Jornada de reflexió

Darrer dia de campanya. Demà, aquell anacronisme de nouvinguts en democràcia anomenat jornada de reflexió. El dia en què els fotògrafs s'han d'escarrassar per fer una imatge divertida i original amb els candidats. Els veurem relaxats i somrients i ens explicaran que estan cansats, però satisfets, que passaran el dia en família, que faran esport. No veurem corbates i es faran bromes els uns als altres -almenys mentre la tele gravi el making off de la foto en qüestió-. Seran persones educades que no cridaran, ni s'insultaran, ni es faran retrets. Diumenge encara aniran a votar amb aquesta actitud, i ens animaran a participar de la gran festa de la democràcia -un clàssic-. Al vespre, la cosa canviarà. A mesura que s'aniran escrutant resultats començarem a sentir lectures delirants d'uns números que seran els que seran, però que tindran interpretacions dadaïstes. De vegades penso que hi ha assessors cruels que gaudeixen fent quedar en ridícul a qui els paga el sou. Si no, no s'explica que tothom guanyi i que tot es justifiqui. És patètic. No pot ser que es pensin que som tan rucs. Però n'hi ha que porten tants anys de professionals de la política que han perdut el contacte amb la realitat. No crec que nosaltres necessitem aquest dissabte per decidir el nostre vot sense interferències. Més aviat penso que són els candidats els que haurien de reflexionar. Perquè alguna cosa no va bé. I comencem a veure'ls com un luxe que no sabem si podem ni volem permetre'ns. Quin sentit tenen 135 diputats si sabem el resultat de totes les votacions que es faran al Parlament abans que es constitueixi? No triem capitans de colla per jugar al mocador. És deplorable que s'estigui a favor o en contra de polítiques que afectaran a milions de persones en funció de qui faci la proposta. Els que ja han estat il·lustres -tractament protocol·lari dels diputats- els costarà més. La resta, que memoritzin la nòmina d'aquest novembre -si en tenen-. Només així seran conscients que han de treballar molt, però molt, per guanyar-se un escó. I que tot i amb això, segurament cobraran massa. No és demagògia, és una senzilla regla de tres: si un professor cobra el que cobra, si un metge cobra el que cobra... per què aquests treballadors públics han de ser una costosa excepció? Demà és un bon dia perquè hi pensin. De res.

Que el sou d'un diputat el votin al Parlament els propis diputats em sembla una indecència.

El retrovisor. Publicat al diari Segre 23-11-12