'Alcàsser murders'

Netflix, docusèrie Alcàsser murders. Play. El cop de puny és dels que deixa marca. I no, no és perquè s’hi vegi res especialment morbós. Els anys noranta, tan frescos i homologables en els teus records, s’allunyen en direcció al pleistocè. Vint-i-cinc anys llargs després del triple crim de les pobres xiquetes se’ns jutja a nosaltres, als mitjans de comunicació. Encara que tu no haguessis format part d’aquell circ, passes vergonya, molta. El sedàs del temps és capriciós i va coronar com a reina del morbo Nieves Herrero, indultant il·lustríssims noms de la televisió que van competir amb ella per la carnassa. Només Paco Lobatón accepta el repte de mirar-se a l’espill i entonar el mea culpa. Alcàsser murders recupera personatges que teníem oblidats, com Juan Ignacio Blanco. Durant molts anys va ser l’ombra de Fernando García, el pare d’una de les víctimes. “Llama poderosamente la atención” era la seua frase fetitxe amb què remarcava les preguntes sense resposta del cas. La bola va anar creixent. Podríem visualitzar Indiana Jones corrent en la mítica escena d’A la recerca de l’arca perduda. Però la polisèmia és meravellosa. Allò va ser una bola de les altres. Una mentida. Que si pel·lícula snuff, que si mà negra, que si poderosos que no volen que se sàpiga la veritat... Blanco apareix molt demacrat al documental. És evident que està molt malalt. Diu que es pensarà si lliura la cinta que, suposadament, callaria totes les boques, però no ho fa. I ja no ho podrà fer. Ha mort aquesta setmana, com en un dels cops d’efecte del cas Alcàsser, que no es limita a l’assassinat de Míriam, Tonyi i Desirée. “No dic el mateix que ahir perquè ahir era a la tele, i avui declaro en un judici.” La frase la pronuncia un germà del presumpte assassí, Antonio Anglés, fugit de la justícia. És un noi amb problemes mentals i una intel·ligència limitada, però resumeix amb precisió quirúrgica aquells anys foscos. La llum va a càrrec de l’escriptora Carme Miquel, que era tutora de dos de les xiquetes i que també va morir fa pocs dies. Ella ens recorda que el triple crim va afectar –i molt– la llibertat de totes les joves. “El missatge era: si fas autoestop, si surts de nit, mira què et pot passar.” El conte de la caputxeta per no enfrontar-nos al llop ferotge d’una societat patriarcal.

El retrovisor (Segre, 5-7-19)