Material escolar

El millor de l’agost és que s’acaba. Si t’apropes una caragola de mar a l’orella, t’arribarà el so esmorteït d’Earth, Wind & Fire escalfant a la banda. Música disco cantada en falset per celebrar la fi de l’estiu. Si no haguéssim potinejat tant els rellotges, la mort lenta i agònica de la calor culminaria amb l’ara enigmàtica dita de “per la Mare de Déu d’Agost, a les set ja és fosc”. Què més voldríem. No, encara queden moltes setmanes de penitència. De sentir el pes del món esclafant-nos sense pietat a l’hora de la migdiada. Però malgrat la suor, les xancles i els estampats impossibles, l’agost fa olor de llibres sense estrenar. Endorfina segregada a raig quan s’adquireix material escolar. Quan es prova la suavitat d’un bolígraf sense saber, encara, quines paraules escriurà. El verb fet tinta que habitarà entre nosaltres. La fe intacta en les nostres possibilitats. Defallirem abans no arribi el fred, en som conscients. Potser per això ens reservarem alguna llibreta. Com aquells vestits de mudar que penjaven a l’armari esperant ocasions que mai no arribarien. Eldorado ocult entre les pàgines en blanc d’un quadern que s’obre dòcil, reptant-te a conquerir un món que no existeix. L’abisme aclaparador d’avançar sense coordenades. La por irracional a profanar aquell primer full. Em costa estrenar una llibreta, ho admeto. És com si no volgués malbaratar les oportunitats que m’ofereix. I sé que un dia hi faré una anotació intranscendent i el quadern acabarà sent un objecte d’escriptori sense màgia ni misteri i que tornaré a comprar una altra llibreta en què dipositaré, intactes, les mateixes esperances. Si el material escolar ens atreu amb el magnetisme d’un imant és perquè no renunciem a encetar un nou curs, encara que faci dècades que no anem a escola. A aprovar-nos. Una prometedora llum de setembre inundant de calidesa l’horitzó després d’unes vacances eternes. “¿Cuántos siglos caben en las horas de un niño?”, es pregunta Luis Cernuda. Hi ha un temps en què som eterns. El futur ofereix tantes possibilitats que cap dels llapis que comprem aquests dies tindrà una mina prou llarga per escriure tantes vides com podríem viure sense ser massa conscients que arribarà el moment en què “el tiempo nos alcanza”. Farem tard a la nostra cita.

El retrovisor (Segre, 9-8-19)