Diuen que va ploure molt. Moltíssim. Jo no ho recordo. Als tretze
anys estàs més preocupada per com t'ha quedat el serrell o per si
ja s'ha pansit aquell gra horrible que et fa sentir monstruosa. Les
preocupacions van a càrrec dels adults. Però encara que em passés
per alt la pluja, aquella tardor en què havia començat a estudiar
vuitè de primària era ben estranya. El meu germà se n'havia anat
a estudiar a Barcelona i quan encara no m'havia acostumat al buit que
intueixes permanent, encara que oficialment no ho sigui, ens vam
quedar sense escola. Com si fos ahir. Joan Manuel de Serengue era el
primer de la fila i, per tant, va ser el primer que va donar
l'alerta: “ha caigut la teulada!” Tots vam pensar que exagerava
fins que vam ser a la porta del que aleshores era la classe de setè
i vam veure el cel blau entre canyissos que penjaven, bigues que
havien caigut sobre les taules verdes, i pols, molta pols. Aleshores
la imatge, tot i que em va impactar, no em va semblar esgarrifosa. No
era prou conscient que la desgràcia havia planat sobre el poble. Ens
van enviar cap a casa. I sense deures, perquè no ens van deixar ni
recollir els estris. Massa sort que havíem tingut per tornar a
temptar-la.
Van ser unes vacances inesperades, com les de la mort de Franco.
Encara feia bo i vam aprofitar i molt aquells dies regalats fins que
es va trobar una solució d'urgència: repartir la canalla entre
diferents equipaments municipals adaptats a corre-cuita. Als de vuitè
ens van col·locar en un pis, davant per davant del que abans era la
consulta del metge. Nosaltres n'estàvem encantats. Era una raresa deliciosa. Però a tot t'acostumes, i el
dilluns 8 de novembre tota la nostra atenció era al carrer. Se
sentia tant d'enrenou! Tractors amunt i avall, gent que parlava
fort... La nit de diumenge els grans se la van passar escoltant la
ràdio. Encara que vaig dormir com un tronc, en el meu subconscient
alguna alerta es va quedar activada. Prou per adonar-me que es
repetien amb massa freqüència referències a una muntanya que podia
haver caigut i a una presa que no havia aguantat. Va ser una falsa
alarma. Així que aquell dilluns estrany ningú no tenia massa clar
si s'havia de fer vida normal. Al poble hi havia una inusual
animació. Ni el cotxe de línia de dos quarts de vuit ni l'autocar
que portava els estudiants a l'institut de Fraga havien gosat a fer
el viatge. La ràdio encara donava notícies apocalíptiques, però
mai tant...
El senyor Vallés era optimista. “Exagerats, que sou uns
exagerats!” I vam fer classe. De tant en tant, algú trucava a la
porta i deixava caure que potser fóra prudent desallotjar-nos. Ni
cas. El senyor Vallés era tot un personatge. Un gran mestre. Un home compromès amb el país, amb l'ensenyament i
amb els alumnes. Però això sí, era maniós. Molt maniós. I aquell
dilluns es va encaparrar amb què no passaria res. “Senyor Vallés,
l'aigua arriba a la Carretera!” No sé qui va ser el primer a
fixar-se'n, però sí, des del balcó de la nostra classe inusual (un menjador amb pissarra, de fet) es veia l'avinguda de Lleida
-que aleshores tots en dèiem la Carretera- amb dos dits d'aigua i
gent esverada que feia el que podia. Van tornar a trucar a la porta.
Aquest cop, no era un veí preocupat per la canalla, sinó algú que
portava l'ordre de Protecció Civil de desallotjar-nos. A nosaltres i
a tots els veïns de la part baixa del poble.
