dimecres, 25 de desembre de 2019

Ulleres per a Santa Llúcia

El cosidor era l’habitació més lluminosa de la casa. I la més neta, malgrat els fils de colors que es camuflaven a l’estampat de les rajoles. S’hi sentien cançons, de vegades. Abans la gent cantava. Cantaven els pintors, els paletes, els escombriaires, els pagesos... Els més tímids només xiulaven. El cosidor era una cambra amable, femenina, gairebé lorquiana. Poques dones hi havia que no sabessin cosir, que no fossin capaces de transformar un retall de roba comprat per quatre rals en un vestit de festa major. Durant la guerra havien obrat miracles com fer truites sense ous, però els prodigis de l’enginyeria financera domèstica mai no han cotitzat a l’alça. Avui és Santa Llúcia, patrona de les modistes, els informàtics (Santa Tecla va badar) i els oculistes. Patrona dels mercats de Nadal, ara mateix. No fa tants anys, era festa grossa. Les dones sortien dels cosidors per celebrar el seu dia. “Lo llenan todo con la policromía de sus tocas de papel y con sus risas frescas.” El subjecte de la frase són modistes, però se’ls deia modistilles. Diminutiu pejoratiu. L’he tret d’una crònica de Santa Llúcia del 1934. Pensava que si reculava més enllà del franquisme m’estalviaria la ferum de Sección Femenina, però en plena república s’escrivia això. I es rematava que després d’aquesta passejada d’ufanosa joventut se celebrarien “los inevitables concursos de belleza”. Inevitables. Tant era que aquestes pobres noies (pobres, literalment) fossin unes virtuoses de l’agulla. Se les avaluava per com de bé lluïen “las redecillas de papel”. Eren modistilles i només podien aspirar a casar-se. Amb aquests precedents no és estrany que el 13 de desembre del 1960, primera Nit de Santa Llúcia d’Òmnium Cultural amb premi Sant Jordi, una novel·la escrita per una dona passés sense pena ni glòria. Un jurat presidit per Josep Pla i format íntegrament per homes: Jesús Ernest Martínez Ferrando, Jordi Rubió, Agustí Calvet Gaziel, Joan Pons, Joan Fuster i Joan Petit, va descartar La plaça del diamant de Mercè Rodoreda. Només Fuster i Petit la van votar. Es va imposar Viure no és fàcil, d’Enric Massó. A banda de Rodoreda, van marxar amb les mans buides Pere Calders, Manuel de Pedrolo i Xavier Benguerel. Que santa Llúcia ens conservi la vista.

El retrovisor (Segre, 13-12-2019)

dimecres, 18 de desembre de 2019

Els joves d'avui

Alerta, spoiler: aquests joves del titular tenien 12 anys quan va esclatar la Primera Guerra Mundial. Es reivindicaven, precisament, amb la novel·la d’Ernst Glaeser Els que teníem 12 anys. Així es titulava també un article publicat ara fa noranta anys a la revista Lleida. I ho reblaven: “Dedicat als que en tenien més de quaranta.” El subtítol que disparava a matar. Lleida era una publicació sorprenent. Esquerrana, en català, anticlerical, es publicava en plena dictadura de Primo de Rivera. “Ja fa sis anys que l’aguantem”, lamentaven. S’ensumaven temps de canvis. Aquell novembre es queixaven de la cendrosa. Així es refereixen a la boira, que ja era fidel a Lleida com l’esperit de Màrius Torres. Però encara que no escampés, s’albirava un horitzó d’esperança. De república. A cada número es parla d’algun gran projecte de ciutat. El meu preferit és el que convidava a recuperar una escalinata que baixava de la porta dels Fillols de la Seu Vella fins al riu. Calia enderrocar algunes cases per enfilar aquell Everest d’esglaons, però era l’as a la màniga que es reservaven per sorprendre el turisme que havia de portar la nova estació de ferrocarril al centre de la ciutat. “Els portarem al cel.” I gairebé era literal. Eren els bojos anys vint, però “no tot el jovent d’avui té el cervell airofat pels esports, pels cabarets i pels convents”. Aquesta generació que es volia menjar el món quan Primo de Rivera fos història també fa una enquesta entre els lectors sobre què fer “amb les serres del Castell i de Gardeny”. L’exalcalde Humbert Torres proposava convertir en “una taca verda de fàcil accés” el que avui coneixem com el turó de la Seu Vella. Res de fonts, pèrgoles i flors, concretava. Per a Gardeny, que aleshores quedava apartat, pensava en un “bosc ciutadà” amb una “immensa pineda”. Cap d’aquests projectes s’arribaria a fer. La república va arribar, com aquella primavera inesperada de Machado. Però va durar poc. I aquells joves es van fer grans, de cop. La ciutat d’ideals amb què somiaven es va convertir en un lloc tan inhòspit que la Seu Vella seria una presó i Gardeny, un camp de treballs forçats. Un anunci es repeteix a la revista. És d’un advocat. “Lluís Companys i Jover. Rambla de Catalunya, 15 1er. Barcelona.”

El retrovisor (Segre, 29-11-2019)

diumenge, 15 de desembre de 2019

Purita i Esther

Als pobles, el nom no fa la cosa i a l’aparador de ca la Brodadora no es veien dibuixos de punt de creu, sinó revistes penjades amb agulles d’estendre roba. Era un quiosc, però també una botiga de queviures. I pesca salada. Una lleugera olor d’abadejo impregnant el paper cuixé. Quan calculàvem que la Lily era a punt de sortir ens fèiem pesades anant a preguntar si havia arribat. Sabíem que si no era a l’estenedor de novetats, és que encara no tindríem lectura, però no fos cas. Lily era una revista adreçada a un públic preadolescent. “Revista juvenil femenina”, s’especificava a la portada. A les seues pàgines coincidien la sofisticada LilySusi pelotilla (se pasa de listilla)Pura Calamidad... Ens encantaven totes aquestes històries de còmic, plenes d’humor. Però, sobretot, ens compràvem la revista per Esther y su mundo, més que un còmic per a diverses generacions de xiquetes nascudes entre el tardofranquisme i els primers anys de la transició. Va ser el més a prop de Flaubert que vam estar nosaltres, pàries de la terra, autodidactes en educació sentimental. Dimarts va morir Purita Campos, la il·lustradora catalana que va donar vida a aquest personatge, i ens hem sentit una mica òrfenes. Ella va dibuixar des de Barcelona aquesta història de Philip Douglas que, originalment, es va publicar a Gran Bretanya com Patty’s World. Per a nosaltres, sempre seria Esther, una noia tímida i pigosa.
Totes volíem ser ella perquè no gosàvem ser Rita, la seua millor amiga; una rossa esbojarrada i divertida. Potser perquè era un còmic importat, Esther, Rita & Cia no s’assemblaven a les nostres hipotètiques germanes grans, que en aquella època encara demanaven consell a Elena Francis. El mític programa de ràdio ja anava de capa caiguda, però la putrefacta moral del nacionalcatolicisme les havia marcat a foc i es posaven una crema de Bella Aurora que encara es comercialitza i que prometia esborrar les pigues. Sacrilegi. Qui hagués tingut una cara pigada com la d’Esther i un Juanito que se n’adonés que existies. Però això no ho aconseguia ni Purita, invisible en un món d’homes. Va arribar a vendre mig milió d’exemplars setmanals, però mai no va ser tan reconeguda com els seus companys Vázquez o Ibáñez.

El retrovisor (Segre, 22-11-2019)

diumenge, 8 de desembre de 2019

Quanta, quanta guerra

Aquesta no és una història èpica. És trista. Absurda, fins i tot, com ho són totes les guerres. La protagonitza una branca de la meua família materna, però podria ser de la teua. És la història de dos dels meus besavis. No els he conegut. De fet, ni tan sols tenia cap foto seua fins que Facebook va obrar el miracle i un dels seus néts em va permetre posar-los cara quan ja portaven setanta anys morts. Eren persones senzilles. Un d’aquells eufemismes que s’usen per dir que eren pobres. I analfabets, segons constava al cens electoral. Quan va esclatar la guerra ja eren avis de quatre néts. No arribaven als seixanta anys, però ho tenien tot fet. Una versió rural de ningú no parlarà de nosaltres quan hàgim mort. En onze mesos, en només onze mesos, van entendre el títol d’una novel·la que Mercè Rodoreda encara no havia escrit. Quanta, quanta guerra van haver de suportar. El 2 de novembre del 1937 una bomba va matar el seu nét gran quan era a escola. Va ser un dels prop de mig centenar d’alumnes del Liceu Escolar que no es farien grans. La repadrina ja no es trauria mai més el dol. Encara no havien passat tres mesos i va enterrar la filla gran, que va morir de part. Li van afusellar una germana i va veure marxar a la guerra els dos fills. Un de disset, lleva del biberó. Un de més de trenta que ja era pare de família, lleva del sac. El petit va tornar. El gran, no. Diumenge, el seu nom s’escriurà al Memorial de les Camposines de la Fatarella. El seu, Josep Teixidó Vallés, i el de 1.500 soldats. Ell és el número d’expedient 5.678 al cens de desapareguts de la Guerra Civil. Els seus néts encara el busquen, com va fer el seu fill tota la vida. Era un xiquet de només cinc anys quan va anar de la Granja d’Escarp a la Granadella per veure per darrer cop el seu pare, que va tenir un permís abans d’anar al front. Van dormir tots tres al ras, en una plaça porxada, i es van acomiadar sense saber que seria per sempre. La guerra va durar molt poc per a ell, 82 dies. Així es titula precisament el treball de recerca que li ha dedicat el seu besnét. Poca gent queda viva que recordi Josepet de la Gepeta, com se’l coneixia al poble, però això no vol dir que s’hagi oblidat. No es pot passar pàgina quan encara hi ha tants morts per enterrar.

El retrovisor (Segre, 15-11-2019)

dilluns, 2 de desembre de 2019

Merci beaucoup

Eduardo Benavente cantava que volia ser santa. Ella ja n’era. Santa, Àngels Santa. Sembla un nom artístic, però és el que posa al seu DNI. Diuen que quan passa un àngel es fa un silenci sobtat, espès, incòmode, però ella ha dedicat tota la vida a donar veu a les dones. Va ser la primera catedràtica de la Universitat de Lleida. De fet, va formar part de l’equip capitanejat pel seu gran amic Víctor Siurana que va refundar la universitat. Es va jubilar el curs passat. Són mals temps per a la lírica, i més encara si et dediques a la Filologia Francesa, però ella es mira l’ampolla i la veu mig plena. Se’n va anar convençuda que, malgrat tot, s’havia anat endavant. No mitificava els temps del Roser, quan estudiants i prostitutes convivien en promíscua harmonia al carrer Cavallers. Qualsevol temps passat va ser anterior. Molts anys després, el seu fill, l’escriptor Ramon Usall, la convertiria en un personatge literari que habitava aquells carrers costeruts en el paper de mare del detectiu Rafel Rovira. La literatura sempre ha anat al seu rescat. Aquesta setmana, la facultat de Lletres li va fer un homenatge en forma de llibre, Evocar la literatura francesa y francófona de la modernidad (Pagès Editors). El govern francès la va reconèixer amb la insígnia de Chevalier de l’Ordre des Palmes Acadèmiques, però no sé si això la va remoure tant com quan va fer el pregó de la Festa Major de Lleida el 2016, l’any del mític cartell d’Àngel Jové. Va fer un recorregut sentimental per la ciutat de la seua infància. “Per a mi el mes de maig sempre serà el de la Festa Major i el del mes de Maria.” Potser perquè quan estudiava al col·legi de la Sagrada Família, al maig quedaven alliberades de la foscor de l’uniforme i se’ls permetia portar una brusa blanca. “Ara diria que el maig és el mes de la feminitat, però aleshores no n’era conscient.” Com tampoc sabríem, si no fos per ella, el que han escrit tantes dones silenciades. A ella devem que al monumental Dictionnaire Universel des Créatrices hi hagi prop de 200 autores catalanes i espanyoles. Àngels Santa diu que té pendent una novel·la, però ens n’ha regalat moltes. Ens va ensenyar a sortir del laberint del patriarcat estirant el fil d’Ariadna. Jo, com Parálisis Permanente, vull ser Santa, Àngels Santa.

El retrovisor (Segre, 8-11-2019)

dissabte, 30 de novembre de 2019

Matraques i carraus

Després de quatre (!!!) eleccions generals en quatre anys, amb les previsibles, tedioses i buides –sobretot buides– campanyes que les precedeixen, el títol de l’article pot donar peu a equívocs. Avui, dia de Tots Sants, els candidats es desperten de la letargia i retornen a la vida. O entren en campanya, que ve a ser el mateix. Temps de frases grandiloqüents, retrets i eslògans. Però les matraques i carraus a què em refereixo són més literals. Diumenge passat, la biblioteca del meu poble estava d’aniversari i va convidar un autor il·lustre amb qui comparteixo cognoms i ADN. En un acte íntim i multitudinari a la vegada, vam viatjar en el temps fins a la primavera del 1965, quan aquell escriptor era un nadó que encara no havia fet l’any. El món rodava al ritme dels Beatles, però en aquell lloc remot on, aleshores, s’acabava la carretera, es mantenia un costum antiquíssim que “avui seria titllat de brutal i que va desaparèixer pocs anys després”. Era un ritus en el qual jo ja no seria iniciada. El Dijous Sant les mares portaven els nounats a l’església vestits amb capeta blanca semblant a la del bateig. “Durant la cerimònia, els nens eren –érem– despullats i col·locats al terra del temple, mentre la congregació feia rodar frenèticament carraus i matraques que produïen un soroll espantós, barrejat, és clar, amb els plors dels desconcertats infants, abandonats de sobte damunt les fredes i centenàries lloses. L’explicació popular que justificava aquest estrany ritual resultava ben sorprenent: amb cada volta de matraca es matava un jueu (!)”. La gent gran assentia, com si ho recordés vivament. Amb el barret de filòsof, el protagonista de l’acte explicava que allò era “un ritual sincrètic que adapta els dies lustricus dels romans a la problemàtica històrica d’aquelles zones catalanes on gran part de la població era, al segle XVI, conversa”. I si alguna rèmora precristiana s’escapava de les voltes hipnotitzants de carraus i matraques, al temple hi havia ­–hi ha– “una imatge religiosa presidint la cerimònia des de les altures que sublimava aquella obsessió: sant Jaume, a cavall, tallant-li el coll a un moro amb un espasot enorme” s’encarregaria de culminar –més expeditivament– la lustratio. Això sí que fa por. Per a tota la resta, Halloween.

El retrovisor (Segre, 1-11-2019)

dimecres, 27 de novembre de 2019

Del blanc i negre al color

El primer record que tinc de Franco és de cos present. I em feia molta por. Semblava un vellet inofensiu, però irreal. I no jeia en un llit, sinó en un taüt, i això em provocava encara més paor. També m’espantava la gent que feia una cua llarguíssima per veure’l. S’aturaven davant del fèretre i feien una salutació militar, o alçaven la mà amb fúria. Hi havia tensió fins i tot en el rostre dels que només se senyaven i li deixaven una flor. Una dona amb mantellina que plorava molt li va llençar una carta i uns guàrdies se la van endur sense contemplacions. I jo em preguntava com podien saber què hi posava, si el paper estava doblegat. Tot això, m’ho mirava de reüll a través de la petita pantalla. En el meu record aquestes escenes van durar dies i més dies, prou perquè aquella vetlla televisada deixés de captar la nostra atenció. Ara sé que no va ser tan llarg, però “¿Cuántos siglos caben en las horas de un niño?”, es preguntava Cernuda. Acabàvem d’estrenar germana. I gata. Tot alhora. Així que vam abandonar l’home de les pessetes, en versió pansida, fins que hi va haver un dia en què aquella monòtona processó en blanc i negre va donar pas a un enterrament com no havíem vist mai, amb cavalls i homes amb capa. I vam tornar a estar pendents de la tele, fins que va quedar a sota d’una llosa molt pesada. No recordo gran cosa més d’aquelles inesperades vacances de tardor. La transició, per a nosaltres, va consistir a forçar la rima d’un joc de picar de mans molt sinistre que començava amb un home que degollava la dona i acabava amb dos xiquetes amb un genoll clavat al terra i la mà al temple: “Viva Franco, viva Franco y su mujer también.” Aquell hivern vam adaptar-nos als nous temps i el visca anava per Juan Carlos. Sempre em vaig pensar que el rei era fill de Franco i que per això tots semblaven tan tristos quan el van coronar. Després van arribar les teles en color. “Un globo, dos globos, tres globos...” Versos de Gloria Fuertes a l’hora de berenar. I en aquest pal color tan poc natural vam conèixer un altre dels personatges del dia, Tejero. L’estranya sensació que, com advertia Úrsula Iguarán a Cien años de soledad, la vida és com una atracció de fira, que no avança, sinó que només dóna tombs. Pareu, que baixo.

El retrovisor (Segre, 25-10-2019)


diumenge, 24 de novembre de 2019

No es podia saber

Hola, M. Rajoy, com va pel Registre Mercantil de Madrid? Per aquí anem fent. Se’n recorda de quan va decidir portar al Constitucional l’Estatut del 2006? Aquell Estatut descafeïnat al qual, com va vaticinar Alfonso Guerra, li van passar el ribot a Madrid ens era ben igual, però que després d’aprovar-lo al Parlament i de votar-lo en referèndum ens el retallessin ens va fer empipar. Escric “empipar” perquè encara havien de passar moltes pantalles per arribar al grau d’emprenyamenta actual. Sense posar-nos d’acord, el 10 de juliol del 2010 vam fer un cop de puny damunt la taula. Un “prou” estil Cuní que es va traduir en una manifestació de més d’un milió de persones a Barcelona. Feia molts anys que l’Onze de Setembre era un festiu com qualsevol altre. L’últim pont de l’estiu. L’independentisme era un moviment minoritari. Era, en passat, que gràcies a vostè es va fer molt gran. “Que Catalunya se’n va! Que se n’està anant!” Iñaki Gabilondo predicant al desert. No hi ha més cec que aquell de miopia política. Després vam voler votar. I ens va dir que no. Que mai. Però ja érem tants que ens vam animar. “El món ens mira”, dèiem, pensant que seríem de sucre si hi havia mòbils gravant. I aquí el vam infravalorar, tot sigui dit. Que encara ens couen els cops de porra. Aquests dies no hi ha tants ferits. Potser és que més fàcil atonyinar avis indefensos que encarar-se a uns joves que ja han perdut la por. Temps enrere teníem líders que eren capaços de posar ordre. Que s’enfilaven a dalt d’un cotxe i contenien una marea en peu de guerra. Però els han empresonat. Els han condemnat a nou anys de presó. De fet, mig Govern de la Generalitat. I la presidenta del Parlament. Ja tenia raó la seua vecepresidenta. No tenim líders perquè la seua formació i els seus aliats electorals els han “descabezado”. Però de la mateixa manera que no van saber preveure el 2010 les conseqüències dels seus actes, la sentència del Tribunal Suprem ha provocat un tsunami. Una onada d’indignació gegantina. Si anant amb el lliri a la mà i les xiruques als peus et condemnen a penes que sumen 100 anys de presó, com contenim ara aquests joves frustrats? Les pilotes de goma no els espanten. Però odi etern als que les disparen. A por ellos.

El retrovisor (Segre, 18-10-2019)

dijous, 21 de novembre de 2019

Paraules prohibides

La història s’escriu de moltes maneres. Fins i tot, esborrant paraules. L’expresident de l’Uruguai Julio María Sanguinetti va intentar blanquejar la dictadura de Juan María Bordaberry prohibint la paraula desapareguts. L’activista Sara Méndez es va negar a acatar l’ordre i mai no s’ha cansat de parlar del sinistre Plan Cóndor. A ella la van segrestar a Buenos Aires el 1976 i li van arrabassar un fill de tres setmanes que no tornaria a veure fins al cap de 26 anys. “Sanguinetti va ser l’artífex de la columna vertebral de la impunitat”, va denunciar. El 1971 Félix Rodríguez de la Fuente va rebre una carta segellada amb l’àguila franquista en què se li comunicava que a TVE estava prohibit utilitzar la paraula evolució. Un “mori la intel·ligència!” de manual. L’autor de la missiva anti-Darwin era Santos Beguiristáin, que tenia la curiosa professió de censor religiós de la televisió –en singular, que només hi havia una cadena–, un càrrec al qual havia accedit per mèrits propis, significant-se com un fidel repressor dels desafectes al règim franquista. De vegades, les paraules no es prohibeixen per política, sinó per correcció política. I si no, que li ho preguntin a l’humorista George Carlin. Bé, és un dir, que va morir el 2008. El monòleg Seven Words You Can Never Say on Television li va suposar ser arrestat el 1972. El cas va arribar fins al Tribunal Suprem, que el va condemnar. Són expressions que ara empra el president dels Estats Units, que el 2018 va obligar la premsa americana a titular “merda”. Pous de merda, de fet. Així es va referir Trump a països com El Salvador o Haití. Diplomàcia avançada. La puritana societat americana s’havia començat a curar d’espants el 1993, quan va llegir per primer cop en portada un altre mot tabú: penis. Coses de Lorena Bobbit. Aquí també som d’agafar tisores, però amb altres finalitats. Enguany, sense anar més lluny, la Junta Electoral Central va prohibir el hashtag #prisispilitics. I, com que d’eleccions n’anem sobrats, ara tenim un nou repertori d’expressions impronunciables als mitjans públics: presos polítics, exili, Consell de la República... Sí que es pot dir “presidente fugado” a TVE, que es veu que això és neutral. Com ho va ser Franco a la II Guerra Mundial, si fa no fa.

El retrovisor (Segre,11-10-2019)

dimarts, 19 de novembre de 2019

Aprendre de lletra

S’anava a estudi a aprendre de lletra. I les quatre regles. Encara gràcies. Els que passarien per aquella aula amb una ràtio que podia arribar als vuitanta alumnes d’edats diverses rebrien una formació precària, però s’estalviaria el terrible “no sabe” a l’espai destinat a signar. O la creu tremolosa de la ignomínia. Em sembla esgarrifós que a dia d’avui hi hagi 3.636 persones de les comarques de Lleida que no sàpiguen llegir ni escriure. Són, literalment, analfabets. “És com tenir una invalidesa, perquè en moltes coses no et pots valdre per tu mateixa.” M’ho explicava fa uns anys una dona molt gran que havia decidit espolsar-se l’estigma de sobre, vèncer la vergonya i apuntar-se a una escola d’adults. El dia que va fer el pas havia comprat un suc de fruita que va resultar ser vi. “Jo sabia que els tetrabrics blancs eren de llet, i els de colors, de sucs de fruita. Però van començar a comercialitzar vi en cartró i ja no ho podia diferenciar. Em sentia ridícula.” Tampoc sabia el preu de res del que comprava. Ni quin autobús passava. Ni què li deien del banc, o del metge a les cartes que rebia. Havia de demanar ajut per a tot. El meu pare es recorda de petit fascinat amb l’arribada de cartes de Múrcia. “Em semblava cosa de màgia que els grans poguessin saber tantes coses de la família mirant un paper que tenia uns dibuixets.” Aprendre a llegir era una obsessió per a ell. Només va anar uns mesos a estudi, però va poder desxifrar el codi. No tots els de la seua generació ho van aconseguir i van haver de recórrer a escrivents per fer arribar noves de la mili. I si mires més enrere, el paisatge és desolador. Al cens electoral del 1934, el primer que té en compte les dones, al meu poble n’hi havia 187 amb dret a vot, de les quals només consta que sàpiguen llegir 72. La meua besàvia no n’era una. Diuen que era una gran explicadora de contes. Històries antigues que no formen part del repertori tradicional. Qui sap si se les va inventar ella mateixa. O si les hi va contar una àvia encara més remota que també seria illetrada. Dones condemnades a no ser. Infàncies curtes de joguets fets amb ossos d’animals que elles mateixes espellarien i cançons macabres taral·lejades amb infantil alegria.

El retrovisor (Segre, 4-10-19)

diumenge, 17 de novembre de 2019

Coses i cases

La primera vegada que em vaig mudar no fèiem servir aquest verb. Menteixo. Era d’ús freqüent, però només el conjugàvem diumenges i festes de guardar. En aquells temps dèiem que canviàvem de casa. Tenia tres anys. Tres i mig, de fet. Vam fer la mudança a finals d’estiu, després de la collita. Res de camions i capses amb etiquetes i aquestes coses que es veuen a les pel·lícules americanes. Anàvem carrer avall. Del número 4 al 38. Els mobles es van traslladar al remolc d’un tractor que sempre em vaig pensar que era nostre, però era de l’amo de les terres que treballava mon pare. L’escena em va impactar. Per impúdica. Era com passejar la nostra intimitat pel poble. Els van lligar amb una corda molt gruixuda. Una soga que després serviria per fer-me un gronxador rústic en una biga de la golfa. Recordo sentir-me important duent quatre coses de la cuina en una bossa de plàstic. Anant sola pel carrer amb aquell succedani del cistell de la caputxeta. Des d’aleshores he viscut en una dotzena d’adreces. Dilluns vaig fer la darrera mudança. Em falten un parell d’estacions per completar el viacrucis. Quan tanques una casa, quan la buides, sobretot, t’adones que vius envoltat de coses que no necessites, que ni sabies que tenies. Coses i més coses. I entens que Marie Kondo es faci un tip de vendre llibres, encara que només digui obvietats. La casa nova, de sobte, com una oportunitat. El propòsit de fer net, de deixar anar llast. La convicció que, malgrat tot, aquelles parets immaculades no et canviaran. I seguirem guardant la fava del tortell. I el rei. I alguna corona de cartró lluent. Com una promoció de tres per un de supermercat. Coses tan absurdes que et deixen perplexa. Sobretot perquè n’has perdut d’altres que et dolen. Què se n’ha degut fer, del dibuix de Rafael Alberti que guardaves com un tresor? Segurament, també hem deixat enrere alguna olla ennegrida en qualsevol dels trasllats. I pots. I missatges de WhatsApp. Estarem atents que no ens esbotzin la porta de matinada. Es farà llarga aquesta precampanya. Tot s’hi val. Imatges d’atemptats d’ETA dels anys noranta per denunciar la violència independentista. El president i candidat socialista instant el president Torra a condemnar la violència... Però quina?!  

El retrovisor (Segre, 27-9-2019)

divendres, 15 de novembre de 2019

I això, qui ho paga?

Aquest article ha tingut un part difícil. Res d’una hora curta: s’ha resistit fins al final. L’oxitocina ha obert pas a les paraules que jo no volia escriure. Em fa una mandra terrible tornar a entrar en campanya electoral. Aquella retòrica de barra de bar a punt de tancar. Només em consola saber que els primers anys de la transició durava tres setmanes. Tres setmanes! Zero a un, Manrique. Clar que en aquella època s’anava als mítings a escoltar. I el candidat mirava als ulls de la gent a la qual es dirigia. Ara el públic fa de decorat. Al més pur estil d’un cartell de Benetton veiem a l’escenari joves de tots els colors. Una representativitat que ja m’agradaria veure reproduïda després al parlament de torn. Aquests votants de fer bonic aplaudiran el líder quan busqui el titular emprant consignes buides i incendiàries. S’apropen dies de resurrecció per als diputats dels quals no sabíem res des que va acabar l’anterior campanya i que l’únic que hauran fet aquesta no legislatura és tramitar una mena d’atur inventat (per ells). I ens tornaran a donar la mà al mercat. I repartiran globus i clavells. I ballaran. Ni rastre de vergonya. Entre 130 i 170 milions d’euros costarà la broma. Si ho passem a pessetes ens explota el cap. En un viatge a Nova York als anys cinquanta, Josep Pla es mirava la ciutat il·luminada des d’un gratacels. Amb una barreja de sornegueria i sentit comú pagès marca de la casa diuen que va preguntar: “I això, qui ho paga?”. Qui assumeix la irresponsabilitat de no formar govern? La sentència del procés arribarà en plena campanya electoral. Ser anticatalanista donarà tants punts que aplicaran 155 vegades l’article 155, no fos cas que algun de nosaltres encara espernegués. Seria millor tenir mandats electorals tancats, com fan als Estats Units, o com fem nosaltres en l’àmbit municipal. Això ens evitaria la temptació de deixar-nos seduir pels cants de sirena del CIS. Però ningú no és perfecte, com en el mític final de Billy Wilder. Resulta que això tampoc no és cap bicoca, que si saps quan acabes mandat s’activa la barroera funció de defecació a l’interior del convent. I si no que li ho preguntin a l’alcalde de Lleida, que dels 900.000 euros que la Paeria tenia destinats a festes enguany, se’n va trobar 6.000 al calaix.

El retrovisor (Segre, 20-9-2019)

dijous, 26 de setembre de 2019

Gent de mal viure?

Haver passat la infància en un poble petit i mal comunicat del Baix Segre als anys setanta impregna els meus records de neorealisme italià. Em veig corrent, esventada, per veure com munten el petit teatre a la plaça on cobraran vida uns putxinel·lis. La bruixa rebria, això ja ho sabíem abans de sortir de casa. I això ens faria riure molt. Aquella crueltat catàrtica de la canalla animant a donar garrotades. Després de la funció, els forasters desmuntarien la paradeta i encabirien aquell microcosmos de llops, dimonis, cavallers i princeses en una furgoneta atrotinada. Se n’anirien lluny. A cap lloc en concret i a tots. “Nosotros no somos de ninguna parte. Nosotros somos... del camino”, diu Carlos Galván en boca de José Sacristán a El viaje a ninguna parte, de Fernando Fernán Gómez. Aquest seria tot el contacte que tindríem amb les arts escèniques, tret de Santa Àgueda, quan les mares es passarien al teatre de varietats amb maquillatge excessiu i vestits de lamé. Les nostres activitats extraescolars consistien a allunyar-nos perillosament dels límits de la precària civilització on vivíem per descobrir indicis d’una guerra remota. Repelar-nos els genolls amb la bicicleta heretada. El teatre era un programa de televisió en blanc i negre, Estudio 1. Passarien molts anys fins que no vam descobrir que en un escenari es podia obrar màgia i que hi havia titelles tan delicats com en Jan. En Jan titella compto que va ser la primera obra de teatre infantil que vaig veure, ja adulta. Pura poesia. És una antiga producció del Centre de Titelles de Lleida que no ha perdut vigència. La descoberta del món a través de la música. Els xiquets van quedar hipnotitzats. Els pares, commoguts. Les cançons es van quedar amb nosaltres una llarga temporada. Les creia oblidades, però dimarts van emergir d’algun calaix de mals endreços del subconscient quan en una gala de promoció del teatre (!!!) vaig veure un vídeo en què uns nens deien gràcies com “els actors que feu teatre per a nens no sortiu abans de festa: la caputxeta i el llop no poden anar torrats”. Estupefacció. “No oblideu que estem acostumats a veure pel·lis de Marvel i de Pixar.” “Volem professionals”, afegien. Hi són. A l’Associació Teatre per a Tots els Públics. Llarga vida.

El retrovisor (Segre, 13-9-19)

dimarts, 24 de setembre de 2019

'Go West!'

Això dels cascos grocs com a uniforme de la Diada és una boutade. Mentiu-me per compassió si vaig errada. Potser és perquè a les obres no se’n veuen que els cascos sempre m’han recordat el mític grup Village People. És un fenomen paranormal dels que estudiava Jiménez del Oso a l’època dels seus grans èxits que aquí no fóssim capaços de veure’ls com a sis estereotips de l’imaginari sexual gai. La nostra era una societat tan endarrerida, reprimida, tancada i retrògrada, que les disfresses ens provocaven una pueril hilaritat. Si teniu ocasió busqueu al canal #0 de Movistar el programa Canciones que cambiaron el mundo. Com coincideixen a dir Alaska i Diego Manrique, no deixa de ser de justícia poètica que un dels hits del grup, Go west, s’hagi convertit en un himne esportiu que coregen milers i milers de persones que mai no gosarien anar a la ciutat maragda que hi ha a l’altra banda de l’arc de Sant Martí. Ni de visita. No fos cas. Entenc que pocs esportistes surtin de l’armari quan estan en actiu. Però aquest partit no es jugarà a cap estadi. Ni anirem a l’oest. Els cascos grocs serien l’outfit de la Diada. I potser funcionen, què sé jo. Ben bé que ens haurien anat l’1 d’octubre del 2017, tot sigui dit. Suposo que serà un Onze de Setembre multitudinari, malgrat Twitter. Però tampoc no compto que se’ns emporti cap tsunami, que l’endemà comença el curs i s’ha de matinar. Ja són molts anys de carretera i manta. Samarreta i pancarta. Potser només ens queda fer la coreografia d’YMCA. El casc ja el tenim. I els policies. De fer l’indi també n’hem après molt. I en aquesta promíscua harmonia de desunió en què ens hem instal·lat retrocedeixo fins a l’11 de setembre del 1936. La prèvia que trobo documentada d’aquell agost, lamentable: partits tirant-se els plats pel cap. La CNT exigia al PSUC que el cerverí Joan Comorera es disculpés per haver tractat de “tribus” els milicians que van anar al front d’Aragó. Era la condició que posava per fer una Diada unitària. En plena guerra i així ens entreteníem. Per sort, la gent va anar pel seu compte i es van recollir 45.000 pessetes de l’època per a les víctimes del feixisme al peu del monument a Rafael Casanova. Un tsunami dictatorial va arrasar amb tot poc després.


El retrovisor (Segre, 7-9-19)

diumenge, 22 de setembre de 2019

Quatre mil cartes d'amor

Hi ha notícies que et reconcilien amb la vida. Xavier Santesmasses ens descobreix avui a SEGRE un insòlit llibre escrit a quatre mans. Cartes d’amor, es titula. I són cartes d’amor senzilles i tendres, com les paraules de Serrat. Els autors són parella i la correspondència que publiquen se l’han adreçat l’un a l’altre els darrers cinc anys. No l’he llegit, però són tan joves que sembla que no pugui ser que en lloc de fer un Skype optessin per disseccionar-se el cor i introduir-lo dins d’un sobre, com un nàufrag que llença una ampolla al mar. Ell, 22 anys, de Tàrrega. Ella, 20, de Lloberola, un nucli de Biosca. Quan van néixer ja no s’escrivien cartes d’amor. De fet, ja no s’escrivien cartes. El vídeo no va matar l’estrella de la ràdio, però internet no va tenir compassió amb el gènere epistolar. Els historiadors del futur hauran de tenir ànima de hacker per seguir el rastre dels protagonistes dels seus estudis. En aquell gest tan característic com vell de llepar un sobre per tancar un secret que legalment no podrà descobrir ningú més que el seu destinatari es deixa alguna cosa més que ADN. A Les liaisons dangereuses, la marquesa de Merteuil i el vescomte de Valmont van acabar molt malament quan es van fer públiques les seues cartes. Res tan fascinant com la correspondència aliena. Fa molts anys, al meu poble s’havia de temptar el metge amb la carta d’algun parent llunyà perquè acceptés fer una visita a domicili. El malalt l’avorria, però la missiva d’un remitent ignot el fascinava. Potser per això es paguen fortunes per cartes que no ens han adreçat. El 2015 la correspondència entre Frida Kahlo i el pintor català Josep Bartolí es va cotitzar a 136.000 dòlars. Vint-i-cinc escrits que ens endinsaven en una intimitat furtada, com si els poguéssim espiar pel forat d’un pany i sentíssim com ell li deia “Mara”. El romanticisme es trenca amb una notícia de 1966 en què un italià denuncia a la policia que algú li ha enviat 4.000 cartes d’amor. És de suposar que primer van ser rebudes amb una barreja de curiositat i afalagament, però el ritme era de cinc o sis al dia. La investigació va permetre identificar l’autora. La premsa es fa creus que tingués 38 anys. “Es ridículo a esa edad.” Com si als 18 es tingués llicència per assetjar.


El retrovisor (Segre, 30-8-19)

dijous, 19 de setembre de 2019

Lo far west

Aquest estiu, sota un sol de justícia, Gimenells es va convertir en un gran plató. “És un poble que té una estètica peculiar i molt cinematogràfica”, va justificar Pilar Palomero, directora de Las niñas. I és cert. La colonització de l’oest no va ser exclusiva dels Estats Units. Pobles com Gimenells, el Pla de la Font, Raimat, Santa Maria de Gimenells, Sucs i Suquets formen part d’un territori amb personalitat pròpia tan desconegut com sorprenent. Gimenells va ser fundat per l’Instituto Nacional de Colonización el 1939, ara fa vuitanta anys. Una avinguda de plataners ens endinsa en un nucli urbà que, si el veiéssim fotografiat, no dubtaríem a ubicar a Llatinoamèrica. Cases vestides de blanc immaculat, carrers amples i ben afilerats, una plaça porxada... Tot tan ben endreçat que s’intueix la mà d’un arquitecte de prestigi en l’obra, Alejandro de la Sota. Sortint en direcció a Sucs es troba, intacte, l’antic Centre Tecnològic de Colonització. Les vaqueries, les cases dels treballadors, les sales d’experimentació... El 1944, fa 75 anys, va ser el torn de Sucs. L’Instituto Nacional de Colonización va comprar més de 2.000 hectàrees de terreny dins el Plan de Reforma Agraria projectat pel franquisme. Sucs recorda una missió californiana. L’església descol·loca. Kim Novak i James Stewart hi haurien pogut rodar alguna de les icòniques escenes de Vértigo a les ordres de Hitchcock. És un poble de Lleida, literalment. Una Entitat Municipal Descentralitzada. Però Sucs i el seu agregat Suquets no s’ajusten a l’estereotip. Queden molt lluny els anys de postguerra que van portar gent d’arreu de l’Estat a aquesta nova terra d’oportunitats, però encara avui s’hi respira un ambient senzill, de poble treballador. Més amable i acollidor que els barris obrers de les grans ciutats. Més humà, sobretot. Els carrers són plens de detalls que res tenen a veure amb l’urbanisme, sinó amb la traça d’algun veí. El do it yourself de qui no tenia alternatives. “En este país nuestro en el que los agricultores [...] siguen mostrándose tan indiferentes por el confort y absolutamente ajenos a los valores estéticos, resulta aleccionador situarles ante [...] un núcleo de población como los creados por el Instituto”. No comment.

El retrovisor (Segre, 23-8-19)

dijous, 22 d’agost de 2019

La generació Woodstock

El Woodstock Music & Art Fair semblava un festival condemnat al fracàs. S’havia de celebrar a Woodstock, a l’estat de Nova York, els dies 15,16 i 17 d’agost del 1969 amb Bob Dylan, que aleshores vivia en aquest poble, com a principal reclam. Però Dylan va caure del cartell i l’oposició veïnal va obligar els organitzadors a traslladar-lo a Bethel, a uns 65 quilòmetres, encara que no li van canviar el nom. Es van llogar uns terrenys on es comptava encabir unes 60.000 persones, però es va fer curt, molt curt. Més de 400.000 espectadors van desbordar totes les previsions. Mig milió més van desistir d’arribar-hi donat el col·lapse dels accessos. A les 17.08 del 15 d’agost, Richie Havens pujava a l’escenari de Woodstock i obria oficialment el festival, per on també van passar Joan Baez, Janis Joplin, The Who, Santana, Neil Young, Joe Cocker o Jimi Hendrix, qui va demanar ser l’últim a tocar. El festival va ser un clam contra la guerra de Vietnam. Hendrix va actuar vestit d’indi, i va fer una versió elèctrica de l’himne dels Estats Units, en què simulava el so de les bombes i de les metralletes. Això passava a les 9 del matí del dilluns 18 d’agost. També es va fer curt de dies, pel que sembla. Malgrat el caos organitzatiu, i amb els terrenys convertits en un mar de fang, no hi va haver incidents. Es van produir tres morts, però van ser accidentals: una sobredosi, una apendicitis i un insòlit atropellament de tractor. Sempre he estat molt crítica amb aquesta generació, senyorets de naixement per mala consciència lectors de poesia social, parafrasejant el poema de Gil de Biedma. Però si he de ser honesta, són els únics que segueixen mobilitzats. Joan Baez ha fet campanya explícita per l’alliberament dels presos polítics i, a Lleida, només cal anar els dilluns a la plaça Paeria. Tant si és agost com si és Nadal els cantaires clamen pels represaliats. La majoria, per edat, hauria pogut ser a Woodstock, però el 1969 el més lluny que viatjaven els joves era al Sàhara per fer la mili. Em queda el dubte de si es van assabentar del que passava a l’altra banda de l’Atlàntic. A la premsa de Lleida, ni es va mencionar. A la general, un únic breu: “La feria de música de Nueva York provoca un colosal embotellamiento.” Pau, amor i tal en temps de Franco.

El retrovisor (Segre, 16-8-19)

dilluns, 19 d’agost de 2019

Material escolar

El millor de l’agost és que s’acaba. Si t’apropes una caragola de mar a l’orella, t’arribarà el so esmorteït d’Earth, Wind & Fire escalfant a la banda. Música disco cantada en falset per celebrar la fi de l’estiu. Si no haguéssim potinejat tant els rellotges, la mort lenta i agònica de la calor culminaria amb l’ara enigmàtica dita de “per la Mare de Déu d’Agost, a les set ja és fosc”. Què més voldríem. No, encara queden moltes setmanes de penitència. De sentir el pes del món esclafant-nos sense pietat a l’hora de la migdiada. Però malgrat la suor, les xancles i els estampats impossibles, l’agost fa olor de llibres sense estrenar. Endorfina segregada a raig quan s’adquireix material escolar. Quan es prova la suavitat d’un bolígraf sense saber, encara, quines paraules escriurà. El verb fet tinta que habitarà entre nosaltres. La fe intacta en les nostres possibilitats. Defallirem abans no arribi el fred, en som conscients. Potser per això ens reservarem alguna llibreta. Com aquells vestits de mudar que penjaven a l’armari esperant ocasions que mai no arribarien. Eldorado ocult entre les pàgines en blanc d’un quadern que s’obre dòcil, reptant-te a conquerir un món que no existeix. L’abisme aclaparador d’avançar sense coordenades. La por irracional a profanar aquell primer full. Em costa estrenar una llibreta, ho admeto. És com si no volgués malbaratar les oportunitats que m’ofereix. I sé que un dia hi faré una anotació intranscendent i el quadern acabarà sent un objecte d’escriptori sense màgia ni misteri i que tornaré a comprar una altra llibreta en què dipositaré, intactes, les mateixes esperances. Si el material escolar ens atreu amb el magnetisme d’un imant és perquè no renunciem a encetar un nou curs, encara que faci dècades que no anem a escola. A aprovar-nos. Una prometedora llum de setembre inundant de calidesa l’horitzó després d’unes vacances eternes. “¿Cuántos siglos caben en las horas de un niño?”, es pregunta Luis Cernuda. Hi ha un temps en què som eterns. El futur ofereix tantes possibilitats que cap dels llapis que comprem aquests dies tindrà una mina prou llarga per escriure tantes vides com podríem viure sense ser massa conscients que arribarà el moment en què “el tiempo nos alcanza”. Farem tard a la nostra cita.

El retrovisor (Segre, 9-8-19)

diumenge, 18 d’agost de 2019

Vacances amb wifi

Tot era modern, menys les braves del Roma, que són eternes. Unes artistes establertes a Berlín parlant d’un projecte audiovisual que mostraven en un portàtil últim model. De sobte, una d’elles va adonar-se que se li feia tard i va treure de la bossa un telèfon mòbil amb aparença de Nokia de finals dels 90. Va sortir del bar per trucar o enviar un SMS –no hi havia més opcions– a qui fos que hagués d’avisar. Minuts després va tornar amb aquella falsa antigalla que va deixar damunt de la taula, conscient de l’expectació generada. “És la millor compra tecnològica que he fet darrerament”, va assegurar. Era el que semblava, un telèfon mòbil com els que vam tenir fa vint anys, i amb les mateixes prestacions. Hi havia alguna cosa de postureig en la reivindicació d’aquell aparell vintage, però també de rebel·lió. Aquella jove no pretenia renunciar als avenços del seu temps. Tenia perfil a les xarxes socials i altres maneres de connectar-se, però “l’smartphone era una constant distracció”. Era, en passat. Ens parlava una dona lliure. Més que una reflexió, era una obvietat incontestable. Hores i hores perdudes. Dies perduts. El temps és etern, però nosaltres no. Que hi hagi aplicacions per silenciar aplicacions ens dóna una pista de com de difícil és ser amo del teu propi mòbil. Que hi hagi hotels digital detox potser faria replantejar la teoria de l’evolució a Darwin. Acabem d’estrenar l’agost. El món sembla aturar-se, però no s’enganyin, ja ningú no fa vacances. Vacances de veritat. Desconnectar és un verb absurd quan es conjuga a l’ombra d’una xarxa wifi. O amb 3G, tant és. Trobes a faltar el temps en què no saber res d’algú era un bon senyal. No news, good news, es deia. El luxe de perdre’s entre les pàgines d’una novel·la. De perdre’s, ara literalment, pels carrers d’una ciutat que no coneixes. De deixar-se guiar per l’instint, no pel GPS. L’acollidora melancolia del retorn. Però no pots tornar si mai no marxes del tot. Hem renunciat a ser lliures. I com a dòcils esclaus geolocalitzats respondrem amb cortesia a la pregunta d’on hem anat perquè sabem que ja ningú no s’interessa per com ens ho hem passat, a qui hem conegut o si hem descansat. Només importa l’on, que ha de ser llunyà, com si la felicitat es pogués mesurar en quilòmetres o en likes a Instagram.

El retrovisor (Segre, 2-8-19)

J.R. Ewing a Maials

Els anys setanta van ser un gran deliri de pantalons de pota d’elefant, vaixelles de Duralex i mobles de fòrmica. O potser és que després de tants anys d’austeritat imposada els excessos venien de gust. Però coincidint amb l’agonia, la mort de Franco i la posterior resurrecció en forma de rei, la crisi del petroli ens va collar. A les pistes sonava música disco, però nosaltres només podíem sortir a ballar amb vestits de tergal. No hi havia manera de deixar enrere la misèria. I no serà que no es va provar tot. El 1940 es va excavar sense èxit un pou petrolífer a Tremp. Després va ser el torn d’Oliana, però tot i arribar a 2.500 metres de profunditat tampoc no se’n va treure res. “En España tiene que haber petróleo. Si algún día damos con él, nuestra economía logrará un nivel muy superior al actual.” A veure qui li nega a l’enginyer que el 1955 feia aquestes declaracions. Pocs anys després es publicava el llistat d’on se suposava que s’amagava l’or negre. Per províncies: Burgos, Lleida, Biscaia, Osca, Barcelona, Sòria i Navarra. Això ja ho tenim. El 1976 l’objectiu és la Vall de l’Ebre. De Casp es va cap al triangle que formen Maials, Seròs i Mequinensa, on es calculava que hi havia “unes de les bosses de petroli més grans del món”. El 1979, fa quaranta anys, es va cantar bingo i Campsa va comprar una hectàrea de terreny a Maials. El Diario de Lérida se’n va fer ressò a la portada. Titular amb interrogants: “¿Hay petróleo en Mayals?” Ara en sabem la resposta, però la primavera del 79 tot semblava indicar que després de la torre de sondejos es construiria el ranxo Southfork a la partida de les Estrabades, a tocar de la carretera de Flix, que ni tan sols estava acabada. L’ajuntament es posa mans a l’obra i es reuneix a la Societat Recreativa amb els propietaris de la zona. Cal eixamplar camins i millorar accessos, que es necessitarà molta maquinària pesant. Cap oposició. Només es demana que Campsa comprometi mig milió de pessetes per si abandona el projecte. L’endemà l’eufòria s’apodera de tothom. Maials torna a ser portada i es defineix com “la Texas de Lleida”, mentre que Lleida seria “la Veneçuela d’Espanya”. Si mai es va arribar a perforar, es va fer molt discretament, perquè no ho he trobat documentat. Els Ewing no saben quin oli es van perdre.

El retrovisor (Segre, 26-7-19)

dijous, 15 d’agost de 2019

Llunàtics

Els de la meua quinta sempre vam presumir de ser de l’any que es va trepitjar la Lluna, com si això ens convertís en una generació especial –espacial–, tot i no tenir record d’aquella matinada d’ara fa 50 anys. Eren les 3.56 quan Neil Armstrong va fer aquell gran pas per a la humanitat i ningú se’l volia perdre, però poques teles hi havia en aquella Lleida en blanc i negre. Figurava que era un triomf del capitalisme en plena guerra freda, però va ser una nit en què ningú va ser amo del cobejat aparell que denotava estatus: tocava compartir. La meua tele és teua, si és que hi ha teles d’algú. A la premsa, però, la notícia compartia protagonisme amb el ple extraordinari de les Corts Espanyoles, que es convocava per al dia 22 per designar el príncep Joan Carles com a successor del cap de l’Estat. Amb la perspectiva del temps, sembla raonable que s’emportés el titular més gran aquesta notícia. Al cap i a la fi, Franco no va viatjar a l’espai, però es va assegurar la immortalitat, poca broma. I, mentrestant, tots pendents del cel. “Came on, baby!”, escrivia Juan Caño. Era el que se sentia al Centre Espacial Kennedy de cap Canaveral en el moment de l’enlairament. Caño signava les cròniques de la missió Apollo 11 per al Diario de Lérida. Encara no se sabia que la pel·lícula tindria un final feliç. “Si algo falla, los astronautas solo podrán sobrevivir 43 horas”, s’advertia. Aquest dramatisme em porta al Pirineu. Al poema Viu de Llevata, 1969, de Xavier Macià. És commovedor. Tot anava bé “mentre la nit peixava udols de llop i brams atàvics d’ós amb cor de grill”, però els astronautes van trepitjar l’ànima a aquell nen de vuit anys. “Aquella nit, li vaig preguntar al pare si era cert que el medalló del cel no era de plata sinó de pedra tosca i cendra bruta.” La Lluna seguia al cel, però havia perdut la màgia. El petit va fugir d’aquella realitat que li narrava Jesús Hermida. Literalment. Va passar la nit al cau de les Roquetes. “Volia fer un arc de boix i fletxes d’aigua per matar l’home de la Lluna.” Encara no l’havien vestit de mariner, ni li havien regalat un rellotge de polsera “amb bocinets de temps com un exèrcit de mosques vironeres”, però tant era que fos petit. En el mateix moment en què Neil Armstrong va profanar la Lluna es va fer gran. De cop.

El retrovisor (Segre, 19-7-19)

dimarts, 13 d’agost de 2019

La classe sota l'arbre

Diuen que quan feia fred es posava una vistosa capa. Potser és que era un mag. Va morir fa més de cinquanta anys, però a Puigverd de Lleida encara hi ha qui el recorda. Patricio Redondo és alguna cosa més que el nom d’un carrer del poble. Havia nascut a El Cubillo (Guadalajara) el 1899, però ell era d’on exercia de mestre. El 1920, amb més il·lusió que experiència, va arribar al Segrià i hi va deixar petjada. Els temps no jugaven al seu favor. La dictadura de Primo de Rivera aguaitava a l’horitzó, però res no semblava poder aturar una generació de docents disposada a canviar el món. A Lleida, aquests mestres es van integrar al grup de renovació pedagògica Batec. És inevitable fer història ficció i preguntar-se com seríem tots plegats si hagués triomfat la seua revolució en comptes de l’aixecament militar de Franco, però vam passar d’aquella escola radicalment moderna a la del Florido pensil i els nens als quals feia classe Patricio Redondo van haver d’anar al front i desaprendre a ser lliures. Ell no s’hi va resignar. Va haver d’exiliar-se i va anar a parar a un camp de concentració francès “on ens van tractar com animals”, però no va defallir. La seua il·lusió restava intacta. Potser és perquè el mag de la capa es va treure de la màniga un as inesperat: tornar a nàixer. El 30 d’agost del 1940 va desembarcar a Coatzacoalcos amb 132 refugiats republicans. Gairebé tots van fer cap a Ciutat de Mèxic. Ell, però, va preguntar si hi havia nens en aquella terra, perquè era mestre. “De nens en tenim, però d’escola no”. Diuen que ell va respondre que això era molt secundari, que amb un arbre que els acollís sota l’ombra generosa ja feia. I així va ser com es va quedar a San Andrés Tuxtla. No va tornar a fer servir la capa. Massa calor. A Mèxic, la guayabera es va convertir en el seu uniforme. No li agradava parlar dels seus orígens: “La Guàrdia Civil ja em va preguntar massa vegades d’on era”, però no es va oblidar de Puigverd. De fet, hi va retornar clandestinament en plena postguerra aprofitant el passaport mexicà. Es va tornar a obrar la màgia. Els nens s’havien fet grans, massa. Tots havien patit més pèrdues de les que podien assumir, però aquell dia van tornar a ser uns xiquets feliços.

El retrovisor (Segre, 12-7-19)

diumenge, 11 d’agost de 2019

'Alcàsser murders'

Netflix, docusèrie Alcàsser murders. Play. El cop de puny és dels que deixa marca. I no, no és perquè s’hi vegi res especialment morbós. Els anys noranta, tan frescos i homologables en els teus records, s’allunyen en direcció al pleistocè. Vint-i-cinc anys llargs després del triple crim de les pobres xiquetes se’ns jutja a nosaltres, als mitjans de comunicació. Encara que tu no haguessis format part d’aquell circ, passes vergonya, molta. El sedàs del temps és capriciós i va coronar com a reina del morbo Nieves Herrero, indultant il·lustríssims noms de la televisió que van competir amb ella per la carnassa. Només Paco Lobatón accepta el repte de mirar-se a l’espill i entonar el mea culpaAlcàsser murders recupera personatges que teníem oblidats, com Juan Ignacio Blanco. Durant molts anys va ser l’ombra de Fernando García, el pare d’una de les víctimes. “Llama poderosamente la atención” era la seua frase fetitxe amb què remarcava les preguntes sense resposta del cas. La bola va anar creixent. Podríem visualitzar Indiana Jones corrent en la mítica escena d’A la recerca de l’arca perduda. Però la polisèmia és meravellosa. Allò va ser una bola de les altres. Una mentida. Que si pel·lícula snuff, que si mà negra, que si poderosos que no volen que se sàpiga la veritat... Blanco apareix molt demacrat al documental. És evident que està molt malalt. Diu que es pensarà si lliura la cinta que, suposadament, callaria totes les boques, però no ho fa. I ja no ho podrà fer. Ha mort aquesta setmana, com en un dels cops d’efecte del cas Alcàsser, que no es limita a l’assassinat de Míriam, Tonyi i Desirée. “No dic el mateix que ahir perquè ahir era a la tele, i avui declaro en un judici.” La frase la pronuncia un germà del presumpte assassí, Antonio Anglés, fugit de la justícia. És un noi amb problemes mentals i una intel·ligència limitada, però resumeix amb precisió quirúrgica aquells anys foscos. La llum va a càrrec de l’escriptora Carme Miquel, que era tutora de dos de les xiquetes i que també va morir fa pocs dies. Ella ens recorda que el triple crim va afectar –i molt– la llibertat de totes les joves. “El missatge era: si fas autoestop, si surts de nit, mira què et pot passar.” El conte de la caputxeta per no enfrontar-nos al llop ferotge d’una societat patriarcal.

El retrovisor (Segre, 5-7-19)

divendres, 9 d’agost de 2019

L'infern


Abans es deia estiu al que ara en diem onada de calor. Figura que toca riure. Ha, ha, ha (llegeixi’s amb pauses sarcàstiques). Una onada de calor és l’infern. Les xancles que rellisquen en un peu suat, baralles de matinada. És la imatge dels gossos lliures de la meua infància entrant en un inquietant estat de letargia al mig del carrer. És la solemnitat del silenci asfixiant dels pobles deserts. A més de 37 graus només es pot aspirar a sobreviure. Una onada de calor és un femer que s’encén. L’autocombustió de gallinassa com a metàfora de com de merdós pot ser l’estiu. Fa dos dies que plou cendra a desenes de quilòmetres de l’incendi de la Ribera d’Ebre. És un foc de dimensions colossals, devastador. Fa por. Milers i milers d’hectàrees consumides. La impotència de saber-se David i lluitar amb una fona contra el monstre. És massa aviat per fer balanç. Només es poden posar xifres al dolor, però seran insuficients. Cap estadística podrà fer marxar mai més l’olor de fum dels records dels que han vist el seu poble cercat per les flames. Cap número pot explicar la tristor en veure els arbres que treballaves inerts. Esquelets vestits de dol en un paisatge desolador. Un horitzó mort, com els animals de les granges. Intento no imaginar la seua desesperació. No hi ha escola de calor que et graduï per assumir tanta monstruositat. Això és l’infern, l’estiu és l’infern. Sóc una hater sense concessions. De sempre, ho admeto. Però enguany més, potser. No em puc treure del cap que va començar amb una gateta espantada fugint dels petards que va tenir la mala sort d’ensopegar amb uns psicòpates. Tenia dos mesos. Era una boleta de pèl estarrufat. Segur que es va deixar agafar dòcilment. Li van introduir un petard a dins de la boca. Fa mal sospitar que van riure quan es va sentir el so esmorteït de la crueltat. La van deixar malferida. Ni la decència de rematar-la. Potser van anar de revetlla i van ballar amb algú que ni podia sospitar que es deixava abraçar per un sàdic. La gateta va agonitzar al carrer fins que una bona persona la va portar al veterinari. Cures d’urgència, antibiòtic i la constatació que calia operar-la d’urgència per reconstruir-li la boca. No va poder superar les greus ferides. Les bèsties campen lliures, impunes. Odi etern.

El retrovisor (Segre, 28-6-19)

dijous, 8 d’agost de 2019

L'armari del barracó 13

Faig tard però si sóc l’última, ja apagaré el llum. La història és tan bonica que no m’hi sé resistir. Començo pel final. Diumenge vaig veure una fotografia d’un nen de mirada profunda que em va recordar Andoni Erburu, el protagonista de Secretos del corazón. El petit d’ulls foscos tenia a les mans un exemplar atrotinat de Le maître de forges, una obra de Georges Ohnet que potser no ha estat digna de figurar a cap cànon literari però que, sens dubte, va fer història. Aleshores descobreixo que el nen seriós es diu Llibert i que no és al Vilosell, on s’ha captat la imatge, per casualitat. El llibre que subjecta és un dels 200 que formaven part de la biblioteca clandestina de Mauthausen. La va crear Joan Tarragó, un militant del PSUC que va enllaçar la Guerra Civil amb la resistència francesa i va acabar amb un sinistre 4.355 tatuat al braç. Aquell jove del Vilosell va passar quatre anys i quatre mesos en aquell infern. “Si surto viu del camp el meu primer fill es dirà Llibert o Llibertat.” Va ser un nen. L’editor Llibert Tarragó, especialitzat a traduir al francès autors catalans, va néixer nou mesos després que els americans alliberessin Mauthausen, com una celebració de la vida. I per ell es diu Llibert, el petit Llibert d’aquesta història. Simbòlicament, l’un va donar a l’altre l’exemplar de Le maître de forges perquè passés a formar part de La Clandestina, com es diu des de diumenge la biblioteca municipal del Vilosell, en honor a Joan Tarragó. Llegir és ser lliure. Un deportat cors li va recordar molts anys després de la II Guerra Mundial al bibliotecari de Mauthausen que La cartoixa de Parma de Stendhal va ser el salvavides al qual es va poder agafar per no deixar-se enfonsar en aquell mar d’horror que feia olor de carn cremada. Sobreviure era una manera de resistir. De rebel·lar-se. De guanyar la partida als nazis. Podien obligar els presoners a pujar a fuetades les 186 escales de la cantera deu o dotze vegades al dia carregats amb vint quilos de pedres, però no podien evitar que Émile Zola, Victor Hugo o Dostoievski, secretament amagats en un armari del barracó 13, els permetessin anar molt lluny, on no arribava el fum del forn crematori. On hi havia un futur que es diria Llibert o Llibertat.

El retrovisor (Segre, 21-6-19)

dimecres, 7 d’agost de 2019

Alcalde amb camisa hawaiana

El Palau de Vidre dels Camps Elisis –­per als de fora de Lleida: sona molt millor del que és­– es va omplir de gom a gom. L’acte s’havia previst sota el majestuós sostre de l’Aula Magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, però no va poder ser. Massa gent. Programar una conferència sobre literatura en diumenge sembla una temeritat, però el reclam era Patricia Highsmith. Tenia fama d’antipàtica. De cruel, fins i tot. A Lleida va ser prou correcta, diuen, però no va somriure ni per equivocació. “I’m happy to be in the town of Lleida –in Catalonia– which I’ve been told at times in the past was not a part of Spain”. Públic a la butxaca. Era el 26 d’abril del 1987. Culminava el que es va batejar com la Setmana de Rellançament de l’IEI. Un eufemisme com un altre per dir que es trencava amb un passat poc homologable de leridanismo afecto al régimen. Dotze anys després de la mort de Franco (dotze!), la democràcia encara no havia traspassat els murs d’aquest magnífic exemple del gòtic civil català. L’encarregat de passar del blanc i negre al color va ser Miquel Pueyo, que demà es convertirà en alcalde de Lleida. La creadora de Mr. Ripley, amb una eterna cigarreta a la mà, va evitar les fotos com un vampir es guarda del sol. Va meravellar-se amb el prodigi de Sant Jordi, quan la festa no era tan demencialment comercial com ara, i es va sorprendre en veure la inevitable llauna de caragols amb què va ser obsequiada. De nit, caminant per Prat de la Riba, s’aturava en cada munt de brossa buscant un tresor. “A Nova York et pots moblar l’apartament si mires bé als contenidors”. A Lleida encara no n’hi havia. Ens agrada pensar que érem moderns, però els 80 feien olor de ranci. Aquella mítica setmana també van passar per l’IEI Bernard-Henry Lévy, Miguel Delibes, Vázquez Montalbán, Baltasar Porcel, Joan Perucho... Pueyo va deixar poc després el càrrec de director per anar al Parlament. Al debat de política general del 1991, els tres diputats d’ERC –ell, Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira– van presentar una resolució a favor del “dret democràtic a la independència política” de tots els pobles d’Europa, incloent-hi el català. Es van quedar sols. Una foto per a la història amb camisa hawaiana made in Lleida.

El retrovisor (Segre, 14-6-19)


dimarts, 6 d’agost de 2019

Ignorants

Cada any em meravella. Amb la precisió d’un rellotge suís, l’arbre esquifit de darrere de casa, tan vell que no queda ningú viu que recordi quan ni qui el va plantar, floreix la primera setmana de juny. Mai no s’ha endarrerit més enllà del dia 10. Les flors, de color malva, semblen fetes de paper de pinotxo. Primer n’esclata una, solitària, anunciant la imminència de l’estiu. Com un miracle discret, humil. I ja no hi haurà aturador. Les flors s’atapeiran a l’arbre esquifit amb la rebel·lia d’una insòlita primavera atrinxerant-se al calendari fora d’hores. Altives, en la seua fràgil bellesa. La calor les matarà d’aquí a poques setmanes. Al voltant del tronc, com una ofrena, hi haurà un cercle de flors pansides, una corona blava. Sí, blava. Aquest canvi sobtat de color quan cauen a terra també em deixa perplexa. Hi ha alguna cosa de ritual en els cicles de la natura. Sé que s’apropa Sant Jordi quan floreix un roser tant o més vell que l’arbre esquifit. Tant és si fa un abril fred, com el d’enguany, com si ja es troba a faltar la màniga curta: una setmana abans de Sant Jordi s’obre el primer capoll. I em sobta la sincronia gairebé perfecta. Sento que el món està en ordre, però no me’n sento part. En algun moment es va trencar el vincle atàvic que ens lligava a la terra. El meu pare posa nom a tots els arbres. A tots els vents que bufen. A totes les bèsties autòctones que habiten el seu petit món. I sap distingir si un gos lladra, clapeix, udola... Cada so que emeten té un significat clar i diàfan per a qui no tracta els animals com a eterns cadells d’éssers humans, sinó que els respecta pel que són. Per com són. L’escorpí reivindicant-se a lloms de la granota. I això em fa pensar en un article llunyà en què el periodista i filòsof Francesc Orteu parlava de mon padrí tot i no haver-lo conegut. “Això és blat i això és ordi”, li va ensenyar a distingir a mon germà, encara petit des del cim de Montmaneu. Els seus ulls blavíssims mirant el món sense pressa. “El més commovedor que podem arribar a contemplar és com algú mira. És difícil mirar les coses així en una ciutat, és difícil transmetre el mateix sentit rodó i absolut”, va deixar escrit Orteu. Hi penso avui que no sóc capaç de posar nom a l’arbre que rego. I em sento profundament ignorant.

