Tot el dia va ploure

Feia mal temps i la tele era un avorriment: monogràfic de la visita del Papa a Espanya. Aquell diumenge era a Catalunya. Montserrat, missa multitudinària al Camp Nou... Ho havies de veure sí o sí. Es començaven a comercialitzar els comandaments a distància, però eren ben inútils quan l'única alternativa era l'UHF. Feia pocs dies que s'havia votat pel canvi, però encara res no havia canviat. Ara ens agrada pensar que érem en plena 'moguda', però Laberinto de pasiones, de Pedro Almodóvar, només es podia veure a les pomposament anomenades sales d'art i assaig. També hi havia les sales 'X', normalment més concorregudes. Aquell cap de setmana, un dels títols que s'hi projectaven era La novicia musulmana. Ja es poden figurar l'argument i la seua nul·la aportació al setè art. Als diaris també hi sortia la paraula 'independència', però en anuncis de brandi, encara que al jovent li semblava molt més glamurós demanar un Cointreau on the rocks. També havíem desat els jerseis de llana XXL tan cotitzats la dècada anterior. Havia arribat la revolucionària samarreta Damart Termolactil, que es promocionava amb una pregunta inquietant: “Per què la princesa Diana mai no porta abric?” Liz Taylor s'havia divorciat per sisena vegada i Santiago Carrillo havia dimitit com a secretari general del PCE. Però tot això tant t'era. Feia un diumenge de cine. La millor opció de la cartellera et portava al Bahía: Blade Runner. No ho sabien quan van comprar l'entrada, però aquells joves àvids de modernitat, quedarien marcats per la colpidora història de replicants sense memòria. Van sortir impregnats de pluja àcida fent cabòries sobre un futur que encara quedava molt lluny. Al carrer plovia, també. Tot el dia va ploure, de fet. Però ara ho feia amb una intensitat inusual, apocalíptica. Com si l'atmosfera de la pel·lícula de Ridley Scott s'hagués traslladat més enllà d'Orió i acabessin de creuar la porta de Tannhäuser. No va brillar cap raig-C en la foscor, però semblava que s'acabava el món. Un brogit d'una fera que mai no havien sentit semblava amagar-se en la foscor. L'endemà van descobrir que la bèstia desfermada era el riu, que ja s'havia emportat una vintena de vides en la seua voracitat insaciable. I, per fi, va cobrar sentit una estranya frase que deien els grans: menja més que una vora de riu. 

El retrovisor. (Diari Segre 9-11-12)