No vam tardar ni un
minut a sortir. I no perquè tinguéssim por, sinó perquè volíem
veure què passava. Tots els homes portaven botes d'aigua i semblaven
molt atrafegats. Hi havia molta feina a fer. L'aigua havia entrat al
poble i de manera lenta però constant, anava creixent. Ni se'ns va
ocórrer d'anar cap a casa. Tota l'acció la teníem allà i no ens
la pensàvem deixar perdre. Els medicaments de la farmàcia es
van pujar al pis de dalt de l'establiment, perquè no es fessin malbé. També es van
haver de treure tots els estris dels garatges. Tothom ajudava a
tothom. En poca estona, l'aigua ja feia un pam. Al senyor Vallés,
que es devia quedar recollint la classe i tancant-la amb clau, ja el
van haver d'ajudar a sortir, perquè els baixos dels pisos ja estaven
inundats. I, de cop, una grua que avança cap a l'aigua i plors de
nerviosisme d'algú que s'ho mira. Una parella gran que no
havia volgut marxar de casa, va haver de sortir pel balcó a cavall d'aquella pala de grua. Nosaltres
érem a la Creu, no ens deixaven baixar més, però l'escena, encara
que vista de lluny, era esfereïdora. Vaig tenir por. Per primera vegada, vaig ser conscient
que allò no seria una anècdota, sinó que s'aproximava més a una catàstrofe. I l'aigua seguia pujant. I aviat no
es van veure les columnes dels pisos on féiem classe. I l'aigua seguia pujant, i va
fer desaparèixer la plaça Nova. No sé si és veritat o llegenda
urbana, però es va dir que si arribava a la Creu s'havia de
desallotjar tot el poble. I ja gairebé hi era. Abans que no es fes
fosc, vam anar al camp de futbol. Des d'allà, l'espectacle era
dantesc: un immens oceà de color marró semblava envoltar el poble.
El brogit de l'aigua era ferotge. No gosaves ni parlar. Veies la
força de la corrent arrossegant arbres, animals morts i, fins i tot,
bombones de butà. Els grans estaven cada cop més nerviosos. Tothom
tenia l'imprescindible preparat per si calia evacuar el poble. Les
persones eren el primer, però veure l'horta sota aquella aigua
espessa feia augurar que vindrien anys molt dolents, que costaria
molt de refer-se.
Vam tornar a la Creu. Una llanxa navegava per l'avinguda de Lleida.
Era una escena irreal, dramàtica. A bord, uns guàrdies civils amb metralletes. Es va dir que l'aigua amenaçava a
fer caure una casa en concret perquè s'arremolinava i feia massa pressió, com si en aquell punt, el Segre busqués la manera per esbravar-se encara més. I es
van disparar ràfegues de metralleta perquè el riu embogit trobés una sortida. La llanxa va creuar el carrer que no es
veia. Els medicaments s'havien quedat a la zona inundada. Ningú no
es podia imaginar que l'aigua pujaria tant. I pel balcó es van
treure algunes medecines bàsiques per tenir-les a mà. Va ser un
bateig de foc per a una metgessa recent llicenciada que acabava d'aterrar a la Granja per fer una substitució. Va ser més efectiu que fer un màster. El
poble estava incomunicat per carretera, sense llum ni telèfon. I amb
un padrí greu i dos dones en avançat estat de gestació. No va
perdre la calma i malgrat la seua joventut va saber transmetre
confiança. Un helicòpter aterrava tot sovint al camp de futbol per
portar aigua potable i, sobretot, per interessar-se pels tres veïns
susceptibles de necessitar una evacuació urgent. Tenint en compte que la
mateixa riuada es va cobrar la vida d'una vintena de persones al
Pirineu i es va emportar el poble de Pont de Bar, podem dir allò que
les finques, rai. Però van venir uns anys molt dolents. El 8 de
novembre de 1982 serà una data difícil d'oblidar per a tots els que
la vam viure.
El padrí i els de la seua generació ens deien que
allò no era res, que la de l'any 7 va ser pitjor. Els historiadors
ho confirmen. Esperem, en tot cas, que la de fa trenta anys fos
l'última.