Poca
gent sap on és la plaça Agelet i Garriga de Lleida, tot i ser molt
cèntrica. De fet, segur que hi han quedat un munt de vegades. Això
sí, canviant-li el nom. L'il·lustre poeta ha tingut la mala sort
d'acollir la parella més famosa de Ponent: Indíbil i Mandoni.
L'escultura és, amb el permís de la Seu Vella, un símbol de la
ciutat. Un referent del seu paisatge urbà. I això que els cabdills
ilergets fa quatre dies que es miren el Segre de fit a fit. Els va
posar literalment en un pedestal un alcalde que de cabdills d'entenia
(bé, en sigular, que de Generalísimo no n'hi havia més que un, per
sort), el recentment traspassat Víctor Hellín. S'ha de dir que va
fer diana. Indíbil i Mandoni es van convertir en temps rècord en
patrimoni sentimental de la ciutat de la boira. Però, ai, las! Tot
era mentida. En el llibre 50
moments imprescindibles de la història de Catalunya
el periodista Jaume Clotet dedica un capítol als il·lustres
ilergetes. I ens cau el primer mite: Mandoni pertanyia a la tribu
dels ausetans, els ibers que poblaven l'actual plana de Vic. Més
enllà de la boira i les aliances tribals, sembla ser que els unien
llaços familiars i que serien cunyats. No vagin a buscar l'aigua del
Carme, encara, que això no és el més greu. L'estàtua tenia nom i
cognoms, però Hellín cola un gol dels que donen un mundial. Medard
Sanmartí (1855-1891) és l'autor d'aquesta escultura, titulada Crit
d'independència.
No, no és que l'alcalde franquista fos indepe
avant
la lettre.
És que l'artista es va inspirar en la història d'Istolaci i
Indortes, uns guerrers cèltics que van lluitar contra els
cartaginesos a la segona guerra púnica. El 1884 va portar la
parella, originàriament feta en guix, a una exposició a Madrid. I
es veu que això de la independència ja aleshores feia nosa, perquè
no li van comprar. Els avui ignorats Istolaci i Indortes van fer cap
a la Biblioteca-Museu de Vilanova i la Geltrú i s'hi van passar més
de mig segle, fins que el 1946, en plena reconstrucció d'una Lleida
massacrada després de nou mesos sent front de guerra, es dignifica
l'antiga entrada de la ciutat instal·lant-hi els pobres celtes
reconvertits en ilergets. Cauen els mites. Com
aquelles enormes fulles de plataner, que la tardor empeny i el vent
remou amb la impotència de qui només pot fer el simulacre de
retornar-les a la vida.
El retrovisor (Segre, 28-11-14)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada