divendres, 25 d’octubre del 2013

El negre de Dalí


Ara fa un segle, un nen de nou anys va pintar un paisatge que forma part de la història de l'art. I Vilabertran, que així es diu la pintura, no va ser el seu primer quadre. Dalí volia ser un geni. Ho va deixar escrit al seu diari d'adolescent. I se'n va sortir. Però no en tenia prou. També volia exercir com a tal. Després del seu esperpèntic retorn a l'Espanya franquista, havia de dedicar moltes hores al dia a caricaturitzar-se. Fer de Dalí era una feina a temps complet i per això necessitava ajudants perquè el seu taller seguís produint al ritme que marcava la insaciable Gala. Un d'aquests negres va destacar molt per sobre dels altres. L'any 2004, amb motiu del centenari de l'artista, l'editorial Destino recopila tots els textos autobiogràfics de Dalí. Dos mil planes en les quals apareixen ni més ni menys que 1.040 noms propis. Curiosament, no hi és el d'aquest ajudant que del 1955 al 1983 es va encarregar de fer els fons i de donar perspectiva als treballs de l'empordanès. Es deia Isidor Beà i era un reputat escenògraf de Torres de Segre. El 1955 va rebre l'encàrrec de pintar els sostres d'un edifici de Palamós i ho va fer inspirant-se en un quadre de Dalí. Quan el geni dels bigotis estrafolaris va veure l'obra va quedar molt impressionat, però quan va saber que, a més a més, Beà ho havia fet en un sol dia, va ser amor a primera vista, segons relata Ian Gibson a La vida excessiva de Salvador Dalí. Era l'home que necessitava: discret, de tota confiança i molt treballador. La Santa Cena va ser la primera obra que van fer plegats. I van seguir fent tàndem durant trenta anys. Beà es descrivia com un robot impregnat de l'esperit de Dalí. Una màquina. De tant en tant, fins i tot havia de recordar que era humà. Els estius a Portlligat eren l'antítesi d'unes vacances. Va haver de reivindicar-se com a catòlic per tenir festa el diumenge. Dalí el va convertir en Sant Narcís al llenç El descobriment d'Amèrica per Cristòfor Colom. Un petit homenatge a un sant baró que mai no es va acabar de creure que Amanda Lear havia nascut home. Un sant baró que va acceptar rebaixar tres euros una factura de 60 aclaparat per l'exhibició de regateig que li va fer Gala. El periodista Màrius Carol el va treure de l'anonimat a la novel·la Les seduccions de Júlia. Ja era mort. Va marxar de puntetes, com havia viscut, el 1996.

El retrovisor (Segre, 25-10-13)

'La santa cena' (1955), el primer quadre en què van treballar.
'El descobriment d'Amèrica per Cristòfor Colom' (1959).
A sota, a l'esquerra, Sant Narcís. El model va ser Beà.

divendres, 18 d’octubre del 2013

Mea maxima culpa


Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. Ja fa cinquanta anys que el Concili Vaticà II va arraconar el llatí de la litúrgia, però aquesta fórmula de confessió té un dramatisme tan histriònic que forma part del nostre imaginari col·lectiu sense ni tan sols haver-la arribat a emprar mai. “Ave Maria Puríssima”, dèiem nosaltres. “Sens pecat fou concebuda”, responien des de la penombra. Una reixeta de fusta deixava passar una filigrana de llum tènue, com si algú hagués teixit ombres amb punta de coixí. Una solemnitat rematada amb un to de veu sever i extraordinàriament baix. L'escena s'ha repetit a tantes pel·lícules que podem imaginar-nos com va ser el moment en què un pecador s'agenollava per expiar una culpa que el perseguia des del 1999, quan es van robar tres frontals barrocs de l'església de Bossòst. El secret de confessió ens priva de tenir-ne més detalls. El cas és que s'han retornat. Un final feliç per a tothom. Confessar davant del jutge no és tan cerimoniós i, a sobre, has d'assumir responsabilitats penals pel delicte comès. Posats a triar, l'opció del sacerdot sembla temptadora. És clar que també hi ha una tercera via. Quan les tardes de dissabte anàvem a confessar-nos de petites, el capellà ens deia que a l'església hi feia massa fred, que ja ens confessaria al menjador de la rectoria, que als ulls de Déu era el mateix. I així ho fèiem. Desplegàvem el nostre catàleg de faltes a la vora d'una estufa de llenya en un ambient casolà i confortable. De vegades, tan casolà, que ni s'apagava la tele. M'agradaria saber com s'ho hagués manegat Clarín als anys setanta per descriure la tensió sexual entre la Regenta i Fermín de Pas. Que no és igual tenir-la agenollada xiuxiuejant-te pecats per acció u omissió que seure cara a cara en unes cadires de fòrmica. I ara, ni això. Si van a l'Apple Store poden descarregar-se una aplicació per a iPhone que es diu Confesión. No riguin, que és seriós. Compta amb l'imprimàtur, que és una mena de certificat pel qual l'Església avala que els continguts estan lliures d'error en matèria de doctrina i moral catòlica i, per tant, se n'autoritza el seu ús entre els fidels. Per 1,79 € de res tindran l'opció d'afegir pecats no inclosos en la llista estàndard de l'examen de consciència i rebre penitència d'acord al seu sexe, edat o estat civil. Confesso que m'ha impactat.

