dimecres, 25 de desembre del 2019

Ulleres per a Santa Llúcia

El cosidor era l’habitació més lluminosa de la casa. I la més neta, malgrat els fils de colors que es camuflaven a l’estampat de les rajoles. S’hi sentien cançons, de vegades. Abans la gent cantava. Cantaven els pintors, els paletes, els escombriaires, els pagesos... Els més tímids només xiulaven. El cosidor era una cambra amable, femenina, gairebé lorquiana. Poques dones hi havia que no sabessin cosir, que no fossin capaces de transformar un retall de roba comprat per quatre rals en un vestit de festa major. Durant la guerra havien obrat miracles com fer truites sense ous, però els prodigis de l’enginyeria financera domèstica mai no han cotitzat a l’alça. Avui és Santa Llúcia, patrona de les modistes, els informàtics (Santa Tecla va badar) i els oculistes. Patrona dels mercats de Nadal, ara mateix. No fa tants anys, era festa grossa. Les dones sortien dels cosidors per celebrar el seu dia. “Lo llenan todo con la policromía de sus tocas de papel y con sus risas frescas.” El subjecte de la frase són modistes, però se’ls deia modistilles. Diminutiu pejoratiu. L’he tret d’una crònica de Santa Llúcia del 1934. Pensava que si reculava més enllà del franquisme m’estalviaria la ferum de Sección Femenina, però en plena república s’escrivia això. I es rematava que després d’aquesta passejada d’ufanosa joventut se celebrarien “los inevitables concursos de belleza”. Inevitables. Tant era que aquestes pobres noies (pobres, literalment) fossin unes virtuoses de l’agulla. Se les avaluava per com de bé lluïen “las redecillas de papel”. Eren modistilles i només podien aspirar a casar-se. Amb aquests precedents no és estrany que el 13 de desembre del 1960, primera Nit de Santa Llúcia d’Òmnium Cultural amb premi Sant Jordi, una novel·la escrita per una dona passés sense pena ni glòria. Un jurat presidit per Josep Pla i format íntegrament per homes: Jesús Ernest Martínez Ferrando, Jordi Rubió, Agustí Calvet Gaziel, Joan Pons, Joan Fuster i Joan Petit, va descartar La plaça del diamant de Mercè Rodoreda. Només Fuster i Petit la van votar. Es va imposar Viure no és fàcil, d’Enric Massó. A banda de Rodoreda, van marxar amb les mans buides Pere Calders, Manuel de Pedrolo i Xavier Benguerel. Que santa Llúcia ens conservi la vista.

El retrovisor (Segre, 13-12-2019)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada