Retorn a Atarbe

No recordo haver vist cap pel·lícula seua, de petita. La recordo a ella. Analía Gadé em tenia fascinada. Potser eren els seus ulls felins, o aquell accent subtilment exòtic. La vaig conèixer molts anys després. Un dia estrany en què el teatre Principal de Lleida va viure una estrena cinematogràfica en delate. Analía no va defraudar. Va arribar amb un vestit de nit del color de la seua mirada i es va posar el públic a la butxaca demanant que ningú no canviés de llengua per ella i es fessin els parlaments en català. Jo era al vertiginós galliner, mirant-m’ho des d’un pla gairebé zenital. Ella estava una mica nerviosa. Era la protagonista d’una pel·lícula que no havia tornat a veure des de feia prop de quaranta anys, i d’això ja en fa més de vint. Ni ella ni ningú. L’original de La fiel infantería, rodada íntegrament a Lleida el 1959, es va perdre i des de l’Ateneu Popular de Ponent es va fer una tasca gairebé detectivesca per trobar-ne una còpia i rescatar de l’oblit el film de Pedro Lazaga. Analía Gadé no recordava la pel·lícula, però sí la ciutat. Ella es va allotjar a l’hotel Palace, lleidatanitzat com a “Pal·les” des que és un edifici institucional. “El millor era fer de roig”, ens havien explicat aquella setmana alguns dels extres que van participar en la pel·lícula. Els rojos, com que es morien abans, no havien de córrer tant, i perquè semblessin més mal farjats portaven un uniforme que els anava gran. “Els nacionals es pelaven de fred, però nosaltres ens podíem deixar la nostra roba a sota”. Coses de fer la mili a Lleida aquell 1959. Al film, Lleida és Atarbe. Les 800 persones que vam omplir el Principal no vam estar gaire al cas de com anava la cosa. Arturo Fernández es casava amb Analía, com tocava. La guerra la guanyaven els bons... Només ens interessava veure Laura Valenzuela, Jesús Puente, Tony Leblanc o Alberto Closas en escenaris que reconeixíem, encara que molts ja s’havien perdut: el llac dels Camps Elisis, la Seu Vella reconvertida en caserna, el cine Fèmina... Era un gran revival. “Això serà un avançament del 20-N”, s’havia sentit abans que s’apaguessin els llums, però el 1959 hi va haver una apertura escarransida que va ser premiada amb l’ingrés d’Espanya a l’ONU i Lazaga dedicava el film a “tots” els morts. I això ja era un gran què.

El retrovisor (Segre, 31-5-2019)