Tots
els papers de l'auca estaven repartits. Reinventar-se encara no
estava de moda i tothom assumia el seu personatge amb la
professionalitat d'una companyia de teatre. A Pauet -li'n direm
Pauet, encara que el diminutiu fos un altre- li havia tocat de fer de
borratxo. I s'hi esforçava, perquè sempre anava begut. Era un
secundari amb poc diàleg, però amb alguna escena memorable. “¿No
ha visto usted el stop?”
Que l'agent estigués esmolant el bolígraf per plantar-li una multa
no va semblar impressionar-lo. De fet, Pauet sempre se les tenia amb
la Guàrdia Civil, eren vells coneguts. Així que va optar per ser
sincer:
“L'stop rai com l'he vist… A valtros
no us he vist!” Les nits de festa major la parella de la Benemèrita
no s'allunyava gaire de la moto de poca cilindrada que conduïa
Pauet, estratègicament aparcada a la porta d'un bar. Ell apartava
una mica la cortina i treia el cap en direcció l'amotet.
“Ja us en cansareu, ja!”. També tenia versionades algunes dites
populars, si bé, en aquest cas, l'autoria estava més disputada. Una
de les més celebrades: “on mengen tres, dos de primera”. Era
d'un poble on es forjaven personalitats fetes amb una estranya
barreja de realisme màgic i sornegueria de Jesús Moncada. Potser
per això s'acceptava amb resignació que et traguessin un renom. “A
mi no em batejaran, no, sempre passo ligero,
ligero
cap a la mina”. No puc dir com es deia aquest home, perquè van per
la tercera o quarta generació de
Ligeros.
Una brodadora callada i discreta se'n feia creus. Sempre va semblar
vella, perquè li van matar l'home a la guerra i portava dol des
d'aleshores. Ella hi anava sovint, a aquest poble. Feia uns quants
quilòmetres a peu per portar uns quartets a casa, que tenia un
xiquet petit. “Sí que diuen que de seguida en treuen un malnom,
però ja fa temps que hi vaig a cosir i no en tinc cap”. Il·lusa!
Algú es va apiadar de la seua ignorància. “Que en fa d'anys que
ets la Perdiueta!”. Perdiueta? No se'n sabia avenir. “Dona, tota
negra amb les potes roges...”. La viuda feia el camí amb unes
espardenyes d'anar per casa, per estalviar-se d'arribar amb les
sabates negres plenes de pols. Quan ja era a punt d'arribar es
canviava dissimuladament. O això es pensava. La intimitat és molt
relativa quan vius en un poble. Però molt. La gent sap coses de tu
que ni tu sabies.
El retrovisor (Segre, 19-12-14)