La dona que volia veure el mar

Ja l'havia fet sortir en un Retrovisor, però fent un paper secundari, gairebé de figurant. Així que aquest article és una mena d'spin-off que explica la història d'una dona valenta, amb caràcter. Res més trist que gestionar la misèria. “Què hi ha per a berenar, mama?” La canalla ja ha sortit d'estudi i ella encara és al safareig esbandint roba, amb les mans roges de tan gelades. Li surt de l'ànima un estirabot: “Fetge de feixista!” En algunes versions hi afegeix un “redéu!”. Tota la impotència condensada en un renec curt i sonor. Que més voldria que tindre pa, ni que fos negre, i xocolata terrosa de la que donen amb la cartilla de racionament. Però va enviudar prematurament i tot es va tòrcer. Encara més. Com si no n'hagués hagut prou amb la guerra. Va decidir conservar intacte un vell somni de joventut per sobreviure. Un anhel de llibertat que ni el franquisme ni la gana no li podrien arrabassar. Aquella dona volia veure el mar. Des de sempre. Des que era una joveneta que es va atipar del riu perquè cada dia hi havia d'anar a carregar uns quants càntirs d'aigua. Un el portaria al cap i dos més a cada mà. Eren una bona colla. Una escena de dura quotidianitat que repetien cada dia. El camí de tornada es feia llarg, però cantaven i s'explicaven alguna confidència. De vegades se li'n reien de la tossuderia, però ella mai no va renunciar a aquell blau infinit. Li dolia que la vida fos tan ingrata que no li concedís el desig d'intentar abastar amb la mirada aquella immensitat. Van passar els anys, i ja no era tan jove. Havia tingut tres fills. Havia perdut el marit. Havia patit molt. Però va mantenir-se fidel a aquell somni rebel amb regust de salabror. Era la seua petita venjança amb qui hagués gosat escriure-li un destí tan penós i desagraït. Va passar el temps i un dia, un dels nois va haver de fer les maletes perquè la feina el portava lluny d'aquell racó de món. Un gir argumental inesperat. Amb l'excusa d'anar a veure el fill, per fi, albiraria el mar. “Em pensava que em moriria sense veure'l”, li van sentir a dir. I el va veure. No sabem quina impressió li va causar, perquè ja no va tornar. Va morir, sobtadament, en un poble de pescadors del que mai abans no havia sentit a parlar. Imagino que feliç per aquesta victòria pírrica sobre l'època miserable que li va tocar viure.

El retrovisor (Segre 5-12-14)