No
vaig ser la primera a formular la pregunta. Feia
generacions que algun pare la contestava quan jo la vaig verbalitzar.
“Què hi ha a l'altre costat?”. Invariablement, els grans
responien amb una barreja de certesa i indiferència: “l'Aragó”.
I jo pensava que si em deixessin pujar a la punta d'una d'aquelles
serres blaves que encerclaven el poble veuria aquesta terra abstracta
que en la meua imaginació s'assemblava molt als regnes dels contes. Estava conençuda que el món conegut s'acaba a la Granja. El cotxe de línia feia un
llarg recorregut des de Lleida. Passava per molts pobles. Però en
arribar al meu, només podia girar. Non plus ultra. S'acabava la
carretera. Aquest Aragó mític que anhelava albirar no tenia res a
veure amb Torrent o Fraga, que eren llocs que formaven part de la
nostra quotidianitat. I em recava. Em recava molt. Però encara que
pugessis a dalt de Montmaneu, que era la més alta de les muntanyes,
mai no veies res que no fossin més serres. Amb els anys, deixem de
fer-nos preguntes. Almenys, en veu alta. Descobreixes que encara que
no hi hagués carretera, es podia seguir cap a Maials o cap a
Mequinensa, segons la direcció triada. Que sempre es pot avançar
més. Que el món és rodó i no s'acaba. És rodó i dóna tombs.
Tants tombs que l'arxivera Maria Jesús Llavero va trobar un trosset
de la història de la Granja al diari L'avenç
de l'Empordà.
En un article publicat el 10 d'agost de 1907 es reproduïa una
“tràgica nota” trobada en un llibre “embolcallat amb la pols
del temps”. Mai no sabrem què hi feia al Baix Segre un redactor
del diari L'avenç
de l'Empordà, però
li hem d'agrair que prengués nota d'allò que s'havia escrit el 1713
i que es va perdre a la Guerra Civil. “Dia deset de juliol del
any mil setcents y deu, a punta del alba, arribaren a esta vila de la
Granja un destacament enviat de Lleida per ordre del conde Vuingi
(...) Minaren la vila, aprenent tot género de grans pera lo servey
del rey Felip Quint; (...) y dia denou de dit mes a sinch horas del
matí posaren foch a les mines, comensaren per la Iglesia parroquial
y después seguiren los carrers (…)”
Fins al dia 7 de setembre de
1713 no es va tornar a tenir una capella. I fins al 1733 no va estar acabada l'església. Com pot ser que s'hagi
necessitat un tricentenari i una quasi consulta per ser conscients de
què va suposar perdre una guerra remota?
El retrovisor (Segre, 7 de novembre de 2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada