Amb l'aigua al coll

Diuen que va ploure molt. Moltíssim. Jo no ho recordo. Als tretze anys estàs més preocupada per com t'ha quedat el serrell o per si ja s'ha pansit aquell gra horrible que et fa sentir monstruosa. Les preocupacions van a càrrec dels adults. Però encara que em passés per alt la pluja, aquella tardor en què havia començat a estudiar vuitè de primària era ben estranya. El meu germà se n'havia anat a estudiar a Barcelona i quan encara no m'havia acostumat al buit que intueixes permanent, encara que oficialment no ho sigui, ens vam quedar sense escola. Com si fos ahir. Joan Manuel de Serengue era el primer de la fila i, per tant, va ser el primer que va donar l'alerta: “ha caigut la teulada!” Tots vam pensar que exagerava fins que vam ser a la porta del que aleshores era la classe de setè i vam veure el cel blau entre canyissos que penjaven, bigues que havien caigut sobre les taules verdes, i pols, molta pols. Aleshores la imatge, tot i que em va impactar, no em va semblar esgarrifosa. No era prou conscient que la desgràcia havia planat sobre el poble. Ens van enviar cap a casa. I sense deures, perquè no ens van deixar ni recollir els estris. Massa sort que havíem tingut per tornar a temptar-la.

Van ser unes vacances inesperades, com les de la mort de Franco. Encara feia bo i vam aprofitar i molt aquells dies regalats fins que es va trobar una solució d'urgència: repartir la canalla entre diferents equipaments municipals adaptats a corre-cuita. Als de vuitè ens van col·locar en un pis, davant per davant del que abans era la consulta del metge. Nosaltres n'estàvem encantats. Era una raresa deliciosa. Però a tot t'acostumes, i el dilluns 8 de novembre tota la nostra atenció era al carrer. Se sentia tant d'enrenou! Tractors amunt i avall, gent que parlava fort... La nit de diumenge els grans se la van passar escoltant la ràdio. Encara que vaig dormir com un tronc, en el meu subconscient alguna alerta es va quedar activada. Prou per adonar-me que es repetien amb massa freqüència referències a una muntanya que podia haver caigut i a una presa que no havia aguantat. Va ser una falsa alarma. Així que aquell dilluns estrany ningú no tenia massa clar si s'havia de fer vida normal. Al poble hi havia una inusual animació. Ni el cotxe de línia de dos quarts de vuit ni l'autocar que portava els estudiants a l'institut de Fraga havien gosat a fer el viatge. La ràdio encara donava notícies apocalíptiques, però mai tant...

El senyor Vallés era optimista. “Exagerats, que sou uns exagerats!” I vam fer classe. De tant en tant, algú trucava a la porta i deixava caure que potser fóra prudent desallotjar-nos. Ni cas. El senyor Vallés era tot un personatge. Un gran mestre. Un home compromès amb el país, amb l'ensenyament i amb els alumnes. Però això sí, era maniós. Molt maniós. I aquell dilluns es va encaparrar amb què no passaria res. “Senyor Vallés, l'aigua arriba a la Carretera!” No sé qui va ser el primer a fixar-se'n, però sí, des del balcó de la nostra classe inusual (un menjador amb pissarra, de fet) es veia l'avinguda de Lleida -que aleshores tots en dèiem la Carretera- amb dos dits d'aigua i gent esverada que feia el que podia. Van tornar a trucar a la porta. Aquest cop, no era un veí preocupat per la canalla, sinó algú que portava l'ordre de Protecció Civil de desallotjar-nos. A nosaltres i a tots els veïns de la part baixa del poble. 

No vam tardar ni un minut a sortir. I no perquè tinguéssim por, sinó perquè volíem veure què passava. Tots els homes portaven botes d'aigua i semblaven molt atrafegats. Hi havia molta feina a fer. L'aigua havia entrat al poble i de manera lenta però constant, anava creixent. Ni se'ns va ocórrer d'anar cap a casa. Tota l'acció la teníem allà i no ens la pensàvem deixar perdre. Els medicaments de la farmàcia es van pujar al pis de dalt de l'establiment, perquè no es fessin malbé. També es van haver de treure tots els estris dels garatges. Tothom ajudava a tothom. En poca estona, l'aigua ja feia un pam. Al senyor Vallés, que es devia quedar recollint la classe i tancant-la amb clau, ja el van haver d'ajudar a sortir, perquè els baixos dels pisos ja estaven inundats. I, de cop, una grua que avança cap a l'aigua i plors de nerviosisme d'algú que s'ho mira. Una parella gran que  no havia volgut marxar de casa, va haver de sortir pel balcó a cavall d'aquella pala de grua.   Nosaltres érem a la Creu, no ens deixaven baixar més, però l'escena, encara que vista de lluny, era esfereïdora.  Vaig tenir por. Per primera vegada, vaig ser conscient que allò no seria una anècdota, sinó que s'aproximava més a una catàstrofe. I l'aigua seguia pujant. I aviat no es van veure les columnes dels pisos on féiem classe. I l'aigua seguia pujant, i va fer desaparèixer la plaça Nova. No sé si és veritat o llegenda urbana, però es va dir que si arribava a la Creu s'havia de desallotjar tot el poble. I ja gairebé hi era. Abans que no es fes fosc, vam anar al camp de futbol. Des d'allà, l'espectacle era dantesc: un immens oceà de color marró semblava envoltar el poble. El brogit de l'aigua era ferotge. No gosaves ni parlar. Veies la força de la corrent arrossegant arbres, animals morts i, fins i tot, bombones de butà. Els grans estaven cada cop més nerviosos. Tothom tenia l'imprescindible preparat per si calia evacuar el poble. Les persones eren el primer, però veure l'horta sota aquella aigua espessa feia augurar que vindrien anys molt dolents, que costaria molt de refer-se.

Vam tornar a la Creu. Una llanxa navegava per l'avinguda de Lleida. Era una escena irreal, dramàtica. A bord, uns guàrdies civils amb metralletes. Es va dir que l'aigua amenaçava a fer caure una casa en concret perquè s'arremolinava i  feia massa pressió, com si en aquell punt, el Segre busqués la manera per esbravar-se encara més. I es van disparar ràfegues de metralleta perquè el riu embogit trobés una sortida. La llanxa va creuar el carrer que no es veia. Els medicaments s'havien quedat a la zona inundada. Ningú no es podia imaginar que l'aigua pujaria tant. I pel balcó es van treure algunes medecines bàsiques per tenir-les a mà. Va ser un bateig de foc per a una metgessa recent llicenciada que acabava d'aterrar a la Granja per fer una substitució.   Va ser més efectiu que fer un màster. El poble estava incomunicat per carretera, sense llum ni telèfon. I amb un padrí greu i dos dones en avançat estat de gestació. No va perdre la calma i malgrat la seua joventut va saber transmetre confiança. Un helicòpter aterrava tot sovint al camp de futbol per portar aigua potable i, sobretot, per interessar-se pels tres veïns susceptibles de necessitar una evacuació urgent.  Tenint en compte que la mateixa riuada es va cobrar la vida d'una vintena de persones al Pirineu i es va emportar el poble de Pont de Bar, podem dir allò que les finques, rai. Però van venir uns anys molt dolents. El 8 de novembre de 1982 serà una data difícil d'oblidar per a tots els que la vam viure.

El padrí i els de la seua generació ens deien que allò no era res, que la de l'any 7 va ser pitjor. Els historiadors ho confirmen. Esperem, en tot cas, que la de fa trenta anys fos l'última.