La gran mentida

Als lectors més joves els hi sonarà a teoria de la conspiració, però ara fa cinquanta anys es va intentar separar Lleida de la resta de Catalunya. I amb una argumentació pseudocientífica de pes: les comarques de Lleida no eren genuïnament catalanes. Eren lleidatanes. I prou. De fet, segons aquestes tesis, a Lleida es parlava una curiosa barreja de català i castellà. Érem tan clarament en terra de ningú que “la verdadera causa por la que fue elegida Lérida para la instalación de la única Universidad de la Corona de Aragón, fue precisamente por su carácter autónomo e independiente, que al no poder realmente ser considerada como aragonesa o catalana, no podrían surgir suspicacias entre aragoneses, catalanes, valencianos ni demás dominios de Jaime II”. Sí, d'acord, de bestieses se n'escriuen i se'n publiquen moltes. Però aquesta anava de debò. Es recollia en un llibre de 1963 publicat per l'aleshores Instituto de Estudios Ilerdenses, el pal de paller de la cultura de Ponent. L'autor de l'afirmació, de fet, era un conseller de la institució, Antonio Hernández Palmés.

Lérida entre Aragón y Cataluña en la geografía y en la historia va ser un globus sonda llençat -amb el suport del règim franquista- per part d'un moviment social més arrelat del que ens agrada creure avui dia: el leridanismo. Compte, que no es tracta de lleidatanisme. El matís sembla molt subtil, però com ja va estudiar l'escriptor Josep Vallverdú als anys seixanta, encara que ambdós conceptes es trobin i fins i tot es retroalimentin, hem d'entendre el lleidatanisme com un provincianisme més o menys tronat però innocu.

Ara bé, el leridanismo era una altra cosa que feia molts anys que es gestava. Miquel Pueyo recull en el seu imprescindible Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols, les significatives paraules pronunciades a Lleida el 19 de maig de 1939 en el marc dels actes commemoratius del primer Desfile de la Victoria: “estamos en Lérida, la ciudad que tiene tanto de catalana como de aragonesa (...) Lérida, además de sentirse española es la población más aragonesa fuera de Aragón”. I el missatge va quallar entre els adeptes al règim. Molts eren funcionaris vinguts de fora, però també hi havia una part important del lleidatanisme. De famílies provinents de la dreta catòlica moderada i de la Lliga Regionalista. El 1941, en plena misèria de cartilles de racionament, es funda a Lleida un selecte club gastronòmic, el Caliu Ilerdenc. En teoria, es tracta d'una associació privada de lletraferits amants de Lleida i de la bona taula. Però la seva ombra seria molt allargada. Entre els autoanomenats caliuencs, hi haurà tots els futurs càrrecs franquistes de la ciutat.  Conten que es reunien en un xalet d'Eduardo Aunós, que va tenir el dubtós honor de ser ministre en dos dictadures: la de Primo de Rivera i la de Franco. I, precisament, sota un oli del generalísimo tenien lloc les trobades. 

Un any després de la fundació d'aquest nucli dur del leridanismo més ranci es funda l'Instituto de Estudios Ilerdenses, que serà el seu braç armat. La tertúlia privada passa a ser política cultural. I els membres de l'associació es converteixen en consellers d'aquesta institució, que publicarà llibres dels membres de Caliu Ilerdenc, i estendrà el seu discurs més enllà de la sala d'Eduardo Aunós.

La llavor estava plantada i la terra, ben adobada. El leridanismo va anar creixent, guanyant terreny. Va anar calant en la societat. Evidentment, no tothom hi combregava, però els díscols no tenien columna a la premsa ni  tribuna de l'IEI per fer arribar les seves tesis a la població, així que els seus intents per frenar aquest despropòsit resultaven estèrils. És en aquest context tan favorable per als interessos leridanistas que Henández Palmés publica un opuscle que senta les bases per a que el règim passi a l'acció. El pla és ben senzill: “El dilema que plantean en su polémica, es aclarar si Lérida debe ser considerada como aragonesa o como catalana y se olvidan de que la verdad hay que buscarla en la siguiente afirmación: ni catalana ni aragonesa, Lérida es leridana”. A veure qui li podia discutir que Lleida no fos lleidatana. Llàstima que els cartògrafs obeïssin ordres i hagués estat “legalmente incorporada a la región catalana”. Tranquils que hi trobarem remei. D'una banda, estigui al cantó del mapa que estigui, “Lérida y toda su región natural forma parte de esta comunidad de destino en lo universal que es España, y por encima de nuestra idiosincrasia particular, los leridanos nos sentimos españoles y siempre seguiremos dando fe de nuestra fidelidad y lealtad a los intereses supremos de la Patria”. 

 

I per si no n'hi hagués prou, es decideix de separar Lleida de la regió Nordeste (eufemisme per referir-se a Catalunya). I integrar-la a la nova regió del Valle del Ebro. S'havien cansat de dir que Lleida no era catalana ni aragonesa, però no van dubtar a moure el mapa d'Espanya. 

La societat lleidatana se'n va fer creus. El règim franquista no comptava amb l'oposició en bloc de tot el territori. S'escalfen els ànims.  El franquisme en pren nota i el 1966 el president de la Diputació, Antonio Aige, nega els rumors: “La naturaleza catalana de la provincia de Lérida es un hecho tan incontrovertible que no admite discusión ni duda de ninguna clase y todo rumor o argumentación en sentido contrario debe considerarse tendenciosa y lesiva a los intereses de Lérida, Cataluña y España”. Aquell mateix any, les institucions franquistes difonen un comunicat insòlit. Recordem que la premsa només publica allò que s'autoritza, de manera que s'ha de considerar com a mínim estrany que calgui fer un desmentit com aquest: “En una de estas especulaciones aparecía Lérida dentro de la demarcación del Bajo Ebro. Se ignora cómo haya podido trascender esa hipótesis, una más entre tantas, hasta alcanzar la difusión registrada”. Vés per on, ara resultarà que el periodisme d'investigació estava permès i que algú havia tret a la llum els papers que no tocaven.

Per si de cas, els intel·lectuals que havien fet pedagogia arreu del país per advertir del que estava passant van decidir de publicar el llibre Lleida, problema i realitat. Era el 1967. Josep Lladonosa, Joan Gabernet, Simeó Miquel, Francesc Porta i Josep Vallverdú signen un treball que va ser silenciat pels mitjans del règim però que aquell estiu es convertiria en bestseller. Una rigorosa radiografia de la realitat lleidatana en què, evidentment, la catalanitat ni es reivindicava ni es posava en dubte perquè era òbvia. 

 

 








(*) Resum d'un article publicat al setmanari El Temps amb motiu del número 1.500