El retrovisor (Segre, 7-6-19)

dimarts, 18 de juny de 2019

Retorn a Atarbe

No recordo haver vist cap pel·lícula seua, de petita. La recordo a ella. Analía Gadé em tenia fascinada. Potser eren els seus ulls felins, o aquell accent subtilment exòtic. La vaig conèixer molts anys després. Un dia estrany en què el teatre Principal de Lleida va viure una estrena cinematogràfica en delate. Analía no va defraudar. Va arribar amb un vestit de nit del color de la seua mirada i es va posar el públic a la butxaca demanant que ningú no canviés de llengua per ella i es fessin els parlaments en català. Jo era al vertiginós galliner, mirant-m’ho des d’un pla gairebé zenital. Ella estava una mica nerviosa. Era la protagonista d’una pel·lícula que no havia tornat a veure des de feia prop de quaranta anys, i d’això ja en fa més de vint. Ni ella ni ningú. L’original de La fiel infantería, rodada íntegrament a Lleida el 1959, es va perdre i des de l’Ateneu Popular de Ponent es va fer una tasca gairebé detectivesca per trobar-ne una còpia i rescatar de l’oblit el film de Pedro Lazaga. Analía Gadé no recordava la pel·lícula, però sí la ciutat. Ella es va allotjar a l’hotel Palace, lleidatanitzat com a “Pal·les” des que és un edifici institucional. “El millor era fer de roig”, ens havien explicat aquella setmana alguns dels extres que van participar en la pel·lícula. Els rojos, com que es morien abans, no havien de córrer tant, i perquè semblessin més mal farjats portaven un uniforme que els anava gran. “Els nacionals es pelaven de fred, però nosaltres ens podíem deixar la nostra roba a sota”. Coses de fer la mili a Lleida aquell 1959. Al film, Lleida és Atarbe. Les 800 persones que vam omplir el Principal no vam estar gaire al cas de com anava la cosa. Arturo Fernández es casava amb Analía, com tocava. La guerra la guanyaven els bons... Només ens interessava veure Laura Valenzuela, Jesús Puente, Tony Leblanc o Alberto Closas en escenaris que reconeixíem, encara que molts ja s’havien perdut: el llac dels Camps Elisis, la Seu Vella reconvertida en caserna, el cine Fèmina... Era un gran revival. “Això serà un avançament del 20-N”, s’havia sentit abans que s’apaguessin els llums, però el 1959 hi va haver una apertura escarransida que va ser premiada amb l’ingrés d’Espanya a l’ONU i Lazaga dedicava el film a “tots” els morts. I això ja era un gran què.

El retrovisor (Segre, 31-5-2019)

dilluns, 17 de juny de 2019

Polítics

Una de les persones que més he admirat i admiro va morir ara fa vint anys, el maig de 1999. L’he reivindicat moltes vegades. I ho seguiré fent. A Jaume Magre, ara, no sabríem definir-lo. “Agitador cultural”, vaig escriure en una de les darreres entrevistes que li vaig fer. Però monsieur Magre, com el coneixien els seus alumnes de l’Alliance Française, era molt més. Ell va avançar-se al Maig del 68 i aquell febrer va ser realista i va demanar l’impossible: convertir un passadís del segon pis del número dos del carrer Bisbe Huix en la Petite Galerie. La primera exposició col·lectiva d’aquell minúscul espai va portar a Lleida Tàpies, Vila-Casas, Cuixart, Ràfols-Casamada, Guinovart, Hernández Pijuan, Tharrats... Però Magre també va ser polític. Militava al PSC, sector Congrés. Sempre s’hi referia com “el partit” i aspirava a estimar les seues sigles amb la intensitat gairebé mística dels vells militants del POUM. Això sí, a la seua manera. “Al partit ja ho saben: poden comptar amb mi per al que vulguin, però per aquí no hi passo”, deia en referència als actes electorals en mercats i els debats de gesticulació i poca argumentació. Als setanta anys encara pagava hipoteca. “Hi ha gent que no entén que pots estar en política sense pretendre treure’n cap contrapartida.” Va afegir una anècdota commovedora: “Quan era a l’ajuntament va venir a veure’m un company de partit per demanar-me feina per al seu fill. Era una família amb pocs recursos però, evidentment, li vaig haver de dir que per més greu que em sabés jo no hi podia fer res. Es va enfadar tant que va trencar el carnet del PSC i em va dir, amargament, que de què li servia.” Per a ell la política era una altra cosa. Era fill d’un diputat d’Esquerra que va haver d’anar a l’exili. Va marxar amb el puny alçat i va tornar amb la mà estesa. Sense acritud. Quan li van concedir la Creu de Sant Jordi vam fer balanç: “Tinc assignatures pendents, però em sento orgullós, sense falses modèsties, d’haver apostat per l’assaig en català creant el Premi Vallverdú i d’haver posat en funcionament l’Escola de Belles Arts i l’Aula de Teatre. No han de ser fàbriques d’artistes, sinó centres per formar públic.” La mirada posada en un futur que ja no veuria. Em pregunto a qui votaria diumenge.

El retrovisor (Segre, 24-5-2019)

diumenge, 16 de juny de 2019

L'article que no havia d'escriure

No hauríeu d’estar llegint aquest article perquè jo no l’hauria d’haver escrit. Dissabte ens vam despertar amb la notícia tan brutal com absurda que l’Òscar Mirón havia mort. Òscar i mort, res no tenia sentit. Com s’ha de morir algú sa de 43 anys? El missatge especificava que havia patit un accident de trànsit, però no t’ho acabes de creure. Fa més de vint anys que l’Òscar forma part del paisatge de la teua quotidianitat. Ell i la seua càmera. El corb de Poe planant sobre els nostres caps. “Mai més”, et repeteixes com una lletania. I et sorprens amb la rotunditat de dos paraules tan inofensives i, a la vegada, tan devastadores. A la nostra societat, la mort és tan abstracta i asèptica que només es fa tangible en forma d’absència. Aquell cop de puny inesperat que et propina una cadira buida, un llibre a mig llegir, unes espardenyes a la vora del llit. L’Òscar ja no hi és. Una frase curta per a un dolor immens. I no pots evitar de mirar cap amunt. El cel es mostra insípid i te n’alegres. A ell li agradava d’exercir de caçador de tempestes. De perdre’s en l’horitzó encès de les postes de sol. De comptar estrelles en les nits infinites. Hauria estat obscè que se li hagués escapat aquesta darrera foto. L’Òscar ja no hi és. Per donar sentit a aquesta irrealitat he de recórrer a una nena de cabells blancs que em va fer entendre la mort ja fa molts anys. Ana María Matute s’indentificaria amb aquells mítics versos de Gil de Biedma sobre la Guerra Civil: “Fueron, posiblemente, los años más felices de mi vida.”

Anys de llibertat salvatge. Un dia que s’havia despertat “amb aquell cel d’alumini que se li posa als hiverns de Barcelona”, el seu germà la va portar a veure un mort. “Bé, matat”, precisaria. Un home amb barba que tenia la boca mig oberta i a la mà, un tros de pa amb xocolate. “Això em va donar la sensació de mort, més que el cadàver. Vaig entendre la fugacitat de la vida. En teoria, ja sabia què era la mort. M’havien dit que els avis eren al cel i totes aquestes coses... però la mort –la Mort–, no sabia què era, no la podia concebre. Amb la gana que passàvem, constatar que aquell home no s’havia menjat el pa amb xocolate va ser més colpidor que veure el seu cos inert.” Una descripció de la mort commovedora, precisa, esgarrifosa.
El retrovisor (Segre, 17-5-2019)

dissabte, 15 de juny de 2019

Flors, cambreres i altars


Tradició: “Costum que ha prevalgut de generació en generació.” El diccionari no precisa quants anys hem de remuntar per trobar el moment precís en què algú va tatxar un meló i el va trobar prou bo per guardar-ne la llavor, però donava per fet que serien molts. I no. Demà a Lleida es farà l’ofrena floral a Sant Anastasi. Una munió de criatures amb vestits folklòrics desfilaran per la plaça Sant Joan. Sempre m’havia pensat que era una herència cultural que es remuntava, pel cap baix, a la Renaixença. El cotó no enganya, però les aparences sí. Abril del 1967: “En la tarde de ayer y en los salones de la Sección Femenina, en la calle Mayor, tuvo lugar un vino de honor organizado por las damas camareras del altar de San Anastasio y el Círculo Medina de la Sección Femenina.” En aquella reunió de dames cambreres que servien vins d’honor es va plantejar la idea. “Para ello solicitan a todas las familias leridanas que deseen participar en tan singular y atractivo acto, tengan a bien vestir con los trajes típicos de Cataluña a sus hijos, y, los mismos, en la solemne ofrenda que se hace cada año ante el Palacio de la Pahería, depositen, ataviados con dichos trajes; su ofrenda floral a los pies del Santo Patrono de la ciudad.” I així va ser com aquella festa major de fa poc més de cinquanta anys es va treure de la màniga una tradició que no ho era. En la florida retòrica de l’època s’explicava que “desde hace algo más que un mes, en numerosos hogares leridanos, las madres de nuestra ciudad se han desvivido en confeccionar, para sus hijos o hijas, los trajes típicos de las provincias de Lérida, a fin de que los luzcan el próximo día 11 en la magnífica y extraordinaria ofrenda floral que todos los niños leridanos tributarán al Santo Patrono de la ciudad, San Anastasio”. Això de les províncies en plural desconcerta una mica. Al final resulta que fan una mena de vegueries perquè les cambreres proposen a “las modistillas” que facin “con exquisito primor y gran esmero” vestits de catalans per als nens “y el de Pubilla o de la montaña o la huerta leridana las niñas”. Poden triar. La idea va quallar i aquella festa major ja es va haver d’anar a la “espaciosa plaza de España”. I fins ara. Bé, ara es diu plaça de Sant Joan.

El retrovisor (Segre, 10-5-2019)