Matar dimonis

Mossèn Ramon Huguet, rector del Cogul, estava esfereït per l’afició que tenia la canalla d’aquell poble a matar dimonis. Intrigat, una tarda va seguir els xiquets per veure en què consistia aquell joc. S’emportaria la sorpresa de la seua vida. Armats amb pedres, els petits carregaven contra uns ninots pintats en una roca. Mossèn Ramon era un home de cultura i de seguida va intuir els milers d'anys d'història de la balma. Lluny de promoure l’extermini satànic, va contactar amb els autors de la futura Enciclopèdia Espasa Calpe, que es trobaven en el procés de recollida de dades Des d'aquell llunyà 1908 el jaciment està considerat un dels més importants de Catalunya i, de fet, està declarat Patrimoni Mundial per la Unesco. Impressiona. Hi ha més de quaranta figures de diferents èpoques. Unes daten del 7.000 abans de Crist, però n’hi ha d’anteriors, de caire més esquemàtic. I de molt posteriors. Fins i tot hi ha una inscripció llatina: Secundio votum fecit. O, el que és el mateix, la Roca dels Moros va ser un espai de culte durant segles. I la màgia perdura. El neolític és bellament narrat en aquesta balma. Hi trobem toros, cabres, cérvols i, és clar, caçadors amb arc. Les escenes cinegètiques, però, no són les més excitants. Unes dones vestides amb llargues faldilles i els pits enlaire ballen al voltant d’un home amb el membre en erecció. La notícia va córrer com la pólvora. I sense Twitter ni Whatsapp. “Pintures quaternàries al Cogul!” -així li'n deien-. El Centre Excursionista no va tardar a muntar una sortida. I no era fàcil. Els camins eren de l'època de les pintures, si fa no fa. “Mos ham perdut, am volcat dos vegades; però... no'ns ha passat res”, van resumir quan la tartana va retornar a Lleida. Estaven emocionats. El professor de Prehistòria de la Universitat de Fribourg Henri Breuil va confirmar la importància de la descoberta. La correcció política no era el fort d'aquest expert, que destaca que l'escena del ball és anàloga “á la que's practica entre molts dels salvatjes actuals”. Parlant de salvatjades: fa anys que aquest patrimoni no es pot visitar. S'hi ha construït un Centre d'Interpretació... però no hi ha diners per posar-lo en marxa. Per sort, on no arriben les institucions, arriba l'interès dels veïns, que han rebut formació al Museu de Lleida per exercir de guies voluntaris.

El retrovisor (Segre, 1-3-13)