La generació Woodstock

El Woodstock Music & Art Fair semblava un festival condemnat al fracàs. S’havia de celebrar a Woodstock, a l’estat de Nova York, els dies 15,16 i 17 d’agost del 1969 amb Bob Dylan, que aleshores vivia en aquest poble, com a principal reclam. Però Dylan va caure del cartell i l’oposició veïnal va obligar els organitzadors a traslladar-lo a Bethel, a uns 65 quilòmetres, encara que no li van canviar el nom. Es van llogar uns terrenys on es comptava encabir unes 60.000 persones, però es va fer curt, molt curt. Més de 400.000 espectadors van desbordar totes les previsions. Mig milió més van desistir d’arribar-hi donat el col·lapse dels accessos. A les 17.08 del 15 d’agost, Richie Havens pujava a l’escenari de Woodstock i obria oficialment el festival, per on també van passar Joan Baez, Janis Joplin, The Who, Santana, Neil Young, Joe Cocker o Jimi Hendrix, qui va demanar ser l’últim a tocar. El festival va ser un clam contra la guerra de Vietnam. Hendrix va actuar vestit d’indi, i va fer una versió elèctrica de l’himne dels Estats Units, en què simulava el so de les bombes i de les metralletes. Això passava a les 9 del matí del dilluns 18 d’agost. També es va fer curt de dies, pel que sembla. Malgrat el caos organitzatiu, i amb els terrenys convertits en un mar de fang, no hi va haver incidents. Es van produir tres morts, però van ser accidentals: una sobredosi, una apendicitis i un insòlit atropellament de tractor. Sempre he estat molt crítica amb aquesta generació, senyorets de naixement per mala consciència lectors de poesia social, parafrasejant el poema de Gil de Biedma. Però si he de ser honesta, són els únics que segueixen mobilitzats. Joan Baez ha fet campanya explícita per l’alliberament dels presos polítics i, a Lleida, només cal anar els dilluns a la plaça Paeria. Tant si és agost com si és Nadal els cantaires clamen pels represaliats. La majoria, per edat, hauria pogut ser a Woodstock, però el 1969 el més lluny que viatjaven els joves era al Sàhara per fer la mili. Em queda el dubte de si es van assabentar del que passava a l’altra banda de l’Atlàntic. A la premsa de Lleida, ni es va mencionar. A la general, un únic breu: “La feria de música de Nueva York provoca un colosal embotellamiento.” Pau, amor i tal en temps de Franco.

El retrovisor (Segre, 16-8-19)