De cos present

Sempre hi ha hagut padrins amb esperit rebel. Dels que no fan cas. Dels que no es resignen a passar la tarda tancats en un cafè, bevent camamilla o jugant al dominó. Encara tenen forces per voltar més enllà dels límits raonables de la preocupació dels seus fills. D'endinsar-se per camins poc aptes per a genolls que fallen. “Jo ja li he dit al pare: vostè faci el que vulgui, però sàpiga que ja tinc la roba a punt per quan me'l portin”. Vaig visualitzar el vestit enfundat, que sempre faria olor de càmfora. L'enigmàtica quotidianitat amb què les dones mudarien el vell com si anés a un casament. El so greu i esborronador de les campanes que posen el punt final. El misteri de la vetlla. No hi havia al poble casa més animada que la del difunt. La mort era un trasbals, però no des d'un punt de vista emocional. Durant un parell de dies, la casa s'omplia de gent. Tanta se n'esperava que es trucava a un paleta perquè apuntalés algunes bigues estratègiques amb uns ferros de colors. Era per llogar-hi cadires. Literalment. Cadires plegables de fusta, com les de l'envelat de festa major. El carrer n'estava ple. Els homes, si no feia fred, es quedaven a fora. Més per poder fumar que per deixar espai. A dins, de tant en tant, algú havia de cridar a l'ordre de tant xivarri. S'arribava amb posat seriós i compungit. I es lamentava la pèrdua. També es posava èmfasi en la bona feina que s'havia fet amb el cos. “Pobret, si sembla que dorm”. I, acte seguit, tocava destacar alguna virtut del finat. El protocol era estricte. Superat el tràmit, a seure al voltant del taüt. Primer, en silenci respectuós, però algú encetava una conversa en to de murmuri que s'acabava animant més del compte. D'això se'n deia vetllar. Els tanatoris ho han desvirtuat: que les sales de vetlla tanquin a la nit és pura contradicció semàntica. Aquest impasse de morts i vius compartint espai imprimia caràcter. Tret que hagués sigut una desgràcia, com se'n deia a la mort prematura d'algú que encara no tenia cap vestit penjat a l'armari, no se sentien plors. Alguna llàgrima dels familiars més directes i prou. Segurament, ningú no l'havia vist, però tenien interioritzada una escena d'À bout de souffle, de Godard en què Jean-Paul Belmondo diu: “nous sommes de morts en permission”. Som cadàvers de permís. Deixem-nos d'històries, que això s'acaba.

El retrovisor. Publicat a Segre (8-3-13)

Belmondo a 'À bout de souffle': "nous sommes de morts en permission".