L'infern

Abans es deia estiu al que ara en diem onada de calor. Figura que toca riure. Ha, ha, ha (llegeixi’s amb pauses sarcàstiques). Una onada de calor és l’infern. Les xancles que rellisquen en un peu suat, baralles de matinada. És la imatge dels gossos lliures de la meua infància entrant en un inquietant estat de letargia al mig del carrer. És la solemnitat del silenci asfixiant dels pobles deserts. A més de 37 graus només es pot aspirar a sobreviure. Una onada de calor és un femer que s’encén. L’autocombustió de gallinassa com a metàfora de com de merdós pot ser l’estiu. Fa dos dies que plou cendra a desenes de quilòmetres de l’incendi de la Ribera d’Ebre. És un foc de dimensions colossals, devastador. Fa por. Milers i milers d’hectàrees consumides. La impotència de saber-se David i lluitar amb una fona contra el monstre. És massa aviat per fer balanç. Només es poden posar xifres al dolor, però seran insuficients. Cap estadística podrà fer marxar mai més l’olor de fum dels records dels que han vist el seu poble cercat per les flames. Cap número pot explicar la tristor en veure els arbres que treballaves inerts. Esquelets vestits de dol en un paisatge desolador. Un horitzó mort, com els animals de les granges. Intento no imaginar la seua desesperació. No hi ha escola de calor que et graduï per assumir tanta monstruositat. Això és l’infern, l’estiu és l’infern. Sóc una hater sense concessions. De sempre, ho admeto. Però enguany més, potser. No em puc treure del cap que va començar amb una gateta espantada fugint dels petards que va tenir la mala sort d’ensopegar amb uns psicòpates. Tenia dos mesos. Era una boleta de pèl estarrufat. Segur que es va deixar agafar dòcilment. Li van introduir un petard a dins de la boca. Fa mal sospitar que van riure quan es va sentir el so esmorteït de la crueltat. La van deixar malferida. Ni la decència de rematar-la. Potser van anar de revetlla i van ballar amb algú que ni podia sospitar que es deixava abraçar per un sàdic. La gateta va agonitzar al carrer fins que una bona persona la va portar al veterinari. Cures d’urgència, antibiòtic i la constatació que calia operar-la d’urgència per reconstruir-li la boca. No va poder superar les greus ferides. Les bèsties campen lliures, impunes. Odi etern.

El retrovisor (Segre, 28-6-19)