El cel sobre Lleida

A Txell Torrelles, in memoriam

Està de moda dir que els anys vuitanta van ser un atemptat al bon gust. I, és clar, veus un videoclip de Tino Casal i no goses rebatre-ho. Però en una dècada sempre passen moltes coses. Es podrien resumir amb el títol d'un èxit discogràfic de 1981: De niña a mujer. Sí, d'acord, Julio Iglesias tampoc no juga al meu favor. Però, què volen si sóc, si fa no fa, de la quinta de Chábeli. Els vuitanta van ser anys d'iniciació. D'adolescència. De començar el decenni jugant a detectius al pati de l'escola i acabar-lo a la universitat. Una època que et marca profundament. Prou perquè sonin els primers acords de There Is a Light That Never Goes Out, de The Smiths, i tornis a sentir aquell buit existencial tan dramàticament associat al Clearasil. Hi havia uns altres vuitanta que vaig viure en préstec, perquè no tenia edat. Però me'n sentia part. Als estius, no portava cap polsera de colors d'aquestes que et serveixen de passi als macrofestivals. Com a molt, et penjaves al canell la mida de collir, que no tenies tanta facilitat com el teu pare per distingir d'un cop d'ull les llimoneres del calibre seixanta. Una calor irreal t'asfixiava amb una crueltat tan física que tenia un punt de metafísic. T'arrossegava com una nota retinguda en una corda de la guitarra de Ry Cooder. La banda sonora de París, Texas em fa sentir el pes del món a l'hora de la migdiada. Han passat prop de trenta anys i encara resulta pertorbadora la bellesa de Nastassja Kinski amb aquell jersei d'angorina sense esquena a la cabina del peep show. Com inquietant és la imatge de Harry Dean Stanton caminant pel desert amb americana, corbata i una insòlita gorra. París, Texas també és anys vuitanta. Els volia parlar del seu director, Wim Wenders, que des d'ahir exposa a la Fundació Sorigué. Però he hagut de canviar aquest article. I no saben el greu que em sap. Se n'ha anat una persona tan jove, tan guapa, tan encantadora, que qualsevol altre tema em sembla una frivolitat. I penso en una escena d'una altra joia de Wenders, El cel sobre Berlín, en què els dos àngels tenen una conversa molt nietzschiana: han fet i han vist coses meravelloses, extraordinàries, però no en tenen prou. Volen tenir gana. Volen sentir l'alliberament de treure's les sabates en arribar a casa. Volen estimar. Volen estar vius. Jo tampoc no en tinc prou amb el record, Txell. 

El retrovisor (Segre, 11-10-13)