Gent de mal viure?

Haver passat la infància en un poble petit i mal comunicat del Baix Segre als anys setanta impregna els meus records de neorealisme italià. Em veig corrent, esventada, per veure com munten el petit teatre a la plaça on cobraran vida uns putxinel·lis. La bruixa rebria, això ja ho sabíem abans de sortir de casa. I això ens faria riure molt. Aquella crueltat catàrtica de la canalla animant a donar garrotades. Després de la funció, els forasters desmuntarien la paradeta i encabirien aquell microcosmos de llops, dimonis, cavallers i princeses en una furgoneta atrotinada. Se n’anirien lluny. A cap lloc en concret i a tots. “Nosotros no somos de ninguna parte. Nosotros somos... del camino”, diu Carlos Galván en boca de José Sacristán a El viaje a ninguna parte, de Fernando Fernán Gómez. Aquest seria tot el contacte que tindríem amb les arts escèniques, tret de Santa Àgueda, quan les mares es passarien al teatre de varietats amb maquillatge excessiu i vestits de lamé. Les nostres activitats extraescolars consistien a allunyar-nos perillosament dels límits de la precària civilització on vivíem per descobrir indicis d’una guerra remota. Repelar-nos els genolls amb la bicicleta heretada. El teatre era un programa de televisió en blanc i negre, Estudio 1. Passarien molts anys fins que no vam descobrir que en un escenari es podia obrar màgia i que hi havia titelles tan delicats com en Jan. En Jan titella compto que va ser la primera obra de teatre infantil que vaig veure, ja adulta. Pura poesia. És una antiga producció del Centre de Titelles de Lleida que no ha perdut vigència. La descoberta del món a través de la música. Els xiquets van quedar hipnotitzats. Els pares, commoguts. Les cançons es van quedar amb nosaltres una llarga temporada. Les creia oblidades, però dimarts van emergir d’algun calaix de mals endreços del subconscient quan en una gala de promoció del teatre (!!!) vaig veure un vídeo en què uns nens deien gràcies com “els actors que feu teatre per a nens no sortiu abans de festa: la caputxeta i el llop no poden anar torrats”. Estupefacció. “No oblideu que estem acostumats a veure pel·lis de Marvel i de Pixar.” “Volem professionals”, afegien. Hi són. A l’Associació Teatre per a Tots els Públics. Llarga vida.

El retrovisor (Segre, 13-9-19)