Més dolent que el fred tardà

Si t'has criat en un poble pagès sabràs que no es pot ser més dolent que el fred tardà. Aquest fred que imposa la llei de l'hivern als dies insubmisos de març, quan la primavera s'obre camí per la primera escletxa de sol que troba. L'alegria s'escampa amb impaciència i converteix l'horitzó en una immensa catifa de pachtwork. La misteriosa geometria dels bancals florits. Un paisatge tan bell com efímer. I fràgil, molt fràgil. Aquests brots a punt d'esclatar amb exhibicionisme cromàtic no aguantaran una gelada. I se sentirà la veu apagada d'un home de pell colrada sentenciant que el fred ho ha matat tot. De vegades, el 'tot' és tan literal que mesos abans que les flors delicades pareixin el seu fruit ja se sap que serà un mal any de collita. Quedarà molta feina per fer i serà en debades. Impotència i ràbia. La cura d'humilitat de l'home quan s'enfronta a la força implacable de la natura. L'ai al cor quan la primavera arriba abans d'hora. De petit no entens per què s'interpreten com un mal auguri aquestes tardes de màniga curta convivint amb l'anorac. Aquest sol de propina que allarga els jocs fins al límit precís dels brugols. Aquesta llibertat imprevista. Encara no coneixes la cançó, però aprens que la tristesa no té fi, però la felicitat sí. Un final abrupte. Penso en una nit de maig. Cau un bon ruixat. Soroll de pluja que convida a tapar-te. Aquell so monòton i constant que bressola el son i invoca la nostàlgia. De sobte, algú apuja el volum més del compte. L'aigua ja no llisca, sinó que xoca amb les baranes dels balcons amb un repic metàl·lic que esgarrifa. En algun racó del teu ADN rural s'activa una alerta atàvica. Hi ha un silenci estrany. Un silenci esmorteït per un terrabastall que ha alçat tothom del llit. No els veus, però saps que a cada balcó hi ha uns quants parells d'ulls contemplant amb infantil incredulitat aquell desastre sense remei. Les persianes de fusta on espetega el gel fan de cortina al pudor. A la llàgrima de desesperació que aguaitarà sense demanar permís. A les il·lusions que s'escolen entre els dits instintivament enllaçats implorant clemència. L'escena dura uns pocs minuts que s'eternitzen. Sembla que el cel estigui disposat a caure. A deixar-se caure i esclafar-nos sense compassió. I és així com descobreixes per què no hi ha res que faci més por que una pedregada.

El retrovisor (Segre, 15-3-13)

La frontera invisible que separa un bancal
de presseguers d'un de pruneres.