Una tomba buida

Plovisquejava, però és difícil resistir-se a un cementiri. Històries oblidades entre els noms repetits, les dates remotes i les sempre tristes flors de plàstic. L'horitzó era majestuós. El delimitava la imponent paret del Turbó, com un recordatori de la nostra insignificança. Però malgrat el paisatge, resultava claustrofòbic, no s'assemblava a cap altre cementiri pirinenc que jo hagués vist. Hi havia un únic panteó. Uns àngels sinistres en unes senzilles rajoletes decoratives. Unes pedres afegides a la construcció de totxo com a únic ornament. Una porta de fusta que el pas del temps havia desgastat fins a deixar-la d'un color gris de gat amb bons remats de ferro treballat  totalment rovellats. Hi havia unes quantes inscripcions. La primera que vaig llegir era la biografia abreujada d'una pobra dona que feia moltes dècades que havia passat avall. Un nom, una data i els anys que tenia en el moment del traspàs. Vaig fer foto d'un dels àngels sense parar-hi massa esment. La monumentalitat del poble no s'adeia aquell petit cementiri modest i encaixonat. Però al costat de la petita làpida d'aquella ignota difunta hi havia unes lletres que em van fer deturar. “El fundador de este nicho nº1 construido en 1944 D José Sarroca Llacera. Ocupado por él y su familia. Prohibido ocuparlo nadie más”. Em va semblar tan pueril que em va commoure. Intuïa que aquell home havia de ser força especial. Tenia la confirmació a escassos centímetres. “Aquí descansan los restos de D José Sarroca Llacera --- 19-- a los – años”. Sí, efectivament, els guionets són espais en blanc que encara s'han d'omplir. Hi ha lloc per al dia i el mes del traspàs, i un mil nou-cents encetat per facilitar la feina a qui només havia de posar dos xifres més. Un altre buit per al nombre d'anys viscuts. La primera reacció va ser d'infantil alegria. “Encara és viu”. Qui li havia de dir que aquell 1 i aquell 9 farien nosa a qui preparés el text definitiu perquè aquell home no va preveure arribar al segle XXI. Vaig pensar que aquesta història seria un bon Retrovisor de cara a Tots Sants. La vaig escriure sense noms, perquè ningú no es pogués molestar. Per no amargar-li la cada vegada més improbable existència a l'entranyable vellet que als anys quaranta es va preparar una segona residència definitiva. Aquesta setmana, una barreja de curiositat i avorriment em va portar a fer una cerca al Google. Una única entrada per “José Sarroca Llacera”. Un reportatge de La Vanguardia publicat el 8 de juliol de 1965 per María Dolores Serrano. El protagonista de la curiosa inscripció ja era mort aleshores. Havia nascut la nit de Nadal de 1873. Tenia la creu de plata al mèrit militar, guanyada a la remota Guerra de Cuba. Quan s'apropava als setanta anys va construir el panteó amb les seues pròpies mans. Era fuster i tenia traça. Però Muyto, que així se'l coneixia a Roda d'Isàvena, no comptava amb què la darrera voluntat d'un mort necessita la complicitat d'un viu. I ell no la va tindre. Descansi en pau, sigui on sigui.

El retrovisor (Segre, 2 de novembre de 2014)