Inoblidable Carmelo Gómez com a Fermín de Pas.
El retrovisor (Segre, 18-10-13)

divendres, 11 d’octubre del 2013

El cel sobre Lleida



A Txell Torrelles, in memoriam

Està de moda dir que els anys vuitanta van ser un atemptat al bon gust. I, és clar, veus un videoclip de Tino Casal i no goses rebatre-ho. Però en una dècada sempre passen moltes coses. Es podrien resumir amb el títol d'un èxit discogràfic de 1981: De niña a mujer. Sí, d'acord, Julio Iglesias tampoc no juga al meu favor. Però, què volen si sóc, si fa no fa, de la quinta de Chábeli. Els vuitanta van ser anys d'iniciació. D'adolescència. De començar el decenni jugant a detectius al pati de l'escola i acabar-lo a la universitat. Una època que et marca profundament. Prou perquè sonin els primers acords de There Is a Light That Never Goes Out, de The Smiths, i tornis a sentir aquell buit existencial tan dramàticament associat al Clearasil. Hi havia uns altres vuitanta que vaig viure en préstec, perquè no tenia edat. Però me'n sentia part. Als estius, no portava cap polsera de colors d'aquestes que et serveixen de passi als macrofestivals. Com a molt, et penjaves al canell la mida de collir, que no tenies tanta facilitat com el teu pare per distingir d'un cop d'ull les llimoneres del calibre seixanta. Una calor irreal t'asfixiava amb una crueltat tan física que tenia un punt de metafísic. T'arrossegava com una nota retinguda en una corda de la guitarra de Ry Cooder. La banda sonora de París, Texas em fa sentir el pes del món a l'hora de la migdiada. Han passat prop de trenta anys i encara resulta pertorbadora la bellesa de Nastassja Kinski amb aquell jersei d'angorina sense esquena a la cabina del peep show. Com inquietant és la imatge de Harry Dean Stanton caminant pel desert amb americana, corbata i una insòlita gorra. París, Texas també és anys vuitanta. Els volia parlar del seu director, Wim Wenders, que des d'ahir exposa a la Fundació Sorigué. Però he hagut de canviar aquest article. I no saben el greu que em sap. Se n'ha anat una persona tan jove, tan guapa, tan encantadora, que qualsevol altre tema em sembla una frivolitat. I penso en una escena d'una altra joia de Wenders, El cel sobre Berlín, en què els dos àngels tenen una conversa molt nietzschiana: han fet i han vist coses meravelloses, extraordinàries, però no en tenen prou. Volen tenir gana. Volen sentir l'alliberament de treure's les sabates en arribar a casa. Volen estimar. Volen estar vius. Jo tampoc no en tinc prou amb el record, Txell. 


El retrovisor (Segre, 11-10-13)

divendres, 4 d’octubre del 2013

Em dic Toby

Va ser més que una sèrie de televisió. Va marcar una època. En els temps de la cadena única, poca promoció calia fer dels programes. Però aquest va arribar precedit d'una inusual expectació. Vam veure reportatges sobre com havia paralitzat els Estats Units un parell d'anys abans que creués l'Atlàntic. I, per fi, l'estiu de 1979 a tots ens feia mal l'esquena cada cop que el massa fuetejava l'indomable mandinga. Només calia que renunciés al seu nom africà perquè parés el suplici, però Kunta Kinte sabia que això significava renunciar a ser un home lliure. “Com et dius?” I ell es mantenia ferm. Mai no va dir que es deia Toby, el seu nom d'esclau. Raíces, que així es va traduir aquí, va ser un fenomen social arreu del món. Fins i tot els que no l'hagin vist sabran que és la història de set generacions d'una família americana. Una nissaga que comença el 1767, quan uns negrers segresten Kunta Kinte al que avui és Gàmbia i avança en el temps fins a arribar al segle XX, quan Alex Haley, autor del bestseller premiat amb un Pulitzer, culmina deu anys d'investigacions trobant el rastre de Kunta Kinte a l'aldea mandinga d'on va desaparèixer al segle XVIII. No està del tot clar que Haley no hi afegís molta collita pròpia perquè li quedés la història més rodona. I fins i tot va ser acusat de plagi i va arribar a un acord milionari amb el demandant per no haver d'anar a judici. Però tot això tant és. Raíces ens va descobrir l'esclavitud. I ens va horroritzar. Fa poc em deia un amic que si es va abolir no va ser perquè Lincoln guanyés la guerra, sinó perquè els amos es van adonar que era més barat alliberar-los. Ja no cal que ens comprin, ni que ens alimentin. Ni tan sols ens han de fuetejar. Ja no som propietats que cal cuidar perquè no perdin valor. Ara som una altra mena d'esclaus. Tan lliures que el sistema aspira a fer-nos a tots autònoms, empreses unicel·lulars desmembrades de tota mena de solidaritat. Treballadors que diran que es diuen Toby quan el massa de torn els pregunti el nom. Que es pagaran el Betadine quan sagni la ferida. Que no faran com Kunta Kinte, que va transmetre a la seua filla que, al món lliure que li havia estat arrabassat, el sol es deia koo i el riu kambi bolongo. No, aquests nous esclaus no gosaran invocar cap dret adquirit a partir de la revolució industrial.

El retrovisor (4-10-13)