir. Vam anar a les taules que hi havia al pis de dalt. Però era impossible. Ni cridant ens enteníem.“Tens cotxe?”. I com que no en tinc, vam demanar unes claus a algú. 

Carrer Ballester. Quarts de tres del matí, servidora i un poeta borratxo (molt borratxo) es disposen a pujar a un cotxe prestat per fer una insòlita entrevista. “Tu davant i jo al darrera, que no puguin dir que et foto mà” i va riure amb ganes de la seva ocurrència. Era una situació absurda. Amb molta dificultat, es va embotir al seient del darrera d'un tres portes. Jo no sabia què fer. Si seia al davant no ens veuríem les cares, però tampoc no gosava contradir-lo, així que em vaig quedar al lloc del copilot, però agenollada, mirant enrere. Indigna, una mica. Però semblava la solució més pràctica. Ell, com si fos la cosa més natural del món, va començar a parlar sense pressa de la seva poesia, de la seva relació amb els germans, de la seva generació, de la vida... Una conversa llarga i amable. M'havia costat un dia sencer, però havia connectat amb aquell home de cara greu. Prou perquè m'expliqués una anècdota deliciosa de la seva infantesa. Somreia recordant-la. “La primera vegada que em vaig discutir seriosament amb el meu germà -em sembla recordar que Juan- va ser per un poema. Vam estar un temps sense parlar-nos i tot, i això que érem molt jovenets”. Juan Goytisolo li va ensenyar una creació literària al seu germà gran perquè li'n donés el parer. “No vaig poder evitar de riure amb ganes i es va enfadar molt”. El jove aprenent d'escriptor havia descrit una bella senyoreta que portava un ram de magnòlies a l'escot. “Com si fos ara que li vaig dir: si hi ha magnòlia, no hi ha escot. Si hi ha ram, no hi ha noia”. Han passat més de vint anys i encara me'n ric sola quan veig un magnolier florit. Pobre Lobito bueno. Eren vora les quatre quan tornàvem a la Sala Europa. Jo, amb mal de genolls. Ell, més serè, però també més cansat. Vam tornar les claus i ens vam acomiadar. Tot just havia caminat quatre passes quan es va obrir la porta i vaig sentir la seva veu cridant: “adiós chocho loco!” Suposo que era la seva manera de dir-me que havia estat a gust. O potser és que ja tornava a portar el got a la mà i havia recuperat l'alegria.