Hi
ha una època meravellosa en què no fas servir despertador.
Una veu familiar t'espolsa la son amb una suavitat comprensiva. Et
passa la mà per sobre de les mantes, com si et fes un massatge
esmorteït. T'estires i goses obrir els ulls amb la certesa que
aquella persona clement que t'omple de besos i paraules boniques no
t'haurà encès el llum perquè tinguis un millor despertar. Toca
anar a l'escola. Sents de fons 'Ronda matinal'. No, calla, avui a la
ràdio no hi ha cap locutor que es guardi l'estima dels oients en un
pou sense fons -així ho repetia diàriament el tal Miguel Luis-.
“S'ha mort Franco i no hi ha estudi”, va dir la mama per sorpresa
quan m'havia incorporat. La primera part de la frase era un senyor
titular a cinc columnes i cos de lletra de mida més que generosa,
però jo aleshores només tenia sis anys i em vaig quedar més
impactada amb l'altra notícia. No hi ha escola? Aquella pròrroga de
son matinera és un dels capítols més agradables que atresora la
memòria de la meua infància i la de tota una generació. Ens havíem
despertat de cop, sí. Però ens vam tornar a adormir amb ganes
d'assaborir cada minut d'aquelles vacances inesperades. Ni es va fer
classe aquell dia ni l'endemà, ni l'altre... Aquest record infantil,
però, no és universal. I no, no em refereixo a la mort del
dictador. Hi ha criatures que no es desperten en un llit confortable.
Ni els preparen un got de llet amb Cola-cao. Ni es vesteixen amb
desgana per anar a l'escola. Malgrat l'època de casposa repressió
que ens va tocar viure, érem i som uns privilegiats que podíem
dormir profundament perquè com en la lletra del tango, sabíem que
algú vetllaria els nostres somnis, que sempre hi hauria un adult a
prop nostre que ens permetria seguir sent nens. Però hi ha infants
sense infància. I per això existeix Unicef. El 20-N, precisament,
és el Dia Internacional del Nen. Es va instaurar el 1989 per
commemorar la Convenció sobre els Drets de l'Infant. Hi ha tanta
feina a fer esgarrifa. Però tot és posar-s'hi. I, si cal, ajudar-se
de la màgia. Sabien que el tronc, els Reis i fins i tot el Pare Noel
(compte, els que s'emparren pels balcons no funcionen) poden fer que
un regal arribi a més d'un nen a la vegada? I de punta a punta de
món. Només cal especificar a la carta que volem veure el logo
d'Unicef en algun dels paquets.
El retrovisor. Diari Segre (16-11-12)
Tens bona memòria de la infància.A sis anys, les coses són innocentment clares. Potser. La memòria deu ser fonamental, però és oblidadissa. La meua memòria del 20-N ( Perdona,deu ser imprescindible que parli de mi , i de la meua memòria del 20-N!)és la d'un jovenet ingenu que es queda molt parat quan a l'institut de Fraga hi ha una bandera " a media asta " i molta preocupació a l'ambient. El record és de l'alegria dels més grans que tu - el teu amic Joan somriu despreocupat- però tu fas equilibris a la corda fluixa : ara pots admetre que el teu pare era un franquista recalcitrant i que la teua mare era una filla d'un republicà vençut, humiliat i mort en un camp de concentració franquista.
ResponEliminaLlavors, el jovenet ingenu que té quinze anys es passa la mitja hora que torna a casa amb autocar dient-se que Franco era un governant que havia fetes coses bé i que Franco havia fet coses malament . No pots admetre que Franco va fer matar el teu padrí i va fer que la teua mare fos òrfena de guerra. L'home que sóc ara veu que el silenci que fa podrir la vida s'inicia amb el silenci brut que imposa la dictadura . I l'home que sóc ara veu que el dictador era el meu pare, també. És una perspectiva interessant que el noi jove de quinze anys no podia admetre fàcilment : perquè qui pot admetre que el seu pare és un dictador fill de sa mare ?
Què bonic...i què dur! A mi m'agrada recordar des d l'edat q tenia. Als sis anys Franco era abstracte. Va ser un dia feliç, sense més connotacions.
Elimina