Aquesta no és una història èpica. És trista. Absurda, fins i tot, com ho són totes les guerres. La protagonitza una branca de la meua família materna, però podria ser de la teua. És la història de dos dels meus besavis. No els he conegut. De fet, ni tan sols tenia cap foto seua fins que Facebook va obrar el miracle i un dels seus néts em va permetre posar-los cara quan ja portaven setanta anys morts. Eren persones senzilles. Un d’aquells eufemismes que s’usen per dir que eren pobres. I analfabets, segons constava al cens electoral. Quan va esclatar la guerra ja eren avis de quatre néts. No arribaven als seixanta anys, però ho tenien tot fet. Una versió rural de ningú no parlarà de nosaltres quan hàgim mort. En onze mesos, en només onze mesos, van entendre el títol d’una novel·la que Mercè Rodoreda encara no havia escrit. Quanta, quanta guerra van haver de suportar. El 2 de novembre del 1937 una bomba va matar el seu nét gran quan era a escola. Va ser un dels prop de mig centenar d’alumnes del Liceu Escolar que no es farien grans. La repadrina ja no es trauria mai més el dol. Encara no havien passat tres mesos i va enterrar la filla gran, que va morir de part. Li van afusellar una germana i va veure marxar a la guerra els dos fills. Un de disset, lleva del biberó. Un de més de trenta que ja era pare de família, lleva del sac. El petit va tornar. El gran, no. Diumenge, el seu nom s’escriurà al Memorial de les Camposines de la Fatarella. El seu, Josep Teixidó Vallés, i el de 1.500 soldats. Ell és el número d’expedient 5.678 al cens de desapareguts de la Guerra Civil. Els seus néts encara el busquen, com va fer el seu fill tota la vida. Era un xiquet de només cinc anys quan va anar de la Granja d’Escarp a la Granadella per veure per darrer cop el seu pare, que va tenir un permís abans d’anar al front. Van dormir tots tres al ras, en una plaça porxada, i es van acomiadar sense saber que seria per sempre. La guerra va durar molt poc per a ell, 82 dies. Així es titula precisament el treball de recerca que li ha dedicat el seu besnét. Poca gent queda viva que recordi Josepet de la Gepeta, com se’l coneixia al poble, però això no vol dir que s’hagi oblidat. No es pot passar pàgina quan encara hi ha tants morts per enterrar.
El retrovisor (Segre, 15-11-2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada